L’augment d’escoles bressol en l’última dècada amaga desigualtats en l’accés

L'accés a les escoles bressol depèn en excès del territori i els ingressos de les famílies, segons un informe del Síndic de Greuges. Amb l'augment de les quotes de prop d'un 20% arran de la crisi, molts municipis tenen taxes d'escolarització de 0 a 2 anys inferiors al 25%.

Pau Rodríguez
 
 
 

Activitats per als més petits a la Plaça Catalunya de Barcelona / CC-by lablasco (Flickr)

Activitats per als més petits a la Plaça Catalunya de Barcelona / CC-by lablasco (Flickr)

Si vols portar el teu fill a una escola bressol, no és el mateix viure a Sant Andreu de Llavaneres o a Sant Joan Despí, que fer-ho a Ripollet o Salt. Als primers municipis, més d’un 40% dels infants d’entre 0 i 2 anys estan escolaritzats en centres públics. En els segons, inclús comptant també els centres concertats, no arriba al 20% el percentatge d’infants del poble que van a una bressol. Un desajust que no només va per territoris, també en funció de l’entorn econòmic i cultural de les famílies. Més del 60% dels nens de famílies que han passat per la universitat van a llars d’infants, per només un 30% en el cas de famílies amb estudis primaris.

Aquestes són algunes de les conclusions a les quals arriba l’informe del Síndic de Greuges La igualtat d’oportunitats a l’educació infantil 0-3 anys, que demana “centrar els esforços en la millora de l’equitat en les condicions d’accés” a les escoles bressol, en paraules del síndic Rafel Ribó. La institució que representa reconeix que, en la darrera dècada, Catalunya ha viscut “un increment molt important de l’oferta pública” –s’han creat més de 40.000 places des de 2003–, però la crisi ha minat l’accés de les famílies més empobrides a aquesta primera educació dels seus fills.

D’entrada, el Síndic assenyala l’impacte de les retallades pressupostàries com una de les causes de l’actual situació. Fins l’any 2011, les escoles bressol es finançaven amb l’aportació econòmica, a parts iguals, de la Generalitat, els ajuntaments i les famílies. Però el departament d’Ensenyament va reduir aquell curs la seva aportació –de 1.800 euros anuals per alumne a 875, partida que ara assumeixen les diputacions–, una davallada que van haver de contrarestar les altres dues parts. Amb la particularitat que, en alguns casos, els consistoris que s’ho podien permetre cobrien ells en bona mesura la retallada, mentre que en altres casos l’Ajuntament no ho podia assumir i apujava les quotes a les famílies.

Així doncs, les quotes, posant com a exemple la província de Barcelona, han augmentat des del curs 2009-2010 en un 20%. Si les famílies pagaven llavors de mitjana uns 133 euros al mes, ara l’escola bressol els en costa 160. Un increment que també s’ha reproduït en alguns dels serveis de les escoles bressol, com els menjadors, que si abans costaven 90 euros de mitjana, ara 120 (un augment del 32,5%). “El cost d’accés pot representar un obstacle per a la participació de la població socialment menys afavorida, especialment si no es disposa de mesures d’accessibilitat económica”, com ajuts i bonificiacions, apunta el Síndic.

Per a Ribó, un altre dels orígens d’aquestes desigualtats en l’etapa infantil és que les subvencions són “lineals”, és a dir, que el model de finançament de les bressol estableix que Generalitat, ajuntaments i famílies aportin el mateix, sense tenir en compte la realitat econòmica de cadascun d’ells, especialment de consistoris –alguns estan amb les arques buides– i de les famílies –ídem–. El Síndic aposta per models com els de tarifació social, que les famílies paguin segons el nivell de renda “per garantir l’accés de qualsevol infant en igualtat d’oportunitats a les escoles bressol municipals”.

Educació, no conciliació

Catalunya és de les comunitats autònomes amb una major taxa d’escolarització en escoles bressol. Un de cada tres infants hi va (el 36% en total, un 22% a la pública). Només la superen amb certa diferència el País Basc (51%) i Madrid (43%), tot i que en aquesta última els centres privats hi tenen molt més pes. La presència de la pública, en canvi, s’ha enfortit a Catalunya, i si l’any 2000 suposava el 35% del total, ara n’és el 62,4%.

Però el Síndic s’allunya de l’optimisme, i no només per les fortes desigualtats que amaga aquest creixement de les places. També perquè, segons el seu parer, hi ha el perill de veure les escoles bressol com una eina de “conciliació familiar” i no com un centre educatiu que cal garantir a tots els infants. En aquest sentit, Ribó lamenta que alguns consistoris prioritzen l’accés de les famílies que treballen per sobre de les que estan a l’atur, assumint que aquestes últimes es poden fer càrrec del nen. Ribó rebutja aquest criteri perquè condiciona els aturats en la seva cerca de feina –atès que el seu fill no té plaça–, però també s’hi oposa perquè “l’objectiu de les escoles bressol és garantir el dret a l’educació dels infants, especialment quan disposen de menys recursos socials i educatius a la llar”.

Ribó ha conclòs la presentació de l’informe ressaltant el paper de l’educació infantil en el desenvolupament dels infants. “S’ha demostrat que molts dels problemes que tenen els alumnes en edats avançades tenen el seu origen o es podrien haver resolt en l’etapa de 0 a 3 anys”, ha sentenciat.