La perillosa arribada de la ‘dictacràcia’

Ja sabem que vivim temps convulsos. O sempre n’hem tingut, més o menys, però el problema no és acostumar-se a viure en aquestes circumstàncies, sinó l’empitjorament que pot causar a l’educació.

Francesc Imbernón
 
 
 

iStock

No m’agrada preveure el futur que és possible que no existeixi més que en la nostra imaginació. Quan aquest arriba ja és present, però sí que és important anar pensant els trajectes que ens porten cap endavant i, per això, ens hem de començar a preocupar per l’avenç de polítiques educatives regressives, de tall neofeixista o neoconservadores. De països que comencen a tenir governs de dictacràcia defensors d’aspectes tan  temuts com  la tortura, la xenofòbia, el racisme i homofòbia,  I per suposat, antidemocràtics. Si guanyen  la seva batalla de matar lentament la democràcia amb una croada moralitzadora basada en l’ordre, en la fe i en la disciplina, repercutirà molt en les polítiques socials i educatives. Una tornada perillosa al passat que pot desviar aquest trajecte cap al  futur, que serà present un dia,  repercutint molta gent, sobretot als més desvalguts.

Ja fa temps que s’acosta aquesta retòrica sobre una modernització que amaga unes ideologies molt conservadores i que aglutina sectors escorats amb un gir cap a l’extrema dreta, com  el populisme autoritari, i vells principis dels conservadors i neoliberals que tenen el prefix “neo”, encara que és la mateixa ideologia de sempre. I també una població que escolta la seva retòrica espantada per la realitat actual, aplicant una “performativitat negativa”[i] que cau en el catastrofisme de les paraules i es deixa enganyar pel discurs de la política de la por (Apple ja ho va dir respecte als EUA el 2002)[ii]:

Encara que en aquesta aliança existeixen clares tensions i conflictes, el seu objectiu comú és crear les condicions educatives que consideren necessàries per augmentar la competitivitat, els guanys i la disciplina, i així fem tornar a un passat romàntic basat en una imatge idealitzada de l’escola, la família i la llar.

I no podem pensar que això passa només a països tan llunyans com els EUA, Brasil… encara que siguin molt potents i amb molta influència. Si comencem a mirar al nostre voltant, podem veure com creixen aquestes actituds neofeixistes que pensàvem que estaven derrotats per la democràcia (Hongria, Holanda, Finlàndia, Àustria i molts parlamentaris a països europeus i nous partits neofeixistes).

I no pensem que ens pot salvar la retòrica de la innovació educativa, si no mirem més enllà de les nostres fronteres, si no evitem la ceguesa del coneixement que deia Morin, aleshores no   veurem que, a poc a poc, s’està posant l’educació en un estadi de mercantilització i competència (que alguna aplicació d’innovació educativa tenen aquests efectes colaterals), on l’educació és el gran negoci.

Fa temps que alguns d’aquests moviments neo defensen una cultura comuna amb un menyspreu de la diversitat, tornar a una  disciplina fèrria que doni valors socials –els seus–, defensar les proves estandarditzades i tornar a una recentralització amb un govern fort governat pels seus partits dogmàtics, que entre altres coses utilitzen el retrovisor de la història. Ens sona?

L’educació del segle XXI va lligada al coneixement i la llibertat. S’ha lluitat molt des del segle XIX. I no podem permetre que augmenti el menyspreu per moltes coses, però sobretot pel pensament democràtic i lliure. Si en comptes de preocupar-nos per tantes propostes d’innovació basades en la passió metodològica, algunes pseudocientífiques, però de gran màrqueting i acollida per alguns sectors privats, no ens preocupem, com a repte ètic i polític,  de discutir, analitzar i consensuar què és una educació progressista, democràtica, solidària i lliure, ens podem trobar aquestes tendències neo i un acostament a les dictacràcies.  Això serà un perill a molts països i, de retruc, en els nostres contextos on ja estan arribant.  Aprofiten la nostra feblesa, desunió, desmobilització i la preocupació per altres coses. Ens hem de preocupar i mirar més enllà dels nostres límits per anar construint alternatives, establir compromisos del trajecte que podem fer cap el  futur, com ser lliures de la por i també fer resistència, amb rigor, de què sabem, de com ha de ser una educació lliure i compartida basada en la democràcia.


[i] El concepte “performativitat” fa referència a la capacitat d’algunes expressions de convertir-se en accions i transformar la realitat o l’entorn.

[ii]  Apple, M.W. (202). Educar “como Dios manda”: mercados, niveles, religión y desigualdad. Barcelona: Paidós.

Francesc Imbernón
About Francesc Imbernón

Catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

3 Comentaris on La perillosa arribada de la ‘dictacràcia’

  1. Horacio Bollo // 12/11/2018 a les 11:14 // Respon

    De acuerdo. La tarea va desde el micro espacio del aula hasta lo colectivo en las organizaciones de maestrosy profesores y los gremios. Explicitacion visibilidad del problema desde los adolescentes y prácticas y enseñanzas inclusivas desde la infancia. No esperemos a los gobernantes. Empujemoslos.

  2. Coll Rosell Gaspar // 13/11/2018 a les 13:32 // Respon

    Perdre la por a denuncuiar sempre el pensament totalitari. És la base per a la formació de persones lliures. Curt i ras, el teu article és molt clar sobre aquest tema. Gràcies per il·luminar una mica el camí.

  3. Ells …parlen de creativitat,
    d’ innovació i de pensament crític, distorcionant les paraules i apoderant se dels conceptes, es molt perillos perque ara mateix ens guanyen de golejada i el mes trist es veure la ceguera absoluta de molts docents, que no només estan cecs, si no que intervenent amb les seves propostes, mentres aquest talibans tecnòcrates, amb el seu discurs de la por i el seu deu tecnològic, estan fent estadistiques del professorat i de l’ alumnat, tot aixo es molt greu.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*