L’educació, desgraciadament, a primera plana

Hem vist fa uns dies dues males notícies directament relacionades amb el món educatiu que aparentment no tenen res a veure, però ens fan pensar en el pòsit d'ideologia reaccionària que les motiva i en el contrast entre violència real i violència inventada.

Jaume Trilla
 
 
 

Dues males notícies directament relacionades amb el món educatiu van estar ara fa pocs dies, amb lletres grosses, en els mitjans de comunicació: la matança de 17 persones a un institut de l’estat nord-americà de Florida; i l’amenaça del govern espanyol de desmantellar el sistema d’immersió lingüística de Catalunya. Tampoc es tracta de veure quina notícia és més negativa, però si haguéssim de triar diríem, òbviament, que la pitjor, per tràgica i irreversible, és la primera; la segona, de moment, només és una amenaça i esperem que no passi d’aquí.

Entre aquestes notícies no hi ha cap parentiu ni relació, no te res a veure una cosa i l’altre; només s’assemblen en el que ja hem dit: fan referència a assumptes educatius i les dues són dolentes. Ara bé, com que les hem conegut, més o menys, a l’hora, el fet de pensar en una i tot seguit en l’altra, pot fàcilment provocar alguna reflexió conjunta. A mi me n’ha generat dues.

Ideologies reaccionàries: la d’allà, impedeix solucionar un problema; la d’aquí, vol convertir en problema allò que ha estat una bona solució.

La primera és que tant en el cas de la tragèdia dels Estats Units com en la voluntat de liquidar la immersió lingüística de casa nostra, les forces reaccionàries respectives hi estan jugant un paper ben peculiar: no igual, però sí bastant semblant. Coincideixen en que, tan allà com aquí, per pura ideologia, els reaccionaris estan disposats a sacrificar el sentit comú i el bé comú, així com a impedir l’aplicació de solucions possibles a problemes reals. La diferència rau en què el reaccionarisme d’allà impedeix que s’apliqui una solució òbvia i possible al seu problema; i els reaccionaris d’aquí el que pretenen es convertir en problema una solució que s’ha demostrat del tot exitosa.

Pel que fa a la tragèdia de Florida, ben segur que la caverna ideològica nord-americana està fent, de forma simultània, dues coses. En primer lloc -com acostumen a fer els reaccionaris d’arreu-, maldar d’una educació (escolar i familiar) que ells consideren massa permissiva, incapaç de fer respectar els límits establerts i de la que, segons diuen, han desaparegut les figures tradicionals de l’autoritat que tota societat requereix pel seu bon funcionament. És a dir, el que en definitiva reclamen per evitar i prevenir fets com els ocorreguts en aquell institut, és molta més ma dura en l’educació. Obliden, però, que aquell centre educatiu ja havia posat en pràctica la mesura més dura de totes les que podia utilitzar: expulsar aquell noi, que ara s’ha convertit en autor de la matança.

L’expulsió és una mesura contundent a la que, en principi, se li suposen varies funcions. D’una banda, una funció directament punitiva contra el subjecte (qui la fa la paga; i a qui no es capaç d’adaptar-se i complir amb la normativa de la institució se li retira el dret de formar-ne part). Òbviament, al càstig també se li ha de suposar una funció correctiva, que seria la més pròpiament educadora: si no corregeixes el teu comportament et tornarà a passar el mateix. I, de forma indirecta, l’expulsió adquireix també una funció vicàriament preventiva: els demés queden advertits del que els passarà si fan com el que ha estat expulsat. Però una mesura com l’expulsió tampoc exclou una intenció generalment tan poc reconeguda com real: no solucionar el problema de fons, però  sí treure-se’l del damunt. En el cas que ens ocupa, la mà dura en forma d’expulsió no va servir de res: ni va corregir el subjecte, ni li va servir a la institució per allunyar el conflicte: més aviat segurament va agreujar tot plegat. Això és el que sol succeir quan mesures punitives contundents com l’expulsió no van acompanyades de mesures reals i efectives de seguiment, acompanyament, resocialització, reinserció, terapèutiques…

