La pobresa va malament, la pobresa infantil pitjor ¡Mirem-ho pel costat positiu!

Ens trobem davant d'una situació d'emergència, que no només ha de sacsejar les nostres consciències sinó plantejar-nos seriosament si ens la podem permetre.

Marga Mari-Klose / Pau Mari-Klose
 
 

Article publicat originalment a Agenda Pública.

En un dels seus últims treballs, Somriu o mor. La trampa del pensament positiu, la sociòloga i assagista nord-americana Barbara Ehrenreich fa un eficaç al·legat contra el pensament positiu i a favor del realisme. Segons la seva opinió, el pensament autocomplaent de polítics i executius va portar al sistema financer nord-americà a relaxar controls i va conduir finalment al col·lapse. Al nostre país, hem vist coses semblants, com el “España va bien” d’Aznar, que va malmetre la possibilitat de desinflar la bombolla econòmica, les reticències de Zapatero a pronunciar la paraula “crisi” i prendre mesures per prevenir els seus efectes, o la obsessió amb veure “brots verds” on només hi havia rostolls.

Fa uns dies, la ministra Ana Mato es va agafar a una xifra provisional per afirmar que la pobresa infantil està descendint. Segons Mato la taxa de risc de pobresa infantil ha caigut un 1,2% l’any 2013, en passar del 28,9 al 27,7%. Fent gala d’unes dosis desmesurades de pensament positiu, Mato ha considerat que és el “primer indicador” que torna a Espanya a “abans de la crisi”. Per la seva banda, el portaveu de la Generalitat, Francesc Homs, es despatxava el mateix dia declarant que la pobresa a Catalunya era un fenomen “estructural”, que no cabia atribuir a la crisi ni a les accions del seu govern, recolzant-se en l’aparent estabilitat d’un sol indicador.

Aquest tipus de declaracions són sagnants en un moment com el que estem vivint. Les lectures de Mato i Homs no només són oportunistes. Revelen un desconeixement del que significa la taxa de risc de pobresa i com interpretar variacions d’aquesta mesura.

La taxa de risc de pobresa és un indicador de pobresa relatiu. Té moltes virtuts, però també alguna limitació. La taxa de risc de pobresa permet identificar el segment de la població els ingressos disponibles equivalents del qual se situen, en un any determinat, per sota d’un nivell de la renda mitjana de la població (la renda mitjana és la que divideix la població en dos meitats exactes, el 50% queda per sobre d’aquesta renda i el 50% per sota). Normalment s’estableix aquest nivell al llindar del 60% de la renda mitjana, però també s’utilitza el 40% (pobresa alta), o el 25% (pobresa extrema). El valor de la taxa de risc de pobresa depèn dels ingressos de les llars del conjunt de la societat. Si, per exemple, els ingressos de les classes mitjanes baixen, probablement el llindar de pobresa també ho faci (perquè llars els ingressos de les quals se situaven per sobre de la mitjana passen a situar-se per sota, empenyent la nova mitjana i el llindar de pobresa a baix). Si baixen fonamentalment els ingressos de les classes més desfavorides, com ha succeït en aquesta crisi, la mitjana d’ingressos roman inalterada i la taxa de risc de pobresa en el llindar del 60% amb prou feines es mou, encara que els pobres s’empobreixen i la seva vulnerabilitat comporta greus problemes socials.

A Espanya, la taxa de risc de pobresa (al llindar del 60%) ha augmentat durant els anys de crisi, però no ho ha fet molt. El 2008 era del 20,8%, el 2012 del 22,2%. Una lectura superficial convidaria a no alarmar-se. Però aquestes xifres amaguen la veritable magnitud del drama. Un examen més a fons del fenomen fa imperatiu l’ús de més indicadors. Com adverteix l’OCDE, la crisi a Espanya s’acarnissa amb els grups més desfavorits, que són cada vegada més pobres. Si enlloc d’estimar la taxa de pobresa utilitzant el llindar del 60%, rebaixem el llindar del 40%, per capturar les formes de pobresa més intensa, l’augment de la pobresa és molt més preocupant en passar del 7,4% al 10,5%. Si rebaixem el llindar al 25% (pobresa extrema), el salt és del 4,2% al 6,7%.

