La violència masclista i el seu abordatge a les aules

Aquests diumenge 25 de novembre es commemora el Dia Internacional contra la Violència de Gènere. Molts centres educatius treballen tot l'any en la seva prevenció.

Saray Marqués
 
 

Representació de ‘Violencia D.E.P. Género’

Dels estudis recents sobre gènere en l’adolescència se solen destacar aspectes poc encoratjadors: Un 25% dels nois i un 22% de les noies de 12 a 24 anys està una mica d’acord que “l’home que sembla agressiu és més atractiu”, segons un estudi del Centre Reina Sofia per a la Infància i la Joventut de 2015, i un 32% dels nois i noies de 14 a 19 anys veu normal l’existència de gelosia dins de la parella, segons un altre estudi del mateix organisme d’aquest mateix any. Mentre, un 21,2% dels joves de 15 a 29 anys creu que la violència de gènere és un tema “molt polititzat, que s’exagera molt” i un 27,4% ho veu una conducta “normal” dins la parella, segons un baròmetre del mateix organisme de l’any passat.

No obstant això, no se sol incidir tant en altres apartats d’aquests mateixos estudis. Així, María José Díaz Aguado ha provat en diferents recerques al llarg d’aquesta dècada com els nois i noies que havien rebut algun tipus de formació en prevenció de la violència de gènere tenien un menor risc de sofrir o exercir violència en un futur. De nou, la mirada fixada al centre educatiu.

El ‘me too’ sí que serveix

Esther Roca és cofundadora del Grup de Dones Sherezade: dialogant el feminisme. També és formadora de docents. Per a ella, el me too ha estat un fenomen “superpositiu 100%”: “S’han alçat moltes veus, cada vegada més, i això fa que en contextos educatius es vegi atractiu treballar sobre la violència masclista, abans silenciada sota el discurs de “quines exagerades, això no passa”. El me too trenca amb aquesta idea i genera un boom. Tenim escoles que ens criden només per aquests temes, perquè volen acabar amb la violència i generar espais de diàleg. El curs passat vam formar 50 centres només a la Comunitat Valenciana. I aquest n’estem formant d’altres. Va a més”.

Roca proposa que “tothom vagi a l’una” en el camí cap a una convivència feminista, en el posicionament actiu contra la violència, sense que ningú percebi que s’està imposant el discurs dominant de ningú. Si, per exemple, es crea un club de valents –una actuació que ha demostrat la seva eficàcia per acabar amb l’assetjament de primer i segon ordre, contra la víctima i contra els qui la protegeixen– es tracta de reflexionar conjuntament com dur-ho a terme a les aules, com es defineix valenta en funció de l’edat dels nens, qui és un heroi i una heroïna sobre la base dels valors i sentiments que generen suport unànime… Solament així es crearà un context segur en què si es dóna una violència a la cantonada, al pati o al menjador sempre algú alçarà la veu per la víctima.

Sonia del Barrio és mestra al CPI Soloarte IPI de Basauri. “Aquí les dates concretes, com el 25N són gairebé anecdòtiques, amb prou feines importants. Treballem en prevenció de la violència diàriament, sempre, i quan sorgeixen aquestes dates o ve algú de fora a fer tallers es veu com els xavals ja tenen interioritzada una forma de fer les coses, d’estar, i el discurs els surt espontàniament”, sosté. Entre altres iniciatives, allà funciona el club de valents, però no només. Es transmet com els conflictes es resolen mitjançant el diàleg i les mesures correctores han de ser, abans de res, educatives. També és habitual la dinàmica de col·loquis, ajuntar-se tots els nens i nenes i els professors de tots els cursos per abordar un tema sobre la base de la lectura prèvia de textos. Per exemple, un sobre com distingir la violència i el que no ho és, i un altre de l’autora Chimamanda Adichie, Todos deberíamos ser feministas. L’objectiu és una reflexió global.

