Entrevista | Nieves Tapia, mestra argentina i referent mundial en ApS

“L’aprenentatge servei forma vincles entre l’alumnat i la realitat que l’escola tradicional no genera”

Nieves Tapia és un dels principals referents al món quan es parla d'Aprenentatge-Servei (ApS). “S'aprèn molt més al servei dels altres i fent coses per als altres que asseguts avorrits en una aula”, explica.

Daniel Sánchez Caballero
 
 

Aquesta dona polifacètica ha vist l’educació des de gairebé tots els angles. Va ser docent, va passar pel Ministeri d’Educació d’Argentina i és l’actual directora del programa d’ApS argentí. Entusiasta de l’ApS, Tapia va esquitxant el seu discurs amb exemples i li dóna la volta a un argumentari tradicional i universal per explicar per què les escoles haurien de practicar-lo: “Com a pares sempre ens preocupem de quin futur li deixarem als nostres fills. Però també hem de preocupar-nos de quins fills els deixarem al futur dels nostres països, ja que hauran d’afrontar problemes que requeriran molts coneixements i moltes eines per solucionar-los”. Tapia ha passat per Espanya convidada per la Xarxa Espanyola d’Aprenentatge Servei, la fundació Educo i l’Editorial Edebé per participar en la XI Trobada Estatal d’ApS i en el lliurament dels Premis ApS. A Barcelona va impartir una conferència el passat dia 10 organitzada per la Xarxa, l’Ajuntament i el Consorci d’Educació.

Com de diferent o similar és l’ApS a Espanya i l’Argentina?

Crec que són molt semblants. Bàsicament, Espanya es va inspirar del que es feia a l’Argentina i Amèrica Llatina i ho va adaptar al seu context cultural, diferent. La història educativa dels nostres països també és diferent, però les pràctiques d’ApS són molt semblants. Hi ha una diferència que té a veure amb els contextos. A Amèrica Llatina hi ha una majoria de projectes ApS protagonitzats per nens i adolescents de contextos molt vulnerables que des de la seva mateixa pobresa i les seves situacions límit generen respostes a la comunitat. Potser a Espanya és més fàcil que ho facin nens amb les seves necessitats satisfetes, almenys les principals. Però també hi ha experiències d’adolescents amb situacions molt complexes. Nosaltres optem per emfatitzar l’aprenentatge servei solidari, potser perquè quan va començar aquest moviment a l’Argentina i altres països d’Amèrica Llatina a la fi dels anys 90 hi havia una necessitat de prendre distància amb el model service learning nord-americà, perquè en castellà “servei” no és el mateix que “solidaritat”. Hi havia una necessitat d’emfatitzar que no estàvem promovent les usuals beneficències asimètriques i verticals contribuents al manteniment de l’statu quo. Volíem educar en una autèntica solidaritat de trobada, de transformació, de cerca d’una societat més justa.

Les autoritats argentines, es prenen de debò i donen suport aquestes pràctiques?

A l’Argentina hi havia aquestes experiències d’ApS en algunes escoles, encara que no sabessin que els pedagogs en deien així. La iniciativa va partir del Ministeri d’Educació, amb una recomanació de fer projectes d’ApS que va iniciar una línia de polítiques de capacitació docent, formació, etc. A l’Argentina hi ha una llarga tradició des de l’Estat federal, i moltes províncies tenen els seus propis programes. Hi ha moltes universitats que, posant-li diferents noms, tenen ApS. Fins i tot la Universitat de Buenos Aires està començant a implementar que sigui obligatori passar per algun curs o projecte abans de graduar-se. Dit això, com succeeix en política, hi ha hagut alts i baixos. Durant la crisi, el Ministeri va reduir els seus pressupostos i no n’hi va haver. Però un dels assoliments importants de l’ApS és que, sent una política que va començar el 1996, ha tingut continuïtat. No sempre és una política central, per tant, però és una política d’Estat a hores d’ara.

En el cas d’Espanya és molt interessant com va començar enfortint-se en les diferents comunitats autònomes, i ha tingut històries diferents a cadascuna d’elles. Una fortalesa del cas espanyol és que hi ha molts municipis directament involucrats. De fet, en els inicis al País Basc va ser Portugalete qui va començar. El suport ha estat molt fort a les comunitats. Que el secretari d’Estat d’Educació vingui al lliurament dels premis em sembla un senyal interessant [els premis APS es van lliurar divendres passat a Coslada].