Però la tropa reaccionaria nord-americana, a més a més de reclamar aquesta mà dura d’eficàcia no només dubtosa, sinó sovint àdhuc contraproduent, el que sol fer en aquests casos (ja ho ha fet) és oposar-se, aferrissadament, a òbvies mesures legislatives que de ben segur reduirien de forma considerable la possibilitat que es continuessin produint fets tràgics com el de Florida. Mesures de caire legal que limitessin de forma dràstica l’accés a les armes de foc. El president de l’Estat de Florida (del partit republicà) ja es va despenjar amb l’argument que això tampoc serviria, ja que de bojos disposats a cometre salvatjades com aquella sempre n’hi haurà. Però es tan cert que de bojos així sempre n’hi poden haver, com que si un boig d’aquesta mena no té armes perilloses al seu abast, el que podrà fer serà només donar uns quants cops de puny o puntades de peu.

Ja se sap que la limitació legal de la possessió d’armes de foc és una qüestió molt controvertida als Estats Units; i no sembla que el moment més idoni per fer fructificar mesures legislatives d’aquest caire sigui el període presidencial de Donald Trump. Les persones amb aquesta mena d’ideologia far-west (cadascú amb un parell de pistoles a la cintura i el rifle al cavall), malauradament i malgrat tragèdies com la d’ara, segueixen preferint enrocar-se en aquesta ideologia a intentar preservar la seva pròpia seguretat i la dels seus conciutadans.

En el cas de la immersió lingüística a Catalunya, el que fa l’espanyolisme reaccionari, és -també per pura ideologia- pretendre convertir en problema el que ha estat, sense cap mena de dubte, una solució exitosa a un problema real. La immersió, es miri com es miri, ha estat un èxit esclatant, indiscutible.

Com vàrem escriure temps enrere (aquesta murga de voler liquidar la immersió és molt reincident): “Fa tan sols unes dècades, la major part dels ciutadans de Catalunya entenien el català però el parlaven força menys; i eren encara més escassos els que el sabien escriure: fins i tot una part notable dels catalanoparlants de tota la vida, teníem serioses dificultats per comunicar-nos per escrit en la llengua pròpia. Ara, però, la gran majoria dels que han viscut la seva infància i adolescència a Catalunya durant aquestes darreres dècades, ja poden parlar i escriure, amb tota normalitat, tant en català com en castellà. Haver aconseguit que molts joves de famílies immigrants, procedents de contextos culturals no només diferents al nostre sinó també molt heterogenis entre si, puguin ara utilitzar amb naturalitat tant la llengua catalana com la castellana és un èxit indubtable. Un èxit que cal atribuir sobre tot a l’escola. Se sol al·ludir també als mitjans de comunicació en català; i, per descomptat, que ells han contribuït a la normalització. Però, el mèrit més gran de l’aprenentatge de l’ús actiu del català correspon, sens dubte, als centres educatius. Com a receptors de mitjans de comunicació s’aprèn a entendre una llengua, però molt menys a parlar-la i escriure-la. És a l’escola on tots han hagut d’utilitzar quotidianament el català i, per això, han après a usar-lo sense cap problema. No deixa de resultar significatiu que els conflictes reals generats per la immersió hagin estat molt menys freqüents i agres a l’interior de les pròpies escoles que en altres àmbits (tribunals, partits, fòrums mediàtics…). I això en bona mesura degut a que la immersió, en la pràctica, s’ha aplicat amb força bon criteri pedagògic, sentit comú i respecte exquisit a les llengües i cultures d’origen de l’alumnat.” (El Periódico, 5/2/2014)

És doncs un despropòsit majúscul i irresponsable que, amb la colla de problemes importantíssims i difícils que té plantejats el nostre sistema educatiu (tant el català com l’espanyol), el govern reaccionari de l’estat pretengui ara, per pura ideologia i per mantenir-se en la cursa de l’espanyolisme més ranci, liquidar allò que, es miri com es miri, ha estat un èxit inqüestionable.

Violència de veritat i violència inventada.

