Opinió

L’encaix del 25%

Rudolf Ortega és lingüista i escriptor

Fa un temps vaig tenir ocasió de compartir tertúlia amb un conegut catedràtic de dret constitucional, no precisament sobiranista, que sostenia que el dret d’elecció de llengua en l’escolarització dels fills és inexistent. L’argument és força obvi: el dret que tenim d’accedir als serveis públics no ens dóna dret a triar de quina manera volem rebre aquests mateixos serveis, i així com no podem determinar com ens han de tractar si estem malalts, ni tampoc podem decidir on volem que posin els contenidors d’escombraries, tampoc no podem triar de quina manera volem rebre el dret inalienable a l’educació. En qualsevol dels casos, la gestió i l’organització d’aquest dret depenen de l’Administració corresponent, que en el cas de l’escola és la Generalitat de Catalunya. Per aquest motiu, si un Parlament elegit per sufragi decideix democràticament que la llengua vehicular a Catalunya serà una, i només una, aquesta decisió preval per sobre de la voluntat dels pares.

Tancada doncs aquesta via, l’estratègia dels defensors del castellà com a llengua vehicular ha apel·lat sempre, no al dret a l’educació, sinó a principis superiors, a drets constitucionals bàsics, pràcticament propis de la defensa dels drets humans i amb els quals tots podem empatitzar, com ara la llibertat com a bé suprem. Per aquest motiu, en la literatura sobre el tema abunda la comparació de la política d’immersió lingüística amb una dictadura (“Igual que Franco pero al revés”, ABC, 12-9-93) o bé amb l’apartheid sud-africà (Aleix Vidal-Quadras, 1995), amb el suport incondicional de grups polítics i mediàtics que han actuat de claca per portar la lluita per un dret inexistent al terreny de les llibertats més bàsiques. Valdria la pena recordar la frase que Francisco Umbral va dedicar als promotors del Manifiesto de los 2.300 dos mesos abans de la seva eclosió: “Hagan algunos maestros del castellano reflexión sobre sus pecados de juventud” (El País, 20-1-1981).

La lluita, però, de l’ensenyament en castellà a Catalunya (és a dir, de la possibilitat d’accedir a una xarxa pública d’escoles on s’imparteixi l’ensenyament amb el castellà com a llengua vehicular al 100%) ha topat amb la realitat. Si es confirmés el dret dels pares a triar idioma d’escolarització, s’hauria de dissenyar una doble xarxa escolar a demanda, en la qual es distribuïssin les places escolars d’acord amb la tria explícita dels pares, la qual, només en casos molt excepcionals, aportaria percentatges realment aplicables. Dit d’una altra manera, difícilment, en una escola amb dues línies educatives, les famílies distribuirien els seus fills, de manera espontània, en un 50% per a cada línia, i veient els casos de famílies que volen l’escolarització en castellà, potser aquesta opció ni tan sols arribaria al 5%.

Bauzá marca el precedent. En arribar a la presidència del govern balear, José Ramón Bauzá va prometre escolaritzar els nens en funció de la llengua triada pels pares, però la demanda va ser tan pobra que no va poder fer una sola escola amb el castellà com a llengua vehicular, i d’aquí que la seva voluntat manifestada reiteradament d’acabar amb la immersió lingüística hagi derivat en el dret del TIL. Així, s’ha fet evident, també en els mateixos activistes procastellà a Catalunya, que la lluita per l’espanyol com a llengua vehicular deriva en un carreró sense sortida: sense demanda suficient, només l’agrupació d’alumnes d’àrees extenses podria permetre confegir grups homogenis per muntar, almenys, escoles d’una línia, però això comportaria per a les famílies canvis de centre incòmodes i una distribució desigual d’aquestes escoles, perquè per cada una que es pogués fer a Sarrià-Sant Gervasi o Sant Cugat n’hi hauria cinc a Badalona o l’Hospitalet. I es donaria un pendent cap a la guetització bastant fàcil d’intuir que difícilment beneficiaria la llengua castellana.

Quina és la solució al cul-de-sac? Molt fàcil, qualsevol jutge ho resoldria com una suma de primària: si els pares tenen el dret d’elecció de centre (és un dret consolidat); si consideren que l’atenció personalitzada és discriminatòria, i si no hi ha més demanda en castellà per crear un grup-classe estàndard, llavors la solució és que tots els alumnes canviïn d’idioma, una opció que no recull cap disposició legal, no d’aquí, sinó d’arreu del món, i que anima els pares que volen l’escolarització en català a fer el mateix a l’espera que un jutge empàtic empari el seu dret individual que tot el grup-classe canviï d’idioma només perquè ells ho volen per als seus fills. Un camí, no cal dir, que no beneficia ningú.

Ara, però, tenim la sentència del 25%. Segons un jutge, una quarta part de les classes s’ha de fer en castellà si un alumne ho demana. Com? Amb quin criteri? D’on surt, aquesta rebaixa percentual? La Generalitat, esverada, s’ha apressat a presentar-hi recurs, però curiosament, els més perjudicats són els pares recurrents i tota la claca que els esperona, perquè han passat de defensar l’establiment de la doble xarxa (per tant, del 100% en castellà) apel·lant als drets humans a celebrar com una victòria que els facin matemàtiques i gimnàstica en castellà, tot renunciant pel camí al despropòsit de motivar el canvi de llengua en totes les matèries. Després de més de trenta anys de batalles judicials, de ser animats per ones radiofòniques i editorials incendiaris, de ser comparats amb Quixots que lluiten contra molins dictatorials, ara s’han de conformar amb un 25%? No són ells i els Cajas els qui hi haurien de presentar recurs?

Si fos la consellera, jo no hi hauria presentat recurs. Ni pactaria amb aquestes famílies resoldre el problema d’una altra manera, senzillament aplicaria la sentència, punt final al procés judicial, s’ha acabat, fins aquí seria el màxim a què es podria arribar per la via judicial. Però centraria tots els esforços a satisfer el dret dels pares a seguir tenint l’escolarització en català d’aquelles matèries castellanitzades per ordre judicial, a través del mecanisme reconegut, i que se suposa que deu valer per a tothom, de l’atenció personalitzada. Bé deu ser un dispositiu que tenen també els pares que volen el català com a llengua vehicular, no? O és un dret consolidat només per a pares castellanoparlants? Sempre s’hi podria argumentar en contra dient que no hi ha prou recursos per satisfer l’atenció personalitzada de tants escolars, però ara amb la crisi que ho justifica tot, no seria forassenyat atribuir a les retallades l’establiment de classes d’atenció personalitzada per a grups de 24 nens.