La realitat amagada de l’educació inclusiva a casa nostra

Molts vau pensar que l’educació inclusiva a Catalunya tindria un abans i un després arran de la publicació –l’octubre passat– del nou Decret d’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu, que arribava amb aires esperançadors. En aparença.

Carme Fernández Oliva
 
 
 

La porta de la seu del departament d’Ensenyament, a la via Augusta de Barcelona.

Haig de dir que jo, personalment, sempre he tingut seriosos dubtes sobre l’efectivitat del decret a les aules i en el dia a dia de tota la comunitat educativa, potser perquè el que jo veig i el terreny que trepitjo diàriament, per la tasca que desenvolupo com a directora de la Fundació Gerard, no és accessible a tothom o perquè és més fàcil per a alguns tancar els ulls davant una realitat que, siguem clars, és molt incòmoda.

No em considero una persona amargada –tot el contrari!–, però reconec que visc contínuament indignada i que, la meva indignació sembla no tenir límits, perquè la realitat la supera amb escreix dia a dia.

Però, hi ha una part d’aquesta realitat que només la coneixem uns quants: els que la pateixen directament –famílies i alumnes–, els que acompanyem i defensem als anteriors –jurídicament, tècnica i moral–, i els seus principals responsables. I aquesta realitat mai no trascendeix, sinó que queda amagada entre les quatre parets de la sala d’un jutjat, o de la sala de reunions d’un equip d’orientació, d’inspecció educativa o d’algun càrrec del Departament. És allò de… “si les parets parlessin!”. Moltes vegades he pensat de començar a aixecar les catifes, de fer visible quelcom que us escandalitzaria a la major part de vosaltres, però comprendreu que això no sempre és possible, ni tan sols recomanable, per tot el que està en joc, en especial en relació als infants afectats. Avui, però, faré una petita excepció i qui sap si no serà el començament d’una nova via que pugui ajudar a endreçar i redirigir les inèrcies segregadores que, malgrat molts esforços, encara habiten el nostre sistema educatiu.

A més, qui sap, potser m’ajudarà a buidar part de la indignació que m’acompanya, per allò que és bo desfogar-se. Bé, aniré per feina i sense embuts, com se sol dir.

No sé si sabeu que, quan una família demanda al departament d’Ensenyament per vulneració del dret fonamental del seu fill/a a una educació inclusiva –i aquí els motius  poden ser variats: des de l’escolarització a un centre d’educació especial, la restricció del seu règim d’inclusió als mateixos centres ordinaris perquè fa classe a una aula separada de la del seu grup de referència, o perquè no tingui els suports o la resposta educativa que necessita–, l’equip jurídic del Departament prepara la seva defensa, sí, la del Departament, amb l’únic objectiu de no perdre el procediment.

És bastant surrealista que el nostre Departament d’Ensenyament –perquè és nostre i no d’ells– tanqui files, no per l’educació inclusiva, sinó en contra d’ella. En cap de les demandes que en els últims anys hem participat com a Fundació, en cap d’elles, s’ha adreçat ningú del Departament a nosaltres o a la família per tal de reconduir la situació, ja que les demandes, per si no ho sabeu, fins a l’últim moment es poden retirar. D’aquesta forma es podria estalviar el mal tràngol que suposa per a la família sentir tot allò que diuen els inspectors, orientadors i mestres –perfectament alineats amb l’estratègia presa pels lletrats que paguem entre tots nosaltres–, declaracions que, n’estic completament segura, no serien capaços de dir públicament i que, com he dit abans, tenen l’objectiu de guanyar el procediment sigui com sigui.

Algunes d’aquestes manifestacions que jo personalment he sentit o llegit –i alhora patit en primera persona–, són, per exemple, que “els centres d’educació especials són inclusius perquè porten els nens de tant en tant a fer activitats fora del centre”; que les USEE (ara SIEI) són aules on dos professionals atenen entre sis i vuit alumnes amb diversitat funcional però que són inclusives perquè están a dins dels centres ordinaris”; que les vetlladores són professionals que estan especialitzades”; que és cert que els pares han d’estar conformes amb el dictamen de modalitat especial, que si no ho estan no se’ls pot obligar però… que “la inspecció pot fer aleshores un informe”; que “l’escolarització en un centre d’educació especial és necessària en determinats casos perquè permet assolir relacions amb iguals amb els quals compartir interessos similars, alhora que poder beneficiar-se de l’atenció especialitzada intensiva i multidisciplinar”; que “si no es proporcionen els recursos a l’aula ordinària a un alumne que els necessita, no és per una qüestió econòmica, sinó de concepte”…

I jo em pregunto: a quin concepte es refereixen? Al fet que per a ells, determinats alumnes, per les seves característiques, no poden ser junt amb els seus iguals? Aquest és el concepte? A la discriminació li diuen ara qüestió de concepte?A més, una de les coses que més m’impacta és que els representants del Departament que participen en un procediment judicial mai no reconeixen que el sistema ha actuat malament, ni tan sols quan un alumne porta quatre o més cursos sense haver rebut els suports que necessitava, ni quan a causa d’una clara intervenció inadequada el seu desenvolupament ha quedat compromès, ni quan els professionals han incomplert de forma flagrant la normativa que regula les avaluacions, els plans individualitzats, etc.

