ENTREVISTA | ZOE PHILPOTT

“L’educació ha de deixar de demanar permís a les institucions i al currículum per a innovar”

Zoe Philpott encarna l’esperit STEAM (àrea d’estudi que inclou ciències, tecnologia i arts): dissenyadora, amant del teatre i de l’educació, s’ha proposat rescatar de l’oblit la història de científiques com Ada Lovelace i explicar-les combinant pensament tecnològic i artístic en una tasca que també pretén revolucionar l’educació tal com l’entenem avui

Sandra Vicente
 
 
 

Zoe Philpott, al CosmoCaixa de Barcelona, durant l’STEAMConf 2018 | SANDRA VICENTE

Zoe Philpott s’asseu a la terrassa del CosmoCaixa de Barcelona i tanca els ulls mentre dirigeix el rostre al sol. És un dels primers dies càlids de l’any i per a ella, “una de les poques londinenques de naixement que viu a la capital britànica” el sol és un bé preuat. És una dona precedida pel seu somriure i la seva postura relaxada i expressiva, segurament conseqüència d’una de les seves grans passions i part de la seva professió: el teatre. Durant l’entrevista vesteix amb un discret vestit negre, que contrasta fortament amb l’atuell amb què la van conèixer els assistents al STEAMConf 2018. Philpott va realitzar una performance en què es va enfundar un vestit del segle XIX replet de bombetes. Concretament 4.400 llums led la van ajudar a fer un homenatge a la matemàtica i física Ada Lovelace.

Es tracta d’una peça de vestir equipada amb Wi-Fi i amb totes les bombetes autònomes que es poden programar una a una. El show Ada.Ada.Ada és una mena d’interacció entre ella i el públic, que pot experimentar una sort de programació com el que va fer famosa Lovelace, autora del primer algoritme complet de la història. El vestit és, també, una manera de reconciliar-se amb la memòria perduda d’aquesta científica que, com la de moltes altres dones, “ha estat esborrada de la història”. Ara, Philpott, encarnant perfectament l’esperit STEAM (que fa referència al treball conjunt de les ciències, la tecnologia, l’enginyeria i l’art) dedica la seva vida a “explicar històries valuoses”. Històries de dones oblidades per a animar les nenes d’avui a convertir-se demà en dones que ningú no oblidarà.

La teva feina té una base científica -en tant que rememores a científiques oblidades-, treballes amb tècnica i tecnologia i, tot plegat, des de el vessant d’explicar històries des del teatre. Com s’arriba a aquest esperit STEAM tant en estat pur?

Crec que aquestes sinèrgies em vénen de manera natural, perquè els meus orígens són al teatre, que és un àmbit on combines tot d’elements per a crear una història. Comptes amb tècnics de llum, guionistes, sonidistes, fusters o enginyers que fan els escenaris… Val a dir que sempre vaig tenir una gran passió per la tecnologia, però qui m’havia de dir que l’acabaria convertint també en part de la meva feina? De fet, la meva feina no existia quan jo estudiava, així que no m’hi vaig poder preparar.

A la universitat era molt curiosa; vaig fer teatre, italià, literatura txeca, filosofia, anglès, un munt de coses. I també volia estudiar informàtica, però aquí em van parar els peus. Creien que, sent tan creativa, la tecnologia no era per mi i jo, com que era jove, ho vaig acceptar. Però això no va parar la meva curiositat i vaig començar a entrar en contacte amb informàtics i enginyers per a començar a combinar habilitats que no sabíem que es podien combinar, per a crear projectes teatrals que no podrien ser si no sortien d’un equip multidisciplinari.

Sempre he tingut una gran passió per l’educació així que un dels nostres grans projectes va ser crear eines pedagògiques a través de la gamificació en temàtiques tan diverses com l’educació religiosa, sexual, escriptura creativa… Era donar eines als nanos per apoderar-se i que aprenguessin de manera col·laborativa.

Allò era a principis dels 2000, com va acceptar aquesta innovació la comunitat educativa?

Era completament nou, explicar històries amb tecnologia! Havies d’estar molt segur que volies innovar en aquesta línia perquè era complicat trobar espais en què ho acceptessin de ple. I jo n’estava seguríssima, perquè amb aquests projectes feia el que realment m’agradava: ajuntar l’art, el disseny, el pensament creatiu amb tecnologia per a crear una manera atractiva d’explicar històries. I històries valuoses: ho fèiem a museus, a les classes, a les biblioteques, a qualsevol lloc on poguéssim involucrar a la gent.