La convivència en aquesta comunitat d’aprenentatge, en un centre catalogat de medi social desfavorit, ha millorat molt. Allà fa temps que es va abordar el “no és no”, recorda Del Barrio: “Des de petitons tenen molt interioritzat el si no m’agrada, no m’ho facis”. La llei del silenci ja no existeix, i els petits formen pinya amb la víctima de manera natural, senzilla i amb molta lògica. De seguida protegeixen al que ha sofert violència i li diuen al violent “Això no ens agrada, no jugarem amb tu fins que no et portis com t’has de portar”. I se l’emporten a casa. Saben discriminar les relacions sanes i les que no ho són, reconèixer la violència encara que no ho verbalitzin així. També veiem com les filles parlen perquè ho han après, diuen coses que les seves mares no s’havien atrevit a dir. Tenim la dificultat que acostumem a acollir alumnes nous durant el curs. De sobte, n’arriba un del Marroc al febrer, del Senegal un altre a l’abril… però els xavals tenen una forma d’estar que fan ells sols l’acolliment. A més, estem aprenent molt de la trajectòria dels petits i ens està servint per adaptar-ho a etapes superiors. A poc a poc es van aconseguint coses també amb els més grans”.

A banda del suport de la comunitat científica, que fa temps que subratlla la contribució educativa i social dels clubs de valents, i per tant d’aquests upstanders que es posicionen sempre davant la violència com a clau per superar les violències masclistes, Esther Roca destaca aquesta iniciativa perquè “la pots aplicar des de matí, a nivell d’escola, però també a nivell d’aula”. D’altres, com el model dialògic de convivència, poden resultar més complexes i suposen involucrar al centre sencer, però aquesta es pot transferir fàcilment des de les primeres edats, la qual cosa explica el seu bon acolliment.

Davant d’aquest exemple, puntualitza, existeixen altres actuacions no basades en evidències que s’acostumen a barrejar als programes de formació amb les que sí que ho estan: “Al professorat de vegades li venen bulos sobre com treballar per eliminar la violència masclista des del context educatiu… Bulos que despisten, que prenen temps. El boom comporta aquest risc, que des de l’assessoria o des de la política educativa es colin als centres remeis sense un filtre previ, amb l’etiqueta de creatiu o innovador, fent que el que és efectiu al final no arribi”.

Les arrels masclistes

Si per Roca “les nenes i els nens són la font d’esperança que altres contextos on no tenim aquestes premisses tan clares acabin transformant-se de forma cada vegada més generalitzada”, l’experta Marina Subirats convida a buscar les arrels del fenomen, d’aquest insult o aquesta agressió directa a una nena, en la transmissió d’un determinat model masculí, també a l’escola. Subirats ho ha recollit, pel que fa a l’interior, a l’aula, a Rosa y azul (Ministerio de Cultura), i pel que fa a l’exterior, al pati, a Balones fuera. Reconstruir los espacios desde la coeducación (Octaedro). El primer llibre, de finals dels vuitanta, reflecteix el desequilibri en els intercanvis verbals de nens i nenes a l’aula (a favor d’ells), per exemple. Subirats fa temps que té la idea de repetir aquesta recerca per comprovar si alguna cosa ha canviat, però de moment no ha pogut ser per falta de finançament.

El segon llibre reflecteix com la batalla per l’espai també la guanyen ells. Els nois s’apoderen pràcticament de tot el pati jugant al futbol, mentre que els més petits o les noies es queden relegats pels racons, mirant. També en aquest cas, al principi Subirats es va topar amb la negació, però “al moment que el professor comença a mirar el pati s’adona que és així”. “Jo crec que ara per primera vegada a molts centres es va entenent que el pati inclou una valoració de símbols masculins i femenins i s’està treballant amb aquesta premissa [que difonia el llibre fa 11 anys]. A Andalusia, al País Basc o Catalunya tenim escoles que estan remodelant els seus patis…”, apunta.

Per Subirats són clau projectes de coeducació com el que està duent a terme Skolae a Navarra, que defensa davant la campanya que hi ha en la seva contra: “Si aconsegueixen que caigui serà molt difícil que en altres zones s’aposti per projectes coeducatius”. Sap de què parla. Sent directora de l’Institut de la Dona va veure com una campanya d’educació afectiu-sexual a les escoles, realitzada en col·laboració amb el col·lectiu Harimaguada, durava mentre durava el govern socialista.