La ministra d’Educació, Isabel Celaá, ha estat criticada per rebaixar l’exigència en el seu avantprojecte de reforma de la Lomce per permetre assolir la secundària amb un suspens. Ella ha replicat que no hi ha res pitjor que esquerdar l’autoestima d’un noi i molts s’ho van prendre de broma. L’ApS hi ajuda?

Qualsevol que sàpiga de pedagogia sap que l’autoestima és l’element indispensable perquè un nen es cregui capaç d’aprendre, de tenir un projecte de vida amb una escolaritat eficaç i que se senti capaç de fer coses. Qualsevol que sàpiga d’educació sap que és important. En el cas de l’ApS, si hi ha alguna cosa que va quedar demostrat des dels primers estudis que es van fer, els anys 70, és que té impacte en tots els estudiants, siguin del nivell social que siguin i tinguin les condicions que tinguin. Òbviament, això és més impactant en els nens i adolescents en situacions de major vulnerabilitat. Una de les primeres sorpreses que vam tenir a l’Argentina quan es convocava el Premi Presidencial és que es presentaven moltes escoles especials, que prestaven servei a la seva comunitat. El taller de fleca d’un barri proveïa de pa a la residència d’avis! Hi ha més exemples. Aquest canvi de rol, deixar de ser beneficiaris, de rebre serveis d’uns altres per passar a donar-los, dóna una dignitat enorme i enforteix enormement l’autoestima. El mateix passa amb els nens més pobres, que en general són vistos per les polítiques educatives com a beneficiaris. En canvi, en els projectes ApS són protagonistes, i hi ha molta recerca que mostra l’impacte en la disminució de l’abandonament escolar, en un major compromís amb l’aprenentatge, fins i tot a pensar en continuïtat en estudis posteriors. En l’experiència de l’Argentina, Xile o l’Uruguai, on s’ha focalitzat l’ApS a poblacions vulnerables, hi ha hagut resultats molt positius.

És especialment interessant llavors per a l’última etapa de Secundària, que és quan es dóna més l’abandonament escolar?

La primera experiència de Xile es va centrar en els instituts que tenien més abandonament i van tenir resultats molt significatius.

A Espanya es parla molt –es va fer sobretot quan es va instaurar la Lomce– que l’educació té una orientació molt economicista. L’ApS va en direcció contrària?

Una de les màgies de l’ApS és que permet en el mateix projecte abordar simultàniament continguts disciplinars, competències per a la ciutadania i per al món del treball també. Abans parlàvem de baixar els llistons… La realitat és que es necessita saber molt més per canviar una mica la realitat que per aprovar un examen. Tots tenim l’experiència dels alumnes que estudien per aprovar. I això és una motivació molt feble que per molts nens no té sentit. Però quan has d’aprendre a fer alguna cosa perquè això ha de servir-li a un altre i ha de funcionar, l’aprenentatge es converteix no només en més motivant, sinó en més exigent. Es va fer un estudi que deia que fins i tot en els tests estandarditzats els alumnes que han fet ApS treien notes un 10% millor que els seus companys que no. No hi ha contradicció entre la legítima cerca sobre les eines que cal donar als joves per a la seva inserció en el món laboral amb el fet que necessitem gent que sàpiga usar els seus serveis per al bé comú. Que sàpiguen ser bons treballadors, però també bons ciutadans. L’ApS dóna aquest plus en el qual aprenem el que diu el currículum, sí,  però a més formem en valors i per a la ciutadania, formem vincles entre els estudiants i la realitat que l’escola tradicional no genera. Fins i tot en les universitats els estudiants es queixen que les institucions educatives són més teoria que pràctica i que a l’hora d’aplicar els coneixements en el món laboral pot ser complicat. Per això un dels avantatges de l’ApS és aquest vincle tan directe entre teoria i pràctica.

L’ApS és extrapolable a qualsevol situació i/o alumne?

