L’avaluació entre iguals possibilita l’aprenentatge?

Repensar l’avaluació en la formació universitària representa una invitació a la reflexió sobre com millorar els processos d’ensenyament i aprenentatge i, al respecte, què fer per incorporar els canvis necessaris en la direcció del progrés desitjat.

José Luís Muñoz
 
 
 

Exàmens de selectivitat al País Basc / CC by-sa Joxemai (Wikimedia Commons)

No oblidem que ens situem en un entorn on l’avaluació encara segueix molt vinculada a determinats continguts adquirits en les assignatures i des d’aquestes. L’avaluació, però, no només hauria de mesurar l’aprenentatge, sinó que també hauria d’afavorir-lo. Per això, la finalitat de l’avaluació és decisiva i la primera pregunta obligada ha de ser: Per a què ha de servir l’avaluació?

Plantejar la participació dels estudiants en l’avaluació és important en l’adquisició de competències al llarg i a l’ample de la vida. Enllaça amb autonomia, confiança en un mateix, ètica, treball en equip, cohesió grupal, aprendre a aprendre per mitjà de posicionaments crítics i apoderament. Suposa començar a prendre partit per una avaluació oberta, participativa, democràtica i dialògica, que ja no es circumscriu només al professorat perquè pretén que els estudiants aprenguin avaluant per si mateixos.

Així, l’avaluació passa a considerar les conductes i els comportaments que els estudiants manifesten davant la formació universitària i està orientada a millorar els seus aprenentatges, però també els seus nivells de compromís i motivació en relació a aquests. Els interpel·la directament: quins objectius hem assolit?, què hem après?, quines expectatives hem acomplert?, com hem viscut les activitats didàctiques?, què hauríem de millorar?, etc. Quan les tasques derivades de l’avaluació estan ajustades a fer efectiva la participació dels estudiants i produeixen una retroalimentació prospectiva amb connotacions operatives, és que l’avaluació recolza l’aprenentatge. I revisar quina hauria de ser la participació dels estudiants en l’avaluació entre iguals, així com demanar pel profit de la retroalimentació, és indispensable per anar avançant cap a l’autoregulació dels estudiants en l’aprenentatge.

Promoure pràctiques d’avaluació entre iguals amb retroalimentació ha d’afavorir el desenvolupament acadèmic dels estudiants. Especialment, en un medi on els estudiants tenen responsabilitat sobre el seu aprenentatge; i tanmateix en l’avaluació, si realment són agents protagonistes. Aquí, en coherència, l’avaluació ha d’ofrenar oportunitats d’aprenentatge als estudiants, deixant una mica de banda la visió restrictiva d’emprar únicament l’avaluació sumatòria que tan sols es preocupa per certificar. El fet que els estudiants avaluïn la qualitat de les seves contribucions i les d’altres companys, donant i rebent retroalimentació dels processos i els resultats d’aprenentatge, ens col·loca camí de l’aprenentatge col·laboratiu i la compartició de coneixement.

Evidentment, alguns perills poden sorgir i és apropiat advertir-los. Destaquen aquells associats a la discrepància: sobrevaloració com a conseqüència de les relacions amistoses i afectives, manca de diferenciació entre estudiants que formen part d’un mateix grup de treball en equip, estudiants que dominen més que altres i augmenten les seves puntuacions i estudiants que fallen en les  aportacions col·lectives però es beneficien dels esforços dels demés. Per posar alguns exemples que són freqüents.

Pel que fa al professorat, l’actuació docent ha de ser flexible, integrant estratègies metodològiques actives i despertant aprenentatges experiencials. El professorat s’ha de qüestionar per què fa, i com, en matèria d’avaluació, de tal manera que valori, prengui decisions i millori la intervenció. Malgrat les barreres que puguin aparèixer de naturalesa conceptual, relacional i institucional, l’actuació docent encertaria acompanyant als estudiants via la dinamització d’eines interpersonals, l’assoliment dels nivells competencials, els intercanvis de punts de vista, l’elaboració de judicis de valor, la consideració de les trajectòries formatives i el foment del diàleg enriquidor.

En realitat la negociació sempre pot estar present al voltant dels elements d’avaluació. Però és imprescindible que hi hagi claredat i transparència dels criteris i els requisits en l’avaluació entre iguals. La seva fixació és necessària, així com també de les ponderacions de les valoracions i la forma de proporcionar la retroalimentació entre iguals. En definitiva, tenir cura de les dimensions de l’avaluació (què avaluar, per a què avaluar, com avaluar, quan avaluar, amb què avaluar, qui avalua i baix quins referents), perquè l’avaluació entre iguals amb retroalimentació es pot aplicar a qualsevol assignatura i curs de la formació universitària.

En contestació a la primera pregunta formulada al començament, la finalitat perseguida per l’avaluació entre iguals hauria de ser pedagògicament rica i valuosa: aprendre, comprendre, estimular, millorar les pròpies condicions per fer front als reptes acadèmics, etc. Per tant, queda allunyada d’altres més connectades a la comprovació, la penalització o la selecció que solament fan lluir defenses davant controls i no pas cap mena d’implicació vers l’avaluació. Tant de bo guanyem terreny en l’altre sentit, que és el de l’avaluació entre iguals amb retroalimentació i el de l’autoavaulació! Progressivament i gradualment, entrem-hi!

José Luís Muñoz
About José Luís Muñoz

Pedagog i Professor d’Organització Escolar de la UAB Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*