L’assetjament escolar és només un problema de l’escola?

Com la violència de gènere o l'assetjament a la feina són expressions extremes d'un model ancestral de domini i submissió que segueixen reproduint-se

María José Díaz-Aguado
 
 

Per contestar aquesta pregunta convé tenir en compte que l’assetjament escolar és un tipus de violència que es produeix en una situació de desigualtat entre l’assetjador, el perdonavides i el grup que li dóna suport, i la seva víctima, que està indefensa i no pot sortir per si mateixa de l’assetjament.

El que busquen els assetjadors és exercir el poder sotmetent a qui perceben en situació de vulnerabilitat. Si aconsegueixen el seu objectiu, per la ignorància i passivitat dels que conviuen amb l’assetjament sense fer res per evitar-ho, aquest sol repetir-se i agreujar-se, inclòs: insults, humiliacions, coaccions i agressions físiques, que avui se solen estendre a través de les xarxes socials i les noves tecnologies.

La impunitat es converteix en un dels principals aliats de l’assetjament, contribuint al fet que la víctima se senti culpable i els agressors no.  Cal corregir aquesta greu distorsió transmetent amb claredat a les víctimes el suport de tota la comunitat, necessari per pal·liar el dany sofert, i ajudin els agressors a assumir i reparar el dany provocat.

D’acord a la naturalesa de l’assetjament, la principal característica de la víctima és que els assetjadors la percebin indefensa: per ser diferent o no comptar amb suport però sobretot per percebre que no serà defensada per la resta de la comunitat. Així poden explicar-se els resultats de l’Estudi Estatal de la Convivència Escolar (2010) amb 23.100 adolescents, en preguntar a víctimes i assetjadors amb quines característiques associen la victimització.

La més freqüent és per “ser un noi que no es comporta com la majoria dels nois o una noia que no es comporta com la majoria de les noies”. La qual cosa reflecteix que l’assetjament castiga a l’individu que contraria als estereotips sexistes.

“Ser envejat” o “tenir bones notes” es relacionen amb victimització sobretot pels qui la pateixen i també, però menys, pels que assetgen. Això reflecteix la relació de l’assetjament amb una estructura individualista-competitiva, segons la qual l’èxit d’un individu pot ser percebut com una amenaça pels que no en tenen.

El 16% d’agressors atribueix l’agressió al fet que la víctima sigui procedent d’un altre país, percentatge proper al del 15% que respon estar en aquesta situació. ¿Cal llavors pensar que l’assetjament és només un problema escolar?.

En l’estudi esmentat es pregunta a l’alumnat “quin és el paper que sols exercir quan insulten o peguen a un company o a una companya?”. Aquestes són les respostes:

1) Intervé per aturar l’agressió o creu que ho hauria de fer, el 80,2%. La majoria (el 68,1%) per aturar la violència, el 36,3% encara que la víctima no sigui la seva amiga (la posició més oposada a la violència), i el 31,8% només quan hi ha vincle. El 12,1% creu que hauria d’intervenir però no ho fa, probablement a causa de la por de convertir-se en víctima per falta de suport del grup.

2) Indiferents davant la violència: el 13,9%, incloent-hi el 10,9% d’indiferents clars (“no faig res, no és el meu problema”) i el 3% que justifica la violència “no participo, però tampoc em sembla malament el que fan”.

3) El 6% participen en l’agressió, incloent-hi als líders (“participo dirigint al grup: 4,3%) i els seus seguidors (“em fico amb ell o amb ella el mateix que el grup”: 1,7%).

Els estudis realitzats des de la Unitat de Psicologia Preventiva de la Universitat Complutense reflecteixen que com més propera a la violència és la postura adoptada en l’adolescència més condicions de risc i menys de prevenció han viscut a:

  1. La família, models i consells com el “si et peguen, pega”.
  2. L’escola (fracàs, manca de protagonisme positiu, disrupció i hostilitat).
  3. L’oci, integració en grups amb problemes semblants, com “refugi” davant exclusions anteriors.
  4. La seva relació amb la cultura, identificació amb la violència i intolerància (entre iguals, de gènere, racista …) i rebuig als valors d’una escola i una societat que perceben els exclou.

Aquests resultats tornen a reflectir que l’assetjament escolar es produeix per condicions que van més enllà de les portes de l’escola i que per prevenir-és imprescindible actuar des de tots els nivells anteriorment esmentats.

Perquè l’assetjament escolar, com la violència de gènere o l’assetjament a la feina, és una expressió extrema d’un model ancestral de domini i submissió que segueix reproduïnt-se a través de mecanismes fortament arrelats en la societat, que representen l’antítesi dels valors democràtics d’igualtat, tolerància i pau, amb els que avui ens identifiquem.

Per això, l’eradicació de l’assetjament ha de ser considerada com una tasca col·lectiva, imprescindible per fer de l’escola el lloc on es construeix la societat que volem tenir. Convé no oblidar que per aconseguir-ho, l’escola necessita recursos i suport a l’altura d’un objectiu tan ambiciós, així com la col·laboració dels principals contextos des dels quals es reprodueix o transforma la cultura.

Aquest és un article publicat a eldiario.es