La realitat dels joves extutelats i en situació de risc social

Si per als joves emancipar-se no és fàcil imagina per als joves ex-tutelats que no compten amb una xarxa de suport familiar.

Laura Terradas
 
 
 

Aquest és un article publicat al blog ‘(des)igualdad’

L’Óscar ha viscut en un centre de menors durant 10 anys. “Al principi -recorda- no m’adaptava. Després m’hi vaig acostumar i, en complir els 18, em va fer molta pena anar-me’n. A l’escola, de vegades, sentia enveja dels meus companys perquè tenien una família de veritat. Em preguntava com havia de ser una relació real amb un pare que et vulgui. Quina sort, pensava”.

En Soufiane va néixer en una família humil a Tànger. Des de petit va deixar l’escola i es va acostumar a passejar pels carrers. Va conèixer a altres adolescents que, com ell, somiaven amb fugir cap a Europa. Per aconseguir-ho, passaven moltes hores al port de Tànger, esperant una oportunitat per amagar-se sota d’un camió. Després de dos anys temptant la sort, va arribar a Barcelona amb 17 anys acabats de fer.

Aquests són alguns dels joves protagonistes de MIRA’M, una exposició que permet visibilitzar la realitat desconeguda dels joves extutelats. Nois i noies que han estat sota el sistema de protecció de la infància perquè han viscut una situació de gran dificultat en la seva infància i/o adolescència.

Els joves extutelats han de fer front a un repte doblement difícil: emancipar-se als 18 anys, molt abans que el seu grup d’iguals, i sobreposar-se a les dificultats que tenen per garantir una bona emancipació, sense comptar amb el suport familiar, amb una xarxa social molt reduïda i sense els recursos necessaris.

És una etapa complicada en què han de buscar pis o habitació, formar-se, accedir a una feina i mantenir-la, regularitzar la seva documentació en alguns casos, gestionar la seva pròpia economia, esforçar-se per tenir una bona xarxa d’amics, comprendre la pròpia història i l’entorn on viuen, conviure amb el seu passat i saber construir el present i, tot això, sostenint-se emocionalment.

Una altra d’aquestes joves és la Loubna. Ella va tenir una infància feliç, amb els seus avis i dos cosins, en un poble al sud de Tànger, fins que el seu pare va decidir enviar-la a servir a casa d’una cosina seva que vivia a Alella (Barcelona). Un dia li va explicar a la seva mestra les condicions en què vivia i com la tractaven. Després de denunciar el cas, la van portar a un centre de menors.Tenia 16 anys i va estar allà fins als 18. Ara treballa en una botiga i està construint la seva pròpia família. També té una referent, la Irina, que és com la seva germana gran. Una amiga que l’ajuda a construir la seva vida a Barcelona.

Sense una xarxa de suport pròpia, l’emancipació es realitza amb poques garanties que els joves hagin aconseguit en aquest moment el nivell d’autonomia suficient. Això, lògicament, els situa en una clara situació de vulnerabilitat.

Per això, necessiten un suport, unes relacions que els ajudin a potenciar les pròpies capacitats, que els reconeguin, que els acompanyin a creure en ells, i que els aportin aprenentatges per l’autonomia. Són aquestes relacions les que els ajudaran a construir la seva emancipació amb més garanties. Relacions en què comptar amb algú, signifiqui comptar per a algú. Aquestes són les que promovem des de la mentoria social, amb el projecte Referents de l’Associació Punt de Referència. El projecte compta amb la participació de voluntariat que, amb el suport professional adequat, es converteixen en referents d’aquests joves.

La mentoria social promou la implicació ciutadana a través de la construcció de relacions compromeses i responsables per incidir des del dia a dia en les situacions de vulnerabilitat, com la dels joves extutelats. L’Òscar, en Soufiane i la Loubna compten amb una persona referent. Tu també pots ser referent per a altres joves! Informa’t a info@puntdereferencia.org.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*