La innovació docent a la universitat, és possible?

Caldria que el professor universitari interioritzés la docència com una professió educativa, i sabés què ha de fer per desenvolupar en l'alumnat la capacitat de comprensió més que la de repetició. I molts no ho saben fer, ja que mai han rebut formació pedagògica.

Francesc Imbernón
 
 
 

Darrerament han sortit algunes anàlisis sobre la falta d’innovació educativa a la Universitat. No dic que no. Però és molta casualitat que aquestes crítiques apareguin a tot  arreu i no surti tant  la manca de recursos, la precarietat laboral de molt professorat a temps parcial i mal pagat,  i la falta de finançament dels darrers anys que proletaritza la universitat. Malgrat tot (sobretot de l’administració), la universitat tira endavant, encara que amb menys pressupost, amb polítiques erràtiques u orientades al “salveu-vos vosaltres”, i personal cada vegada més precari i desmotivat.

I tira endavant també pel compromís de molta gent que és conscient que avui ja no és suficient posseir un raonable cabal de coneixements. És fonamental la capacitat d’adaptació al canvi i a la incertesa, perquè, actualment, el canvi és constant i vertiginós en totes les àrees del coneixement i de l’activitat humana. Per això, el professorat universitari ha de ser capaç de transmetre noves capacitats als seus estudiants, però començant per posseir-les ell mateix. I també perquè l’alumnat s’avorreix cada vegada més, de tanta paraula i tantes presentacions audiovisuals llegides.

Això no justifica que no s’hagi deixat de costat el tradicional objectiu de transmetre o compartir coneixements, mitjançant la sessió expositiva, que no és del tot dolenta (és dolent qui la dona i com la dona). Ningú dubta que és necessari adoptar metodologies didàctiques diferents i eficaces per encarar els nous requeriments.

I és lògic que alguns docents se sentin molt satisfets acadèmicament després d’una classe purament transmissora. Això és el que han vist i viscut. I ningú li ha dit que hi ha altres maneres. I la universitat s’ha caracteritzat durant segles per exercir a les seves aules la sessió expositiva com a procediment metodològic, però avui dia obliga a qüestionar-se la pura classe de transmissió expositiva, on un docent manté el protagonisme absolut de la comunicació obviant qui l’escolta i centrant-se únicament en el que diu. Però no hi ha metodologies d’ensenyament pures i miraculoses i, fins i tot podríem dir que no hi ha metodologies bones i dolentes, sinó bones i males pràctiques metodològiques que es realitzen a l’aula.

Existeix un ADN professoril on la concepció de l’ensenyament universitari és que l’alumnat aprèn assimilant els coneixements tal com el professorat ho formula, ja que es pensa que l’alumnat no posseeix cap coneixement i que amb la transmissió se l’hi inferirà automàticament (i no passa al cap sinó als apunts). Per tant, se l’examinarà sobre el que s’ha dit (no sobre el que aprèn). Ja sabem que és una fal·làcia pensar que l’ésser humà aprèn per transmissió verbal, al contrari, no aprèn per transmissió verbal del coneixement sinó per construcció del coneixement mitjançant l’activitat. Un ensenyament útil i amb sentit és el que utilitza una metodologia complementària que possibilita que l’estudiant construeixi aquests coneixements perquè canviïn les seves estructures del coneixement.

El que és important no és quina metodologia s’utilitza, sinó quina és la concepció, implícita o explícita, d’ensenyament i d’aprenentatge que es posseeix. Aquest és el problema. No serà tan important la tècnica pedagògica com la concepció de la qual es parteix.

Parlar d’innovació a la universitat són paraules majors, ja que implica aportar elements que condueixin a una activitat intel·lectual individual o en grup, i crear relacions de retroacció i motivació per comprovar el procés d’aprenentatge dels estudiants. Ha d’activar en ells el procés d’aprenentatge. És a dir, cal centrar la formació en l’aprenentatge i en l’adquisició de competències i destreses, valorant adequadament l’esforç requerit i la qualitat de l’aprenentatge dels alumnes. Això comporta nous reptes per al professor i l’estudiant, canvis en els objectius i en la metodologia docent, la reformulació de les estratègies d’ensenyament-aprenentatge, i modificacions en el sistema d’avaluació i en l’organització dels recursos i els espais. És una nova forma d’enfocar l’ensenyament universitari. Gens fàcil amb les condicions actuals.

Però per això seria necessari que el docent universitari es sensibilitzi interioritzant la docència com una professió educativa, no com un científic que ensenya, i sàpiga quines són les tasques pedagògiques necessàries per dur-la a terme, quins són els aprenentatges rellevants, els mitjans didàctics que disposa i què ha de fer per facilitar en l’alumnat el desenvolupament de la capacitat de comprensió més que el de repetició. I  molts no ho saben fer, ja que mai, mai, han rebut una formació pedagògica. I això és responsabilitat dels qui governen les universitats. No és únicament culpa dels docents.

És molt maco dir que el professorat ha d’ajudar a gestionar el procés d’aprenentatge de l’alumnat innovant, motivant-los i entusiasmant-los en un treball més profitós i una actitud constant d’aproximar-se a les fonts de nous coneixements, però no dóna eines per fer aquesta transformació. A cost zero, diran.