Mato es congratula que la taxa de risc de pobresa infantil comenci a baixar però estem molt lluny d’un retorn d’aquest indicador a la situació de “abans de la crisi”. Al començament de la crisi (el 2008), el llindar de pobresa d’una llar de dos adults i dos menors se situava en 15.911 euros (equivalents a 17.438 euros ajustats per IPC a valors del 2013). El 2013, el llindar de pobresa d’una llar de dos adults amb dos nens se situa en 14.784 euros. Des de 2008, els llindars han baixat tots els anys. És a dir, si atenem exclusivament a l’indicador de pobresa relativa que maneja la ministra, una part substancial dels nens que consideràvem pobres el 2008 en funció dels ingressos de les seves llars, avui, com a resultat de l’empobriment general, ja no els considerem així, i això permet a la ministra la seva llicència: pur artefacte estadístic.

Les dades provisionals de l’INE no permeten saber més sobre pobresa infantil a 2013. Només podem analitzar amb detall el que ha passat fins al 2012. I les notícies són esgarrifoses. La taxa de pobresa “ancorada” en 2008 (és a dir, deixant el llindar ancorat en 2008, sense permetre que canviï) dels menors de 18 anys ha passat del 28,2% al 36,3% (dades d’Eurostat), el major increment a Europa després de Grècia i Letònia. La taxa de pobresa alta, del 10,8% al 15,3%, el major increment a Europa, després de Grècia. És a dir, s’ha estès la pobresa a capes més àmplies de la població infantil, i les situacions d’adversitat s’han intensificat.

Variacion-tasa-riesgo-pobreza-infantil_EDIIMA20140311_0095_5

Ens trobem davant d’una situació d’emergència, que no només ha sacsejar les nostres consciències, sinó plantejar-nos seriosament si ens la podem permetre. La pobresa infantil compromet la igualtat d’oportunitats en la vida, un objectiu que tots els partits polítics declaren compartir, fins i tot el PP. Viure en una llar amb baixos nivells de renda, en un habitatge en males condicions, o estar exposat a una alimentació inadequada durant la infància, influeixen negativament en la salut de les persones molts anys després que aquestes situacions s’originessin, especialment quan aquestes experiències són prolongades. També influeixen negativament en el desenvolupament d’aptituds cognitives, resultats educatius o la proclivitat a comportaments asocials. Les altes taxes d’abandonament escolar prematur entre nens d’entorns desafavorits suposen una capitalització social sub-òptima del seu talent “natural”. En condicions més propícies haurien obtingut millor rendiment educatiu.

Una força de treball amb escassa preparació i aspiracions educatives limitades perjudica la productivitat d’un país, la seva capacitat de competir en l’economia del coneixement, i per tant, compromet els horitzons de creixement a llarg termini. Les dificultats d’inserció laboral dels joves amb escàs capital humà comporten costos importants a l’erari públic. Aquests costos s’acumulen al llarg de la vida a causa de que aquests joves tenen més riscos de patir atur en el curs de les seves carreres laborals, major probabilitat d’experimentar problemes socials lligats a aquesta situació laboral adversa (precarietat residencial, salut mental, addiccions, etc.), i major proclivitat a recórrer a serveis i ajuts públics. A tot això cal afegir els ingressos i cotitzacions que deixa de recaptar l’erari públic com a resultat de l’escàs valor de les contribucions fiscals que realitzen persones amb trajectòries educatives i laborals més curtes.

Un volum considerable de literatura acadèmica ha acreditat que diverses formes d’infortuni social (atur, mala salut, divorci, fins i tot empresonament) estan relacionades amb situacions d’adversitat experimentades durant la infància.

L’agregació d’aquestes experiències d’adversitat socioeconòmica en la infància produeix efectes indesitjables a nivell macroeconòmic.

Mato i Homs farien un favor a molts nens, però fonamentalment al país, si en lloc de fugir d’estudi invocant el costat positiu de les coses, es posessin al capdavant d’una coalició àmplia d’agents socials i polítics que, des de diferents perspectives i amb diverses prioritats, abanderessin una lluita decidida contra l’exclusió social en la infància. Així ho van fer els governs escandinaus en els anys 70, i Tony Blair i Gordon Brown a la Gran Bretanya més recentment, convertint l’Estat en un instrument eficaç d’equitat i promoció del creixement econòmic a llarg termini. En contrast amb aquests projectes de país, els governs espanyol i català s’inclinen per adoptar mesures pal·liatives d’abast limitat, i es feliciten quan la pobresa aparentment no augmenta. Pensament positiu i autocomplaent que ens condemna a arrossegar un pesat llast social i econòmic.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*