La Universitat és notícia

Per una banda es retallen pressupostos a les universitats públiques i, per altra, pugen en rànquings gràcies a l’esforç molt gran del professorat per millorar la docència i la recerca. Però això ens ha de acontentar? 

Francesc Imbernón
 
 
 

La primera és el comunicat de la UB, la UAB i la UPC sobre el resultat de la convocatòria per donar suport als grups de recerca de  Catalunya. El finançament de grups de recerca de les universitats es va reduir a un 56% en la convocatòria del 2014, i en la darrera, la del 2017, queda en un insuficient 49%. Queixant-se que per primer cop, el finançament destinat a grups de recerca no universitaris excedeix el destinat a la universitat.  Sembla que és més importat subvencionar a institucions no universitàries que donen més màrqueting  i publicitat que els grups de les mateixes universitats.

La segona és que les universitats catalanes, segons el rànquing Quacquarelli Symonds (QS), estan en el top 50 de les millors del món en la seva especialitat.  Per exemple, Educació de la Universitat de Barcelona està en el número 49. De les 11 universitats en el top de les 50, 4 són públiques (UB, Universitat Politècnica de Catalunya, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra), una  privada (Ramon Llull) i un centre adscrit a la Universitat de Girona, l’Escola Universitària d’hostaleria i turisme de Sant Pol de Mar.

Pot ser una paradoxa. Per una banda es retallen pressupostos a les universitats públiques i, per altra, pugen en rànquings gràcies a l’esforç molt gran del professorat per millorar la docència i la recerca. Però això ens ha de acontentar?  Hem de pensar que sense recursos ni suport governamental la Universitat continuarà sent el que hauria de ser?

Malgrat ens hem de felicitar per estar “situats” en alguns rànquings, la Universitat encara té avui dia molt problemes. Alguns provinents del passat com són els departaments amb les seves estructures jeràrquiques, els concursos d’acreditació amb la seva perversió per obtenir un accés o promoció basat en la meritocràcia acadèmica, la cultura individualitzada s’assumeix com a cultura professional normalitzada en el professorat universitari, ensenyar de forma intuïtiva i subjectiva sense donar-li importància a com fer-ho perquè s’aprengui i reflexionar sobre la docència. Per citar alguns.

I si mirem els rànquings, continua donant-se una major importància a la recerca deixant els aspectes docents en segon pla, per no dir infravalorats. Però no passa únicament per tradició, sinó també com a conseqüència de l’acreditació i l’accés a la docència, on prevalen els coneixements i la producció de la recerca més que els aspectes docents.

Per tant, un dels components importants en una nova Universitat és, com a altres països, augmentar la inversió, ja que ajudaria a modificar estructures acadèmiques i organitzatives, i promoure el treball col·laboratiu mitjançant equips docents i investigadors, disminuint la concepció clàssica universitària, ja obsoleta. Però per fer aquest canvi han de participar els diversos agents que intervenen activament a la Universitat: gestors, professorat, alumnat i personal d’administració i serveis i, per suposat, l’administració.

La crisis va afectar molt a les universitats. No es va implantar el millor de l’Espai Europeu d’Educació Superior, sinó el més formal i tot això ha provocat una Universitat on s’ha reduït dràsticament el nombre de professorat i s’ha assentat una gran desmotivació conjuminada a un augment de la individualitat per aconseguir els mèrits que exigeixen les agències externes d’acreditació. La precarietat laboral i la baixa taxa de reposició (més petita a Catalunya)  han ocasionat un major nombre de professors i professores a temps parcial i amb retribucions escasses.

I si continuem així, s’ocasionarà un deteriorament important de la docència i la recerca, ja sigui per la despreocupació de la docència, ja que els seus mèrits no són suficientment valorats o per la manca d’inversió. Sembla que va en augment aquest deteriorament  per les polítiques neoliberals dels actuals governs, per la falta d’implicació del professorat en els processos docents i investigadors per la seva precarietat laboral, misèria pressupostària i la seva docència a temps parcial.

Està bé que sortim als papers per les aportacions en articles i recerques, però també és necessari replantejar-se l’accés de nou professorat a la Universitat, ja que les plantilles estan envellides. S’ha de modificar la carrera docent universitària, valorant els mèrits de les persones tant en docència com en recerca. També s’han d’establir figures del professorat que permetin iniciar-se en la carrera docent i permetre que, mitjançant mèrits docents i investigadors, puguin acreditar-se a la Universitat com a docents, sense haver de passar necessàriament per agències externes que indiquin qui sí i qui no pot ser un docent universitari.

I un altre aspecte preocupant el trobem en la participació de l’alumnat. El seu compromís amb la Universitat ha decaigut. I no hi ha democràcia a la Universitat sense la important participació de l’alumnat. Si excloem l’alumnat de les decisions universitàries construirem una Universitat amb grans manques democràtiques.

I la participació ha d’anar més enllà del pur formalisme en les instàncies oficials, s’ha de potenciar una participació democràtica en tots els aspectes que es desenvolupen a la universitat. Això implica tenir en compte l’alumnat en els plans docents, en el desenvolupament de tot tipus d’activitats que van més enllà del contingut acadèmic, en els processos de discussió de les polítiques universitàries i potenciar la seva autonomia per generar noves mirades sobre la Universitat.

S’han de potenciar mecanismes per promoure la implicació de l’alumnat de tal manera que assumeixin el protagonisme educatiu i social que els correspon.  S’ha de superar la falta de mobilització de l’alumnat en els assumptes universitaris.  La seva mirada i compromís és imprescindible.

I, per últim, és necessària una bona formació docent del professorat, més enllà d’ensenyar a elaborar plans docents, rutines administratives o estratègies d’ensenyament elementals. El que ocasiona una “fatiga” administrativa.

En una Universitat del futur es veu, cada vegada més, que la formació del professorat universitari és necessària i imprescindible si es pretén mirar cap un futur diferent amb una nova forma d’ensenyar i aprendre. Una nova Universitat cal que superi els vells esquemes i les antigues ideologies acadèmiques sobre la docència predominants des de fa segles, i, avui dia, majoritàriament obsoletes. No serà això un motiu de la desmotivació de l’alumnat?

El professorat universitari necessita adquirir competències pedagògiques que  l’ajudin a gestionar el procés d’aprenentatge de l’alumnat, motivant-los i entusiasmant-los en el seu treball, i una actitud constant d’aproximar-se a les fonts de nous coneixements. Un aprenentatge diferent en la societat actual perquè l’alumnat d’avui en dia està niat de tecnologies de la informació i la comunicació.

La nova Universitat del futur és un camí que s’ha d’anar construint constantment i serà llarg si no participen tots els agents socials. És necessari continuar analitzant i buscant alternatives amb més pressupostos, amb més professorat jove, amb canvis d’organització en una època de canvis vertiginosos i amb una nova concepció de l’aprenentatge. No ens podem acontentar en sortir en rànquings i dient que, amb poc pressupost i poc recolzament governamental, la universitat segueix endavant.

Francesc Imbernón
About Francesc Imbernón

Catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*