També Amaia Ruiz, del CPEIP Verge del Soto de Caparroso (Navarra), valora el programa Skolae, creixent en igualtat i el Pla de Coeducació del Departament d’Educació de Navarra en el qual s’insereix. El seu centre no solament està dins d’aquest programa, sinó que acaba d’acabar un curs en què les “dones que mouen el món” han estat l’eix transversal. Amb 6è de primària com a grup motor, van recopilar biografies de dones que no apareixien al currículum per elaborar un llibre de text i van recollir, a més, històries d’aquelles pioneres del poble, Caparroso, –la primera alcaldessa, la primera directora de l’escola–, per rendir-los un homenatge.

El teatre com a eina de transformació social

A l’IES Rayuela de Móstoles porten des del curs 2013/14 valent-se de les arts escèniques per abordar el fenomen de la violència de gènere. Va començar el cap d’estudis, Jaime Álvarez, i avui altres companys han agafat el testimoni. Amb Violencia D.E.P. Género, Álvarez, un enamorat del teatre, va decidir connectar amb l’alumnat: “Quan un ponent venia a parlar sobre això tot plegat acostumava a quedar en dades fredes i distants. Em va semblar que seria més eficaç presentar-ho a través d’una sèrie d’escenes quotidianes de violència de gènere teatralitzades”.

El resultat va ser molt potent i va sorgir una col·laboració amb l’Ajuntament per representar-ho davant centres educatius de la localitat al llarg de la setmana contra la violència de gènere. En total, uns 3.000 adolescents a partir de 3r d’ESO han presenciat l’obra, a càrrec d’alumnes de 1r i 2n de batxillerat, i també del mateix Álvarez. La catarsi que l’espectacle generava era important, i el mateix Álvarez va necessitar una pausa, però afortunadament havia contagiat altres companyes i companys. Aquests segueixen treballant, ara en dramatitzacions amb guió dels mateixos alumnes. És el cas, entre altres, de José María Pallás, cap del departament de llengua, el qual explica com els alumnes del centre –l’únic d’arts escèniques de la zona sud de la Comunitat de Madrid– van protagonitzar l’any passat una performance durant la manifestació contra la violència de gènere que aquest any tornaran a repetir.

També treballen sobre cançons, en aquest cas que es posicionin contra la violència masclista, i elaboren coreografies a partir d’elles. Alguns exemples són La puerta violeta, de Rozalén; Ella, de Bebe; María se bebe las calles, de Pasión Vega, o Que nadie, de Manuel Carrasco i Malú. “El grau d’implicació i lliurament dels alumnes és increïble. No fan més que proposar millores. Demostren molta maduresa respecte d’un drama que desgraciadament a alguns els ha passat directament o indirectament per sobre”, reflexiona el seu professor.

Del centre a la ciutat

“L’alcaldia buscava fer un gir a la política d’igualtat en l’àmbit educatiu. Sobretot als tallers per desenvolupar amb l’alumnat. Es repeteixen any rere any, però sembla que es necessitava una mica més”, comença Jorge Antuña, director del Centre del Professorat de Gijón. El resultat va ser Otras miradas, un projecte basat en la Carta Local per a la Igualtat de Dones i Homes de l’Ajuntament de Gijón i desenvolupat a 13 centres educatius (de primària, secundària, FP, 11 públics, un de privat i un concertat) amb tres potes fonamentals: una intensa formació del professorat, la formació de l’alumnat al seu torn per aquest professorat format, i l’elaboració i desenvolupament d’un projecte d’Aprenentatge Servei.

“Es tractava de sortir al barri, a la comunitat, de col·laborar i buscar aliances amb institucions no només educatives: la unió de comerciants, la federació d’associacions de veïns, associacions i ONG diverses… per sensibilitzar la ciutadania sobre igualtat”. Així, el curs passat no era estrany trobar-se en un establiment d’hostaleria un menú pels bons tractes a càrrec de nens i nenes d’un col·legi de la ciutat, o topar-se a la marquesina de l’autobús amb un cartell dissenyat per alumnes d’un institut.

Les dades de l’avaluació han estat positius: “Reflecteixen com els alumnes han pres més consciència de la situació, estan més implicats i ho van traslladant al seu entorn”, assenyala Antuña, que entén que “la desigualtat i la violència no són un problema només educatiu, sinó social, i des de l’àmbit social s’han de resoldre. Toca sortir de l’escola, abastar el barri, la ciutadania, els agents socials… Era el que buscàvem i ho hem aconseguit”.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*