Dèiem que la coincidència temporal entre la notícia de la massacre de Florida i la de la voluntat espanyolista de liquidar la immersió lingüística a Catalunya, ens havia provocat una altra reflexió sobre aquests fets tan diferents. Una violència tan pura, clara i explícita com la dels fets de Florida, fa encara més evident la flagrant manipulació del mot “violència” que estan perpetrant en aquests moments altíssimes instàncies judicials espanyoles. Violència, senyors magistrats, és entrar a un institut amb un fusell i començar a matar gent; és irrompre per la força al Congreso de los Diputados, amb pistola i metralletes bramant “Todos al suelo”; és donar cops de porra, magrejar i llençar pilotes de goma a persones pacífiques que tot el que volien fer era introduir un paperet a dins d’una capsa; i tantes altres coses que, per desgràcia, passen constantment arreu del món. D’exemples de violència de veritat, pura, dura i no sempre castigada, n’hi ha tants com vulguem.

Diran que hi ha violència legítima (o legal, justificada, proporcionada …) i violència que no es cap d’aquestes coses. I és cert que són, sobre tot, els jutges qui han de valorar i decidir si, en cada cas concret, la violència que hi hagi pogut haver és d’un tipus o de l’altre. El que cap jutge hauria de poder decidir és que dipositar pacíficament una papereta en una urna sigui un acte violent; o que ho sigui també el fet d’organitzar pacíficament les coses per tal que tothom que ho volgués pogués fer l’anterior. I tampoc és, en absolut, violència pujar damunt d’un cotxe per demanar a gent enfadada que se’n vagi tranquil·lament a casa. Anomenar violència a un intent –a més a més, reeixit- d’evitar que es produïssin possibles situacions de violència, és el súmmum de la manipulació del llenguatge.

Tots els mots són polisèmics, però quan la polisèmia es força d’aquesta manera  tan barroera i flagrant, el que es fa es degradar el llenguatge i impossibilitar que acompleixi dues de les seves funcions essencials: la comunicació i l’entesa. I si aquesta manipulació flagrant del llenguatge la practiquen els jutges en les seves resolucions, el que provoquen, d’una forma absolutament irresponsable, és que no solament es degradi el llenguatge, sinó també la confiança que la ciutadania ha de depositar en l’administració de la justícia.

¿I tot això de la manipulació del llenguatge quina relació té amb les amenaces contra la immersió lingüística a l’escola? Doncs que ambdues coses (i unes quantes més que estem veient i que desgraciadament encara ens queden per veure) formen part d’un mateix paquet: el de l’abusiva aplicació d’un article de la Constitución Española, que és tan constitucional com, en ell mateix, poc democràtic. I un paquet que, al seu torn, forma part d’un altre paquet més gran, com és el de la promiscuïtat evident que en l’estat espanyol hi ha entre el poder judicial i el poder polític.

Epíleg

Les notícies educatives que solen anar en primera plana són, majoritàriament, negatives, com les dues que acabem de comentar. Voldria enllestir l’article amb una bona notícia: la recentíssima edició castellana d’un gran llibre d’un gran pedagog (Diario del gueto, de Janusz Korczak)[1]. Una excel·lent notícia, però, que ens recorda uns fets pitjors encara que els que han estat a les cobertes dels diaris d’aquests dies passats. Com es prou conegut, Korczak fou el metge polonès d’origen jueu que, reconvertit en educador, va voler acompanyar els infants de l’orfelinat del gueto de Varsòvia del que n’era director, fins el camp nazi d’extermini de Treblinka, on van morir tots ells l’any 1942. Korczak ha estat considerat, amb tota raó, el precursor i inspirador més directe de la Declaració Universal dels Drets de l’Infant proclamada per les Nacions Unides l’any 1959. Uns drets que, si en veritat es respectessin, deixarien de produir-se moltes de les notícies negatives que sobre l’educació es publiquen.

[1] Barcelona, Ed. Seix Barral, 2018.

Jaume Trilla
About Jaume Trilla

Jaume Trilla Bernet és Catedràtic de la Facultat d'Educació de la Universitat de Barcelona Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*