És veritat que la universitat necessita canviar la seva pràctica docent i innovar la seva metodologia, però també la formació pedagògica el professorat (que hauria de ser obligatòria), la dotació pressupostària, les estructures, les relacions laborals… Molta feina després de les retallades i de la mala gestió administrativa. Suposa un necessari canvi diferent. Quan un alumne entra a la universitat no veu grans científics, grans investigadors (com demanen les agències d’acreditació); veu un docent que està davant d’ell intentant ensenyar-li alguna cosa. El canvi hauria d’actuar sobre les persones i els contextos (processos de comunicació, estructurals, polítiques, agències d’acreditació, de relacions de poder i categories, de presa de decisions, de relacions laborals…) per promoure innovacions institucionals des de dins i amb el context de cada universitat per a  una universitat de futur. La miopia es cura amb noves ulleres i no amb paraules escrites o de discursos.

Francesc Imbernón
About Francesc Imbernón

Catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

6 Comentaris on La innovació docent a la universitat, és possible?

  1. Maria Antonia // 16/07/2019 a les 10:39 // Respon

    Molt bon aeticcl i bona reflexió, llàstima que no el llegeixi tot el professorat. Moltes gràcies

  2. Molt lògic tot el que diu però jo afagiria un fet:
    Hi ha molts centres a Catalunya que tenen alumnes a infantil, primària i fins i tot secundària que estan innovant i sense els recursos que caldrien i això ho fan perquè ho tenen clar i posen part del seu temps per preparar-se. Un reconeixement cap a ell i un exemple pels profes universitaris

  3. 1/4 Hi ha un detall en el text que ens deixa entreveure com és de ridícul atacar la classe magistral i la transmissió de coneixements a la Universitat: el Sr. Pedagog no s’atreveix a atacar-la frontalment (com ocorre en altres etapes de l’ensenyament), sinó que matisa que la sessió “expositiva” “no és del tot dolenta”. Perquè jo veig dues coses. Primera, que dur a la Universitat el discurs pedagogista que regeix l’escolaritat obligatòria pot suposar que per fi es vegi clarament que l’emperador va nu. No han vist com de ridículs sonen en un context universitari dogmes com “l’alumnat aprèn coneixements tal com el professor ho formula” o “crear moviments de retroacció i motivació”? I què dir d’aquests que “s’avorreixen entre tanta paraula”? Mereixen estar en la Universitat? En segon lloc, ocorre que en la Universitat ja som adults. Això ja canvia els termes: els adults ja no necessitem pedagogs, en tot cas demagogs. I per altra, un adult que paga una ingent quantitat de diners per una determinada formació que li possibiliti exercir una determinada professió no vol que l’estafen. I aquí és on rau el perill més gran per als pedagogs si s’entremeten en l’àmbit universitari: que aquí l’alumnat els pot exigir de retre comptes.

  4. 2/4 En el nostre país, malgrat que no es prefereixi aferrar-se al dogma pedagògic i no a la realitat, ens està passant que hi ha alumnes que, després d’haver cursat un batxillerat científic, no poden seguir una carrera del seu ram perquè no tenen un nivell de coneixements suficient: han de seguir, i PAGAR, un curs pont que els permeti seguir les primeres assignatures dels estudis amb un mínim de dignitat. O no hem vist que un 40% (gairebé la meitat!) d’aspirants a Magisteri no han superat una prova de rudiments matemàtics, expressió escrita i comprensió lectora que en altres temps hagués superat un alumne de 2n de BUP? Hem de pensar que aquest 40% era idiota o no apte o bé podem pensar que en la seva formació els han estafat? Podem anomenar també el fet que un alumne universitari “mig” en l’actualitat és incapaç de llegir un assaig de més de 50 pàgines: ni té els coneixements, ni el vocabulari, ni la capacitat d’atenció que li cal.

  5. 3/4 Com a societat podem no veure el fet que l’escolaritat obligatòria s’hagi convertit en un mecanisme d’universalització de la ignorància. Al capdavall és això el que volen: han preparat els joves per ser més manipulables, incompetents i dependents de l’Estat i del Mercat, i els han tret l’eina més valuosa que haurien de tenir per articular un canvi possible. Ens volen consumidors abans que ciutadans! Però, si us plau, la Universitat, no… La Universitat és el temple de la racionalitat, no pot donar cabuda al dogmatisme i la irracionalitat de la Pedagogia/demagògia. Perquè podem malviure amb un augment de la desigualtat, amb sous i treballs precaris mentre tinguem “el producte de moda que ens faci sentir feliços”, però almenys, que els metges (si podem pagar-los) sàpiguen diagnosticar i prescriure medicaments, que els edificis no caiguin, que els ponts s’aguantin, que les carreteres es mantinguin fermes i que els electrodomèstics funcionin bé.

  6. 4/4 Però saben de que va l’assumpte, no? Passarà quelcom semblant al que ha passat en la primària i en l’ESO. Els qui poden pagar-se una educació de qualitat, és a dir, els qui saben que formen part d’una elit i que necessitaran coneixements per continuar exercint la seva funció, saben bé a quin tipus d’escola (no innovadora) han de dur els seus fills. Allà ensenyen encara llatí. I els qui no, van a una escola pública convertida en un ens “psicologitzador” i “emocionant”. Doncs això mateix volen que passi a les universitats: un cop dinamitada la universitat pública, qui vulgui una formació de qualitat només tindrà l’opció de la privada.
    Però en el camí ens haurem sentit molt cofois de ser tan innovadors. Ja prou… Despertem i combatem els dogmes pedagògics! Ens estan abocant al desastre com a societat i com a ciutadans!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*