És molt mal·leable l’ApS i compleix funcions diferents segons el context. Als adolescents i joves més privilegiats, com em van dir uns alumnes d’una escola privada, l’ApS els obliga a sortir del tupper. A qui viu en una realitat aïllada, que fins i tot es relacionen més de manera virtual que real, l’ApS li és molt útil. Sigui en els nivells socials que sigui, sempre funciona. En els sectors més vulnerables s’apunta a enfortir l’autoestima i la seva capacitat de resiliència enfront de les dificultats, i en els sectors més privilegiats s’incideix que assumeixin responsabilitats de la seva condició de privilegi.

Pel que fa a les assignatures, no he trobat cap camp en el qual no pugui aplicar-se. En una universitat que vaig visitar tenien un projecte en l’assignatura Paviments. Havien fet un estudi molt interessant demostrant que la fórmula que havia desenvolupat la ciutat per pavimentar no era la més adequada per aquell clima i estaven malgastant diners. Era un projecte meravellós.

Ha parlat de metodologies actives. Quin és el plus que ofereix l’ApS enfront d’unes altres que estan de moda ara? O voleu fugir de l’etiqueta, precisament?

Avui sembla que tots necessitem parlar d’innovació educativa. Si som honestos intel·lectualment, moltes de les grans coses que es presenten com a innovació… L’aprenentatge basat en projectes està complint un segle. És innovador perquè els sistemes educatius arrosseguen una inèrcia tremenda del segle XIX. Però d’aquí al fet que sigui nou… Hi ha una família d’innovacions pedagògiques que ja tenen un segle que estem redescobrint i readaptant a les condicions del sistema educatiu del segle XXI perquè veiem que funcionen i són útils. En aquest sentit situaria que l’ApS està emparentat amb altres pedagogies. Comparteixo molt una opinió de Josep Puig, de la Universitat de Barcelona, que diu que és una innovació que articula coses molt familiars. La realitat és que les escoles, les universitats, històricament han desenvolupat activitats vinculades a l’entorn. El nou és com s’articula el que es fa dins de l’escola i el que es fa fora. El que és innovador, original, que revoluciona moltes coses és que la comunitat es torna espai d’aprenentatge, desafia el que passa a l’aula i el que passa a l’aula no es queda a l’aula. En aquest sentit, la diferència de l’ApS no és només el que passa a l’aula, també passa al territori. I això canvia moltes coses: canvia el seu impacte pel que fa a la formació ciutadana, a la formació en valors, però també canvia el seu impacte educatiu.

Parlem molt dels avantatges i aspectes positius de l’ApS. Té aspectes negatius?

Hi ha algunes prevencions i alguns riscos. El principal risc és que la societat vegi aquests projectes com una forma d’usar als joves com a mà d’obra barata. Però perquè sigui ApS han d’aprendre fent la tasca. L’altre risc que té és que si no hi ha una bona reflexió sobre la pràctica, i tota la bibliografia sobre la qüestió recomana molt incorporar moments de reflexió sobre el tema, es pot caure en un activisme ingenu que porti a encarar les problemàtiques socials de manera equivocada.

Pel que fa a les prevencions, diria que l’ApS es pot fer en àmbits rurals o urbans, escoles riques o pobres. Però sempre es necessiten docents convençuts. És molt difícil imposar que es desenvolupi un projecte d’ApS si els docents no estan convençuts. Es pot fer ABP perquè t’ho manen, i mentre segueixis les instruccions probablement funciona. Però un projecte solidari exigeix un acompanyament personal del docent i transmetre’l, i això no es pot fer si no es creu en això. És una opció personal. Hi ha un autor que diu que l’ApS és l’única reforma educativa que sempre creix de baix per a dalt. Encara que sigui important el suport de l’Estat, si els docents no estan disposats a abraçar aquesta proposta i dir “m’interessa formar ciutadans”, no succeeix. La bona notícia és que els docents que s’impliquen en aquestes coses les troben molts més enriquidores que la docència tradicional.

Conferència de Nieves Tapia a Barcelona | Foto: Consorci d’Educació

Com casa aquesta no imposició amb l’obligatorietat de la qual parlava abans?