I com aquestes històries valuoses, que anaven de transmetre coneixements a través del teatre i les arts participatives, acaben incloent la vida d’Ada Lovelace i altres dones oblidades?

Un dia estava caminant per Londres i vaig veure un grup de turistes posant davant una estàtua que havia estat allà sempre. I vaig pensar que no sabia qui era i per què la gent volia fer-se una foto amb ell? Probablement era famós per haver mort un munt de gent feia 200 anys. On estaven les estàtues de les persones amb les quals em podia sentir identificada? I llavors em vaig adonar que no hi havia dones.

Vaig fer una cerca a Google del mot ‘estàtua’: pàgines i pàgines de senyors. Les úniques dones eren l’Estàtua de la Llibertat, un munt d’àngels o figures clàssiques. Idees del que és o ha de ser una dona, però no dones de veritat. La idea inicial, potser per l’escalfor del moment, va ser la de crear estàtues, però aquell no era el meu camp. Així que vaig decidir que començaria a explicar històries de dones que havíem oblidat a través de la tecnologia. I així vaig trobar una dona que, definitivament podia respectar, la primera dona en tecnologia. És com si l’univers em portés directa a Ada Lovelace.

Zoe Philpott amb el vestit de la performance Ada.Ada.Ada

I aquí neix el projecte Ada.Ada.Ada i el famós vestit?

Volia crear quelcom que arribés a la gent, que fos excitant, interessant i accessible, que prengués fàcilment l’atenció de la gent. I volia usar una tecnologia que fes que l’Ada estigués orgullosa. Aquest vestit s’ha acabat convertint en un catalitzador que inspira al canvi sense que te n’adonis: és un cavall de Troya meravellós que portem a escoles, conferències, empreses o biblioteques. I el que és millor, atrau moltíssim l’atenció de les noies perquè, si ho penses, és el millor vestit de princesa del món!

L’atrezzo és la manera creativa d’explicar la seva història però també els fonaments tècnics de la programació. Quan la gent interactua amb el vestit el que els estem dient és que ells també poden ser físics, enginyers o informàtics. I no només a través d’Ada Lovelace; no és que no hi hagués dones en ciència, és que les hem silenciat.

Els estudis en aquestes àrees continuen apel·lant més els homes que les dones.

És una qüestió cultural que cala a l’educació, però si hi penses, per cada història d’un home en tecnologia, també hi ha la d’una dona, encara que no la coneguem. Hem d’aconseguir que Einstein deixi de ser l’únic físic de referència i que parlem de Lisie Meitner, per exemple. El problema de l’educació és que està influenciada per les indústries, que busquen només treballadors. Necessitem potenciar l’aprenentatge creatiu, donar poder als joves perquè aprenguin el que volen aprendre, encara que no hi hagi cap feina existent avui en dia per al que ells els interessa. Les feines evolucionen amb la societat. En educació hem de deixar de demanar permís a les institucions, al currículum, per canviar i innovar.

Està clar que prendre les regnes així costa…

Perquè estem rodejats de dinosaures! Hem de deixar de memoritzar coses per a començar a aprendre coses. No necessitem saber quan es van extingir els dinosaures, sinó aprendre com evitar que ens passi a nosaltres. I la combinació que proposa l’STEAM és perfecte, perquè l’única manera d’arribar al futur és combinar els pensaments científics i artístics. No cal que siguem com Da Vinci, que sabia dibuixar, matemàtiques, construïa màquines i segurament també cantava o cuinava… Podem ser només una d’aquestes parts que, dins un equip de persones diferents, forma el millor Da Vinci. I això ens diu que a les aules hem de poder incentivar totes les habilitats que tinguin tots els alumnes, per inusuals que ens semblin, perquè totes tenen una sortida.

Tornant a les nenes, com podem fer que s’interessin per les ciències i tecnologies?

Com he dit, ha de canviar la cultura. A països com Rússia, Índia o la Xina no hi ha aquesta divisió per gènere. Hi ha moltes dones estudiant i treballant en aquestes àrees, per això és tan important com es parla a les noies. És important explicar-los que si podem volar és gràcies als càlculs d’Ada Lovelace o que qui va permetre que les càpsules arribessin a l’espai va ser Katherine Johnson. Dir-les que una sola persona pot marcar una gran diferència a la història.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*