La motivació a l’escola

Estem tant pendents dels nostres alumnes que sovint oblidem que la nostra motivació és tan important com la seva. Sense sentir-la, difícilment la podrem transmetre.

Pilar Calvo
 
 

(c) Acistock

La motivació humana és una de les forces més intenses que ens mou per aconseguir els nostres objectius. Prenem decisions i les portem a terme amb l’impuls, sigui personal o compartit, que ens empeny a acceptar l’esforç que requerirà seguir el camí per aconseguir allò que ens hem proposat

Per encarar qualsevol activitat que desenvolupem, necessitem un incentiu, sigui quina sigui la situació i la tasca a dur a terme. Si estem motivats la realitzarem millor, amb més entusiasme, amb més alegria i els resultats seran superiors.

Aquesta premissa és completament extrapolable al camp de l’educació. Un nen/a ben motivat aprendrà molt més ràpid, i amb més entusiasme que aquest/a nen/a sense estímuls. El mateix podem afirmar respecte a la funció dels/de les mestres.

El docent  també necessita aquest impuls que aporta entusiasme a la tasca diària, doncs poden sorgir problemes, haver angoixes, assumir molta pressió. És imprescindible que el/la mestre/a sigui el motor d’aquesta motivació, però també el/la beneficiari/a.

Convé reconèixer què es el que motiva al col·lectiu docent. Tothom ha de fer correctament la seva feina, i això requereix una certa motivació. Però hi ha uns professionals que desenvolupen una feina en la qual sembla que aquesta ha de ser més intensa i que ha de sortir d’ells mateixos. Es tracta de professions en les que la seva tasca està sempre referida a persones, en ajudar o acompanyar a altres individus, on sembla que convergeixen la motivació pròpia i la que es transmet. Hem de pensar que no tota persona que exerceix una professió l’ha escollida vocacionalment, la qual cosa no impedeix que la desenvolupi de forma excel·lent. Per tant crec que hi ha d’haver també una motivació externa, que impulsi al professional a anar cada cop més enllà.

Als/les mestres ens preocupa com motivar als alumnes, com fer aquestes tasques més amenes, més lúdiques, més engrescadores…  o com introduïm els continguts de cada dia amb un joc. Estem tant pendents dels nostres alumnes que sovint oblidem que la nostra motivació és tan important com la seva. Sense sentir-la, difícilment la podrem transmetre.

No és el mateix una història quan ens l’expliquen amb entusiasme, que si ens la reciten d’una manera monòtona i desganada. El contingut serà el mateix però el resultat serà molt diferent.

Si volem entusiasmar hem de transmetre entusiasme, hem d’encomanar les ganes de saber, les ganes d’aprendre. L’alumne ha de trobar en nosaltres el motor d’aquest viatge que comencem cada curs i al que volem que tots i totes s’hi apuntin. Hem d’aconseguir que vulguin tirar endavant i, sobretot, que gaudeixin en el trajecte que entre tots i totes estem dissenyant i portant a terme. És molt important que ningú es quedi enrere, especialment el/la mestre/a.

Quina classe de motivació pot tenir un/a mestre/a?

Podem trobar un gran paral·lelisme entre la motivació que s’ha desenvolupat en l’àmbit empresarial i la que pot correspondre al món docent. Existeix molta literatura que, partint de la teoria de les necessitats de Maslow[1], desenvolupa tot allò que impulsa a l’acció humana. Als dos tipus de motivació que habitualment es citen, intrínseca i extrínseca, que varen ésser proposats per Douglas McGregor[2], podem afegir la que es plasma en l’èxit dels altres amb els qui hem conviscut. Les dues primeres afecten al mestre en sí mateix, i la tercera ho fa a través de l’evolució del seu alumnat.

La motivació intrínseca fa referència a qualsevol resultat que desitgem experimentar internament a l’actuar. L’autorealització del/de la mestre/a, la pròpia satisfacció, la constatació dels seus avenços, el reconeixement o prestigi que rep per la seva tasca. El mirall on es pot mirar i gaudir de la satisfacció personal respecte a la seva feina.

