L’educació és política

Qualsevol espai educatiu vinculat a l'entorn no pot eludir la política. Cada vegada hi ha més col·lectius, com és el cas d'Esplac, que s'ocupen d'aquesta relació.

Jaume Carbonell
 
 

Esplac

L’actualitat política es cola de mil maneres als centres i en qualsevol àmbit educatiu. Una constatació òbvia perquè, al cap i a la fi, ¿quin esdeveniment quotidià, per irrellevant que sigui aparentment, no deixa de ser polític? Quin agent educatiu i social no està afectat per la política? No hi ha arguments mínimament sòlids que puguin sostenir ara com ara el mite o la fal·làcia de la neutralitat, encara que curiosament els qui més presumeixen d’aquest solen ser els qui defensen interessos econòmics i polítics més poderosos, perversos i inconfessables.

A l’Escola Esplac, un espai de formació anual compartit pels monitors d’Esplais Catalans –associació laica i progressista que treballa amb el voluntariat per la transformació social–, obert a altres persones vinculades a l’associacionisme educatiu, tenen molt clar el lloc del compromís ètic i polític en quantes accions realitzen a favor de la llibertat, la justícia social, la participació i en defensa dels drets de la infància. Precisament la seva última trobada, sota el lema “I tu, per què eduques?” els va portar, a discutir, durant un intens cap de setmana, entorn de la relació entre educació i política. Als espais de debat es va arrencar amb preguntes com aquestes: “L’ideari ha de ser suficientment obert per respectar totes les opinions?. On estan els límits al respecte i la tolerància de totes les opinions? Com eduquem en la llibertat sota un ideari? Eduquem en la veritat o deixem espai per al dubte? És l’assemblearisme un mètode que respecta el dret d’opinió i la llibertat de pensament? L’educació és un mecanisme de reproducció social del sistema social harmònicament establert? Eduquem des d’una mirada adultcentrista? Quin és el nivell de compromís polític que ha de tenir una associació educativa? Quin és el paper de l’educació en la cohesió social del territori?

Als debats i conclusions es qüestionen radicalment els valors del neoliberalisme i els mecanismes del sistema capitalista en la redistribució injusta dels béns, que generen cada vegada més desigualtat, al mateix temps que es proposa una labor de sensibilització per obrir els ulls a la infància i a la joventut i explorar noves possibilitats. “No actuar educativament suposa una negligència”, perquè deixa via lliure al pensament únic neoliberal.

Es visualitzen almenys dos referents i contrarelats emblemàtics per modificar les presumibles destinacions dels educands: la pedagogia de l’Escola moderna de Ferrer i Guàrdia, en la mesura que es concep com un projecte llibertari per a la persona i revolucionari per a la societat. “És necessari que ens plantegem l’educació de la infància com un antidestí… En un projecte llibertari és essencial educar per evitar la submissió i desenvolupar l’aprenentatge de l’autonomia”; i la proposta d’educació alliberadora de Paulo Freire, qui ha teoritzat àmpliament i sòlida sobre la naturalesa política de l’educació i per qui no es concep el text aïllat del context sociocultural: punt de partida per forjar l’educació alliberadora i emancipatòria.

En el relat final de l’Esplac cal destacar almenys altres quatre punts. En el primer s’argumenta que una educació no dogmàtica que ajudi a la construcció de l’esperit crític ha de tenir pocs principis bàsics, a causa que els valors compartits per totes les persones com a desitjables són pocs. És cert que no existeix una única escala de valors única i que, per tant. Cal ser respectuosos amb el pluralisme democràtic. Ara bé, sí es disposa d’un patrimoni ètic comú del que penso que no pot prescindir-se: la Declaració dels Drets Humans i la Carta dels Drets de la Infància que, encara que precisen d’una revisió i actualització permanent, constitueixen un marc per a la protecció dels drets i llibertats democràtiques. La no existència de referents d’aquest tipus ens deixa a la intempèrie moral i política.

Un segon punt al·ludeix a la construcció de les identitats individuals despullades de connotacions individualistes i competitives que contribueixin a anar construint projectes de vida sòlids i en llibertat, al mateix temps que s’estableixen vincles amb els diferents espais comunitaris de socialització, un dels reptes majúsculs de tots els temps: com s’articula i enriqueix el binomi subjecte-col·lectivitat. I com s’atén la diversitat per aconseguir ser més iguals que diferents. “És important plantejar-nos per què volem diversitat en l”esplai’ i entendre que, perquè existeixi inclusió real, no solament és necessària la inscripció d’un nen o nena migrant, sinó també una participació i un aprenentatge conjunt i mutu”.

En efecte, existeixen massa evidències que en el sistema educatiu la integració es redueix a l’accés, mentre es ressent la qualitat en l’atenció i la relació. D’altra banda, la convivència intercultural sol circumscriure’s a l’espai educatiu –tracti’s de l’escola o d’uns altres temps extraescolars o de temps lliure– on les diferents comunitats conviuen separadament, amb coexistència pacífica però sense intercanvi intercultural quotidià. És a dir, sense inclusió.

Un tercer punt posa el focus en la relació de reconeixement mutu entre les persones que eduquen i les que són educades, sense subjeccions ni submissions. Com s’aconsegueix crear un clima afectiu ric i acordar conjuntament unes normes de referència? Fins a quin punt l’assemblea es converteix en un espai entre iguals en què tothom proposa i treballa des de l’horitzontalitat i l’intercanvi? Com créixer en aquest espai tan propici “per regalar-nos experiències, sabers i maneres d’entendre, un espai en què totes les veus tenen el mateix pes”? Posem que parlem del model freinetiano del ‘critico, felicito o proposo’ o d’altres fórmules autogestionàries d’apoderament personal i col·lectiu. Més interrogants: Fins a quin punt l’assemblea es converteix en un òrgan decisori o es manté únicament com un espai de consulta, intercanvi i formació democràtica?

I el quart punt és una trucada a la necessària contextualització dels conceptes i les paraules. “El llenguatge mai és innocent. Hem de desconfiar d’aquelles idees o paraules que generen consens de manera automàtica”. La manipulació i banalització del discurs polític, l’espectacularitat i efectisme dels mitjans de comunicació, la tergiversació i pèrdua de significat del sentit originari de les paraules, l’apropiació del llenguatge com a hegemonia política i ideològica i la celeritat i simplificació dels missatges que circulen a les xarxes, contribueixen a la perversió del llenguatge. D’altra banda, els seus usos estan sempre connotats pel discurs ideològic. Perquè és evident que sota el paraigua lliberteu, justícia o democràcia se sustenten polítiques autoritàries i repressives o unes altres radicalment oposades de caràcter alliberador i al servei del ben comú.

Jaume Carbonell
About Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*