Una altra cosa que em commou és la utilització d’elements que contenen una càrrega emocional i d’alarma social, com per exemple, comportaments disruptius que descriuen i expliquen sempre des del locus causal del mateix alumne, o queixes d’altres famílies –les quals fins i tot en grups de whatsapp posen verd/a el nen o la nena que és diferent; grups en els quals, en alguns casos, fins i tot hi participen mestres!–, queixes i comportaments que després utilitzen a les mateixes vistes judicials per a transmetre una imatge negativa del nen o de la nena a davant del magistrat/ada.

Per al Departament, dins les quatre parets de la sala d’un jutjat, el problema és sempre el mateix alumne, el seu trastorn, el seu diagnòstic, que és agressiu, que no és autònom, o que està molt lluny dels seus companys… Encara recordo a una mestra que portava una carpeta amb informes escolars de diferents alumnes per a mostrar-los al jutge, i demostrar-li allò que feien aquests en comparació amb el que feia l’alumne objecte del procediment, que tenia un Pla Individualitzat i adaptacions molt significatives. Recordo com va recalcar que l’alumne només reconeixia l’1, el 2 i el 3, mentre que els seus companys ja multiplicaven i dividien. Tot això no és ficció, és ben real i, si em permeteu l’expressió, és vergonyant i indigne dels nostres representants, els mateixos que onegen la bandera inclusiva als quatre vents.

Són també els mateixos que neguen recursos a determinats alumnes al·legant que es tracta de mesures intensives que només es poden proporcionar en centres d’educació especial, però que per altra banda signen convenis amb associacions privades, que permeten que professionals especialistes acompanyin els nens i nenes amb diversitat funcional dins l’aula; professionals que són pagats per les mateixes famílies o per les associacions. En tot cas, estem a davant d’una mena de privatització d’ajustos raonables –aprofitant la desesperació dels pares i mares que, evidentment fan tot el que puguin i més pels seus fills–, i de la utilització d’aquests convenis no per a l’interès general, sinó de només uns pocs que, afortunadament per a ells, ho poden pagar.

Són els mateixos que, en reunions a porta tancada, et diuen per exemple que els SIEI (suports intensius per a l’educació inclusiva) no són aules, sinó suports. I jo em dic a mi mateixa que no és possible que no coneguin que aquests recursos funcionen, en la realitat, com aules de segregació. Perquè –no ens enganyem– el plantejament d’aquests recursos intensius, als quals s’adjudiquen de forma predeterminada dos professionals per a sis o vuit alumnes, i mitjançant el qual els centres habiliten i doten de materials certes aules separades de les de referència, no pot derivar més que en un model segregador, atès que és totalment contrari al mandat de la Convenció de l’ONU –article 24 sobre el dret a l’educació inclusiva–, sobre el fet que els ajustos han de ser individuals i que l’educació dels alumnes s’ha de realitzar de forma conjunta, amb els seus iguals.

I potser que ho deixi aquí, crec que per avui és suficient. Potser escriuré un segon capítol, i un tercer, qui sap. O potser no. El que sí que tinc clar és que, de tant en tant, és una qüestió d’higiene personal i moral fer visible allò que no arriba a la majoria de la gent. Us desitjo a tots i totes unes molt bones reflexions, i que m’acompanyeu en la meva indignació, que això també és saludable.

Somio amb el dia que, el nostre Departament, davant la demanda d’una família per vulneració del dret del seu fill/a a l’educació inclusiva, es posi al seu costat i li digui: “Teniu raó”.

Carme Fernández Oliva
About Carme Fernández Oliva

Psicòloga. Directora de La Fundació Gerard. Contact: Twitter | More Posts

2 Comentaris on La realitat amagada de l’educació inclusiva a casa nostra

  1. Sara Solé Soto // 27/06/2018 a les 22:34 // Respon

    si les parets parlessin,… I real, fa uns díes vaig dir coses similars a una reunió amb csmij, en concret “… Perquè no puc atravesar pareds,…”

  2. Marian Gonzalez // 28/06/2018 a les 7:48 // Respon

    Hola Carme. Som l’Associació Volem signar i escoltar, el passat 20 de febrer vam presentar una reclamació administrativa al Departament d’Ensenyament amb el suport de la FESOCA i Apansce. Ens agradaria molt poder contactar amb tu.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*