La motivació extrínseca queda representada pels incentius externs que esperem de l’entorn, en reconeixement de la nostra actuació. La recompensa que ens arriba i que sabem que podrem aconseguir amb els resultats de la nostra tasca.

A les dues citades es pot afegir, i amb gran importància en la tasca educativa, una altra mena de motivació, altruista o que es manifesta a través d’altri. És la que prové dels resultats que l’acció d’una persona pot provocar en els demés, sentint com pròpia la satisfacció pels seus èxits.

Totes les organitzacions són sempre les seves persones, però en pocs espais és tan intensa aquesta consideració com en l’escola. Aquí és on es troben alumnes, mestres,  famílies i, en definitiva, tota la societat. Incorpora la transmissió de coneixements de tota mena d’àrees, juntament amb la dels valors que els permetran edificar el seu futur.

Les famílies desitgen veure progressar els seus infants confiant en els/les seus/seves mestres. Aquests, més enllà de la feina diària, necessiten també criteris, recolzament en la seva innovació, i molta motivació per transformar cada curs acadèmic en una experiència igual d’ il·lusionant que la primera vegada que van tenir contacte amb els seus alumnes.

Necessitem uns objectius per saber on volem arribar, sense els que difícilment podrem arribar enlloc. Calen unes metes clares i sentir que el compromís amb la seva consecució serà reconegut. Convé tenir present que quan no hi ha estímul hi ha desmotivació.

Tant el/la professor/a com l’estudiant, per obtenir bons rendiments han d’estar motivats per allò que fan. D’altra manera no aconseguiran els objectius o, si més no, aquests seran menys ambiciosos.

Per tot l’alumnat no serveix la mateixa motivació. Ens cal trobar la forma d’incentivar a cada infant. Potser sovint ens descuidem d’incloure en els nostres objectius com despertar l’atenció d’aquell/a alumne/a que no mostra cap mena d’interès en res del que fem a l’aula.

L’infant està en el moment on tot es curiositat, ganes de fer, interès per saber, voluntat d’aprendre. Sembla que hagi de ser fàcil trobar la font de motivació per arribar a determinat lloc, però no sempre és així. A la classe hi ha molts interessos diferents, potser un per a cada nen/a i això fa que es necessiti una motivació personalitzada. És molt difícil per un/a mestre/a trobar aquests petits impulsos per transmetre a cada un dels/de les alumnes per a que aquests estiguin involucrats en allò que fan.

Durant la nostra vida anem tenint inquietuds i això ens porta a fer coses noves. Quan es creu posseir prou experiència, sovint hi ha una manca de motivacions que comporta la sensació que ja ho hem fet tot i que ja ens en podem retirar. En altres espais on també es congrega un grup humà amb homogeneïtat, com pot ser una llar d’avis, és molt dur observar la seva manca d’alegria, de ganes, d’interès de fer, de veure, d’escoltar.

A la vellesa sovint manca un al·licient per continuar, per esforçar-se, per aconseguir més fites, enlloc de deixar-se anar i esperar… i esperar. La infantesa és tot el contrari, està carregada de plans, curiositat, ganes de saber. En definitiva desborda motivació.

La tasca del docent es donar sortida a  tota aquesta energia, a les ganes de fer i descobrir coses. La nostra feina és motivar per desenvolupar totes les aptituds dels infants. El nostre objectiu fonamental en la tasca docent és aconseguir que, en el futur, el nostre alumne esdevingui un adult amb les màximes competències possibles, tant acadèmiques com socials, personals, relacionals… Això hauria de ser la nostra gran motivació.

La motivació, en conclusió, és imprescindible dins del món educatiu. Sense ella no hi ha aprenentatge ni creixement personal.


[1]  Motivación y personalidad. Madrid: Ediciones Diaz de Santos, 1991

[2]  Leadership and motivation: essays of Douglas McGregor. Cambridge, MA: MIT press, 1966

Pilar Calvo
About Pilar Calvo

Mestra jubilada d'educació infantil i primària. Exdirectora de l'Escola Margarida Xirgu de Badalona. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*