La inclusió a l’escola

L’escola té una important missió social, dins de la qual s’inclou desenvolupar i assegurar els mateixos drets a tots els infants, sigui quina sigui la seva procedència, ètnia, situació social, capacitats físiques i psíquiques, o qualsevol altra particularitat que pugui ser considerada com una font de diferència. Per això l’escola ha de ser una escola inclusiva.

Pilar Calvo
 
 

iStock

Fins no fa gaire temps es feia referència al mot “integració” aplicant-lo a l’escola. És un terme adaptatiu, doncs suposa incorporar a totes aquelles persones que es pressuposa que estan fora del que es pot considerar com la norma. Tot i reconèixer els avenços que aquesta manera d’entendre l’educació especial (EE) ha suposat, està mancada del que realment suposa conviure en la diversitat. Segons Susan Bray Stainback (1), “l’educació inclusiva és el procés pel qual s’ofereix a tots els infants, sense distinció de la discapacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat per continuar essent membre de la classe ordinària i per aprendre dels seus companys, i juntament amb ells, dins l’aula.”

No es pot construir una societat justa compensant o corregint les diferències que poden existir respecte a determinats patrons. La diferència sempre és una gran font de valor, ha de formar part de l’ambient on es desenvolupa l’aprenentatge i en el que és possible apreciar el valor de la col·laboració. Citant a Marta Mata (2), respecte a la possibilitat de unir tots els alumnes en una mateixa aula, “el que els nens poden fer per ajudar-se uns als altres és extraordinari.”

No és el mateix la integració que la inclusió, ni les mateixes idees estan darrera d’una o altra menció en els objectius d’una institució. No es tracta de que un alumne pugui superar las dificultats que la seva presumpta diferència o dificultat li genera, com proposa la corrent integradora, sinó de respectar-la i compartir-la. Com assenyala Margarita Valcarce (3), es tracta de passar d’una escola integradora amb espais per a la diversitat, provinents de múltiples classificacions fonamentades en la diferència, a una escola inclusiva com espai de diversitat. En definitiva, abandonar la fragmentació i conviure en un mateix espai.

Potser la inclusió no hauria de ser un objectiu en sí mateix, sinó la manera com una escola vol desenvolupar allò que constitueix la seva missió. Però qualsevol manifestació no té gaire utilitat si no es porta a la pràctica, si no es fa real per a tothom. Per passar de ser integradora a ser inclusiva, l’escola no ha de considerar les qualitats personals com un obstacle o un avantatge. Ha de potenciar la participació de tothom, casant els objectius comuns amb els personals, doncs la suma d’allò divers és sempre més enriquidor que la uniformitat.

L’escola inclusiva està basada en l’inexcusable compromís de qualsevol institució amb la justícia, assegurant la igualtat d’oportunitats que han de tenir totes les persones. Una justícia distributiva, que gestiona tot allò que ens és comú i que està atenta a tot el que afecta al desenvolupament de l’alumnat. Implementar la inclusió a l’escola no és altra cosa que ser conseqüent amb un dret que tenim. Tots els alumnes han de compartir el mateix currículum, amb les corresponents adequacions a cada un dels casos que conformen una escola.

La cultura, els coneixements, els valor socials, el futur, les escoles i tot el que les defineix, són de tothom, formen part de la societat. Ningú pot ser privat de gaudir-ne, tots els infants tenen el mateix dret a participar de les mateixes experiències a la mateixa escola.

No és la falta de motivació o legitimació el que dificulta la inclusió en les escoles. El repte, el que veritablement importa, és dur-ho a terme, convertir les idees en acció. Referir-nos a l’escola inclusiva ens remet, ineludiblement, a la seva implementació, a portar-ho a la pràctica.

El compromís amb els principis i valors de les persones que formen part d’una institució es mostra en els seus actes, que es recolzen en el coneixement de l’entorn i en l’exercici de la llibertat. Únicament es pot dur l’escola inclusiva a la realitat quotidiana a través de l’acció de les persones que composen una unitat escolar, tant mestres com famílies, tant les institucions públiques que aporten recolzament i recursos com el sistema social que valora la diversitat.

Qualsevol docent reconeix la inclusió com una idea fonamental per donar resposta a tots els alumnes. Partint de la diversitat, amb totes les eines necessàries, permet anar construint al voltant de cada alumne tot allò que afavoreix el seu desenvolupament, oferint les mateixes possibilitats a tots. A partir del compromís amb les idees que la inspiren, hem de fer possible la inclusió a l’escola.

L’educació inclusiva abraça tot l’alumnat sense fer cap distinció entre ells, aporta una visió àmplia de l’educació. Posa el llistó molt alt en la tasca de la mestra, doncs la realitat a l’escola sovint no és tant arrodonida com la teoria que podem descriure en un document o proposar en una xerrada. No és fàcil ni immediat iniciar aquest procés.

Hem de plantejar-nos si estem preparades per portar-ho endavant i si ho estan les famílies. Hem d’avaluar si tenim tots els professionals necessaris. Aquestes i d’altres preguntes haurien d’estar contestades abans de començar qualsevol proposta d’inclusió a l’escola.

L’escola necessita un temps per anar-se preparant per aquest important repte. S’ha de fer front als neguits que sorgiran, s’ha de saber si l’escola es podrà fer càrrec d’aquest nou projecte. Apareixen dubtes o inseguretat envers la capacitat de dur endavant allò en el que es creu, de no saber fer realitat allò cap a on les nostres conviccions ens empenyen.

