La mal anomenada i antiga ‘selectivitat’

Després de més de 40 anys, amb variacions, no es poden mantenir unes proves que el que avaluen es la memòria, la repetició i els coneixements.

Francesc Imbernón
 
 
 

Aquest dies s’està fent les PAU (proves d’ accés a la Universitat), l’anomenada selectivitat. Unes proves estressants i maratonianes que duren tres dies i on molts alumnes es juguen accedir a una carrera o una altra.

A vegades, les lleis duren poc, el sospir d’un nou govern i, en canvi, d’altres molt de temps. Les proves d’accés a la universitat són de juliol del 1974 en aplicació de l’antiga llei de 1970. Es va legislar fer una prova comú i homogènia per a tothom, basada en l’oferta i la demanda dels centres universitaris, o sigui, per la quantitat de cadires i de professorat de les facultats. Cosa que la nota de tall és determinada pel nombre de cadires disponibles. I continua fent-se malgrat els gran canvis que s’han produït.

I si dic que és mal anomenada selectivitat és degut a que més que seleccionar, ordena i adjudica places. I encara que la majoria l’aprova, els que entren en primera opció a la carrera escollida queden al voltant del 65%. Això vol dir que no es té en compte les vocacions o predisposicions i les aptituds pels estudis, sinó la resolució de continguts acadèmics que converteix al segon de batxillerat en una acadèmia d’entrenament per a les proves, més que de comprendre (metodologia de clavar els colzes)..

S’hauria de revisar aquest accés a la universitat? Crec que sí, però per diferents motius dels que argumenta l’actual Ministeri d’Educació.

Després de més de 40 anys, amb variacions, no es poden mantenir unes proves que el que avaluen es la memòria, la repetició i els coneixements. Pretenen valorar la maduresa acadèmica, així com els coneixements adquirits durant el batxillerat i la capacitat per a seguir els ensenyaments universitaris. I crec que únicament valora els coneixements. Hi ha incoherència del sistema: diuen que s’han d’ensenyar competències per la vida i la proves no es fan amb aquest criteri. No serien més adequades unes proves per veure la comprensió dels diferents tipus de coneixements a partir del desenvolupament de competències?

I és comprova que aquestes proves no funcionen, ja que quan arriba l’alumnat a la universitat té problemes d’argumentació, de redacció, d’ortografia, de comprensió. Doncs, per què han servit aquestes proves?

I per on hauria d’anar? No per la proposta del Ministeri de modificar aquesta prova per una revàlida al final del Batxillerat de 350 preguntes tipus test a partir de 2017 (suposant que encara hi siguin) i traspassar a les universitats el que facin proves d’accés específiques a cada ensenyament. Típic d’una ideologia desregularitzadora, o sigui, d’una autonomia mal entesa.

Traspassar la responsabilitat a cada universitat i a cada facultat és obrir al mercat l’accés universitari, cercant clients, trencant la igualtat d’oportunitats d’accés i l’equitat. És deixar l’accés a la subjectivitat de cada universitat tenint en compte que amb l’augment de les universitats privades (cada vegada n’hi a més i són més fàcils de crear) alguns tindran més privilegis que d’altres. També pot ser una exclusió per factors econòmics, sobre tot ara amb els preus diferents en comunitats, universitats i facultats.

Quina podria ser l’alternativa?

Si acordem que s’ha d’establir algun sistema d’accés, primer de tot s’hauria de fer un diagnòstic de la situació i obrir el debat a la cerca d’alternatives. Els actuals governs acostumen a fixar lleis mirant-se ells mateixos i no impulsant un debat entre els implicats. El fer una doble prova, batxillerat i facultats, és inapropiat ja que crea una dinàmica perversa d’estudiar per aprovar i de l’ensenyament com una cursa d’obstacles. I més si una es de tipus test, ja que saben que a part de l’atzar s’estudia per aprovar-lo, no per aprendre.

Imaginem que fem una única prova, que també serveix la nota de batxillerat, que les universitats tinguin l’obligació de coordinar-se (púbiques i privades) per establir criteris comuns. Imaginem que en aquesta prova , segons l’elecció de l’alumnat, es dóna rellevància a matèries i temes concrets mitjançant proves específiques. I que aquestes proves comprovin les competències més que la memorització utilitzant instruments del segle XXI i no tan sols paper i llapis. I si imaginem molt, podrien obrir la porta a comprovar aptituds i predisposició pels estudis demanats.

Però l’important és fer un debat per veure per què serveixen aquestes proves, com modificar-les adequant-les a la realitat d’avui dia, com arriba l’alumnat a la universitat, què s’ha d’ensenyar al batxillerat i com respectar el dret de tots i totes a accedir al seu futur sense cap mena d’exclusió.

Francesc Imbernón
Sobre Francesc Imbernón

Catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Contacte: Twitter | Més articles

  • Jordi Domènech i Arnau

    Aquest any no ho he fet, però en general em miro les proves de física i matemàtiques de les PAU. El que em trobo, subjectivament, és que són molt de procediments i gairebé gens de concepte comprensió global o interdisciplinarietat. En altres paraules, en matemàtiques hi pot sortir una integral llarga de fer, d’aquelles que et pots equivocar en un signe i no sortir, però no un problema que impliqui pensar una integral per resoldre’l. Incidentalment, quan he de fer una integral d’aquestes, o alguna cosa d’àlgebra una mica gran, empro un programa, de la mateixa manera que per dividir 5676509 entre 8765001 faig servir una calculadora per més que faci més de cinquanta-cinc anys que ho sé fer a mà.
Però quan parlo amb professors sobre la necessitat de posar problemes més conceptuals, de manera gairebé unànime em surten amb que això no ho aprovaria ningú, els alumnes es posarien molt nerviosos, encara que com que sóc mal pensat de mena penso que hi pesa molt la dificultat de corregir. També que els problemes que proposo són d’«idea feliç» que segurament vol dir que no han pogut estudiar prèviament un procediment exacte per resoldre’l.

Una altra objecció que m’han fet, és que amb proves d’aquesta mena els «intel·ligents» tindrien avantatge. «Paranoic» com sóc, aquesta objecció em sona a: «metre un examen es pugui superar a base d’hores, colzes i concentració, és igual si s’entén el concepte i s’interioritza a llarg termini en el global dels coneixements, o no»
Per a mi, l’alternativa passa per fer demostrar la comprensió de la matèria, el pòsit que ha de restar al cap dels anys. Permeteu que posi un exemple subjectiu, sóc de ciències, per edat vaig estudiar sempre en espanyol, però he pogut escriure una novel·la en català, sense saber ni el nom ni la classificació de les figures retòriques, que sembla que és la mena de conceptes que es poden preguntar a les PAU. El pòsit en llengua, per a mi, hauria de ser tenir una redacció entenedora i sense errades lèxiques o sintàctiques importants, més que no pas conèixer què és són les catàfores que, d’altra banda, és difícil d’esbrinar el que són malgrat conèixer les arrels etimològiques de la paraula presents, per exemple, en termes més coneguts com són catabolisme o catàstrofe…
    I perdoneu que escrigui des de fora del món de l’educació, però és la meva opinió.