En tots els casos que s’imposa, l’obligatorietat és per als alumnes, no per als docents. Sempre hi ha marge. A l’Argentina, després de la nova llei d’educació de 2006, es va obrir l’opció de posar projectes obligatoris per almenys un curs. Quin docent ho coordina surt d’un acord entre la direcció de l’escola i els docents. Dit això, un factor crític en el moment d’establir polítiques d’obligatorietat és formar als docents i donar-los a conèixer la pedagogia, donar-los eines. Quan s’acosta la proposta i es mostren bones pràctiques, per als docents és molt entusiasmant. Poques coses convencen tant un docent com veure que a un altre docent li funciona. En general l’ApS es difon no tant a través dels grans catedràtics com de la difusió de bones pràctiques. El premi, per exemple, és una forma molt més eficaç que tot el que puguem escriure els especialistes perquè un docent el veu i pot pensar: “Això ho puc fer a la meva classe, amb els meus alumnes”. Però és veritat que l’obligatorietat planteja desafiaments, com mantenir la motivació, i que no sigui una tasca a fer només perquè és obligatori.

Com baixaria l’ApS a l’aula?

A nivell internacional hi ha models molt diferents i depèn molt del sistema educatiu. L’ApS ha de funcionar dins d’un sistema i d’una institució. Si un centre educatiu té molta tradició de recerques científiques, el trànsit més lògic per l’ApS seria veure com les recerques científiques poden proposar solucions concretes per problemes de la comunitat, i utilitzar la mateixa infraestructura que usa per la recerca científica per això. Estem molt poc inclinats en general al model enllaunat. Però els models varien molt. Als EUA el model habitual era, pel currículum flexible que tenen ells, generar cursos d’ApS. En sistemes més tradicionals o disciplinars, com a Amèrica Llatina, l’ApS entra dins d’una de les disciplines, encara que entronqui amb unes altres.

Parlava abans de no mantenir l’statu quo. Es creen xarxes entre centres o passa que un centre que pugui ser etiquetat de gueto, per exemple, amb un bon projecte d’ApS atregui un altre tipus d’alumnat?

L’ApS pot ajudar a canviar una certa cultura. Dono un exemple molt argentí. Hi ha tota una tradició de la ciutat de Buenos Aires d’apadrinar escoles rurals. És horriblement paternalista. El ministeri va desenvolupar un programa anomenat Escuelas Hermanas, en el qual es feia intercanvi i s’aprenia mútuament del projecte solidari de l’altre. Conèixer altres circumstàncies, aquest intercanvi, va ser molt beneficiós per totes dues escoles.

Nosaltres fem el seguiment d’algunes escoles que fa 25 anys que estan fent ApS. Una d’aquestes escoles, a la província de Mendoza, estava en la franja d’escoles en pitjor situació educativa de l’Argentina per la seva taxa d’abandonament, de rendiment. Va començar a fer ApS i el més cridaner va ser que baixava l’abandonament. Després el que va començar a passar, i això és un cicle que hem vist en molts casos, és que va començar a augmentar la matrícula perquè la comunitat comença a veure que anar a aquesta escola té sentit. També perquè comença a atreure estudiants de famílies que veuen que és una bona escola. Ara mateix és una de les cinc millors escoles de la seva província i ha guanyat diversos premis. No és un procés que passa en 15 dies, però els resultats són significatius.

Ha esmentat abans que l’ApS és de baix a dalt i que per això funciona molt bé. Ara estem a Espanya amb una reforma de dalt a baix amb el canvi de llei. Vostè ha treballat en un ministeri. Quin impacte tenen les reformes des de dalt?

Abans del ministeri vaig ser docent. Passava en autobús per davant del ministeri i pensava: “Si el Ministeri fos millor…” Després, quan hi vaig estar, em vaig adonar que si les polítiques no convencen als docents, moltes vegades queden en els papers. Els funcionaris ens podem fer il·lusions que farem grans coses, però sense els docents no tenen impacte. La meva experiència com a funcionària va ser que és molt important aprendre el que passa a les escoles, i el Premi Presidencial i les bones pràctiques van ser una manera de reconèixer que molts docents feien ApS abans de saber res dels pedagogs nord-americans. He après molt més d’acompanyar aquestes experiències que de llegir teories. Quan les polítiques aconsegueixen conjuminar el que passa des de baix amb el que hi ha a dalt, funcionen. Perquè també he vist que això de baix, sense suport des de dalt, és feble. Per l’ApS aquestes aliances són necessàries.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*