La tutora vol donar tot el suport al seu alumnat sense cap mena de distinció perquè tots puguin treure el millor d’ells mateixos. Amb 25 alumnes a la classe hi ha moments en els que no pot arribar a tots, i s’angoixa cada vegada més. Veu que hi ha algun alumne que necessita una dedicació més intensa o més complexa i que no té els recursos per assolir-ho. Aquí intervé la mestra d’EE, que farà una observació i una derivació a l’ equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP), que farà també observacions a l’alumne i donarà les eines adequades perquè aquest segueixi una escolarització dins de l’escola.

Mentre s’estan fent totes aquestes observacions, la mestra es pot sentir sola, probablement buscarà informació de com poder atendre al seu alumne de la manera com entén que mereix. Vol donar el millor suport, però s’adona que no té prou coneixements. Vol donar el millor d’ella a tots els seus alumnes, però en alguns moments no sap el que ha de fer.

A vegades no pot estar com ella voldria pels altres 24 alumnes que té a la classe perquè està dedicada a un alumne en concret. D’altres vegades no pot donar resposta a aquest o aquests alumnes que necessiten una dedicació específica, al estar en una activitat més general amb la resta. En definitiva aquesta situació repercuteix en tota la classe, doncs una mestra angoixada no aporta el millor ambient d’aprenentatge.

Per altra banda la mestra d’EE es fa seus tots aquests alumnes de l’escola. Vol donar suport a les mestres, atendre als nens, parlar amb els pares, portar els casos a l’EAP i explicar-los a l’equip directiu. Succeeix que la mestra o mestres d’EE també estan superades i no poden atendre com elles voldrien als alumnes de l’escola.

Si ens plantegen nous reptes en l’educació, s’han de posar els recursos necessaris a l’abast dels professionals per poder portar a bon terme el que s’han proposat. Cal que l’escola es senti recolzada per les diferents parts implicades, que tingui la convicció de que podrà tirar endavant i que serà un èxit.

De cara a l’alumnat amb necessitats lingüístiques especials, s’ha trobat una bona solució en les “aules d’acollida”, doncs s’ha dotat a algunes escoles d’una ó més mestres per poder donar el suport necessari, tant dins l’aula ordinària com en la d’acollida, on aquest alumnes tenen una atenció més personal i inclusiva. Es tracta d’un cas en el que un nombre determinat d’alumnes comparteixen una mateixa situació, però quan tractem d’altres característiques diferencials pot ser més complicat.

Una escola inclusiva es compromet a atendre a tot el seu alumnat, incorporant a aquelles persones amb necessitats especials en les aules, sense distinció. No es tracta exclusivament de diferències físiques, intel·lectuals o psicosocials, sinó de tota mena de qualitats individuals, com poden ser les derivades de la ètnia, la cultura, el gènere, la llengua, etc.

La diferència sempre és un valor que enriqueix, aporta noves maneres d’entendre el que ens envolta i forma part de la nostra societat. La diversitat fomenta la tolerància, la comprensió, l’ajuda entre uns i altres. Hem de vetllar perquè qualsevol nen o nena, sigui quina sigui la seva personalitat, pugui rebre tot allò que necessita dins de l’escola.

Per poder aconseguir tot això necessitem alguna cosa més que manifestar que l’escola és inclusiva. Necessitem posar mitjans a l’abast de totes les escoles per poder donar respostes a tot el seu alumnat. Assumir-ho amb normalitat, dotant dels recursos i recolzament necessaris. La diversitat significa fer front a les dificultats que sempre apareixen, entre elles la tendència a separar que poden mostrar els col·lectius majoritaris, i les dificultats dels docents per gestionar-ho.

Promoure la inclusió significa dotar dels professionals necessaris a l’escola que ho necessita. No es pot treballar sense l’equip necessari en cada cas. Si entenem que allò que és just ha de ser protegit, han d’haver les persones adequades per assegurar-ho.

A les escoles hi ha d’haver l’equip que permeti donar resposta a tots els alumnes. En cas de necessitat i en qualsevol moment s’ha de poder ampliar la plantilla per facilitar el bon desenvolupament de l’alumnat. El docent ha de tenir les eines necessàries per dur a terme la seva feina, amb professionalitat i responsabilitat.

Quan falten suports i ajudes a l’escola, cada mestra demana tot allò que per a ella li és fonamental per poder continuar la seva tasca docent. S’ha de ser molt curós i l’escola ha d’assegurar que els recursos que aconsegueix siguin dirigits a allà on més es necessiten. Si cada mestra. demana i no hi ha prou recursos, es fa necessari el criteri d’algú amb objectivitat que pugui assignar-los correctament. Però no sempre existeix aquesta objectivitat i no sempre aquests recursos van repartits a qui més ho necessita. Pot semblar que això és un greuge per la mestra però en realitat qui ho patirà és l’alumne.

La societat és diversa i la inclusió és una manera més de descriure el que significa la igualtat, sense diferències basades en gènere, edat, capacitats i discapacitats, llengua, cultura, creences, etc.

Dins una societat inclusiva és innegable que la seva escola, millor dit, la comunitat educativa, també ho ha de ser. Però per això ens hem d’assegurar que l’escola compta amb les eines necessàries per portar-ho endavant i poder aconseguir els objectius que tots ens hem proposat.


REFERÈNCIES

(1) Stainback, Susan Bray (2001). L’educació inclusiva: definició, context i motius. Suports: revista catalana d’educació especial i atenció a la diversitat, 2001, vol. 5, no 1, p. 18-25.

(2) Marta Mata. Entrevista a la revista Presència, núm. 1603, setmana del 15 al 21 de novembre de 2002.

(3) Valcarce Fernández, Margarita. (2012). De la Escuela Integradora a la Escuela Inclusiva. Innovación Educativa, 21, 119-131.

Pilar Calvo
About Pilar Calvo

Mestra jubilada d'educació infantil i primària. Exdirectora de l'Escola Margarida Xirgu de Badalona. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*