Entrevista | José María Usón, president de l'associació E2O Espanya

“Les escoles de segona oportunitat som el cotxe escombra, però els nostres joves troben una sortida”

Les escoles de segona oportunitat (E2O) truquen a la porta del sistema perquè es reconegui i estengui el seu model. El president de l'associació d'E2O adverteix que estan desbordades, sobretot a causa del fenomen ‘mena’, i demana als poders públics que segueixin l'exemple de l'Ajuntament de Barcelona.

Víctor Saura
 
 
 

José Maria Usón és el president de l’associació espanyola d’escoles de segona oportunitat | Foto: VS

José María Usón és responsable de l’àrea de formació de la Fundació Federico Ozanam, de Saragossa, una de les pioneres a treballar amb joves que han fracassat en l’etapa educativa i no tenen cap mena d’expectativa laboral. També presideix l’Associació espanyola d’Escoles de Segona Oportunitat (E2O), i com a tal va passar per Barcelona a principis d’estiu per beneir la presentació de la primera E2O de l’Ajuntament de Barcelona, una de les primeres de l’Estat impulsada per una administració pública. L’associació que presideix Usón està formada per 23 institucions i entitats amb aquest tipus d’escoles, que es distribueixen per vuit comunitats autònomes (País Basc, Catalunya, Aragó, Madrid, Comunitat Valenciana, Andalusia, Extremadura i Canàries… i aviat es pot incorporar una de Castella i Lleó). L’associació s’encarrega d’acreditar que els candidats a ser etiquetades d’escola de segona oportunitat compleixin els principis fonamentals de les E2O.

Què fa una escola de segona oportunitat?

Les escoles de segona oportunitat ens hem anat coneixent al llarg dels últims 25-30 anys, fem el mateix, però a diferents ciutats d’Espanya. El que intentem tots és en primer lloc el retorn educatiu dels joves.

Que tornin al sistema educatiu del qual van sortir rebotats?

Aquell qui va abandonar l’ESO, per exemple a 2n o 3r, possiblement té més accessible un curt recorregut fins aconseguir la secundària. I d’aquí continuar escalant al que podria ser un grau mitjà. I per aquells joves als quals el retorn els seria molt complicat, perquè parlem de nois i noies amb dificultat d’idioma, i amb una gran necessitat de portar ingressos a casa, o perquè el seu fracàs escolar ve de molt enrere i tenen una aversió a tot el que sigui l’escola, llavors pot ser que valorem que aquí hi ha dificultats i busquem un altre itinerari.

Accepten alumnes de 16 a 24 anys, però la realitat dels uns i dels altres no té res a veure. Hi ha uns per reinserir al sistema educatiu i uns altres al mercat laboral directament?

Fins que no coneixem al jove no sabem per quina via el portarem. Si veiem que és un xaval que té possibilitats de tornar al sistema educatiu, aquesta serà la principal obstinació. Creiem que la via està en la formació. Una persona amb una formació de secundària o un grau mitjà sempre optarà a un lloc de treball major qualitat, amb més garanties, major continuïtat, nivell salarial… o sigui que intentem que sigui a través d’una formació. I aquells que veiem que és complicat, començarem per la part professional, però en paral·lel amb matemàtica, llengua, tecnologia i tots els reforços que hagin d’estar al voltant del seu ofici.

Entre aquests nois i noies hi ha menys fracàs laboral que fracàs escolar?

Aquí hi ha una màxima important. La majoria dels joves que acudeixen a una escola de segona oportunitat vénen de situacions d’extrema vulnerabilitat, i em refereixo a temes d’habitatge, problemes econòmics, temes socials, d’adaptació, problemes familiars, temes de consums. O treballem integralment o no aconseguirem tirar endavant a aquestes persones. Si només intentem la via professional, malament estem avançant: deixarem aquest noi o noia a meitat del camí. Hem d’abordar el tema des d’un concepte integral, i amb processos personalitzats per a cada noi o noia. El que li pot ser útil a un no té per què ser-li útil a un altre, perquè cadascú parteix d’un punt diferent i cadascú, a més, en el seu procés vital té unes motxilles que li llastren més que a uns altres. Expliquem el mateix als dos alumnes, però si jo després vaig a una casa amb un ambient molt deteriorat (maltractaments, incapacitat de poder menjar d’una manera normalitzada, o un dormitori en el qual dormen diverses persones juntes, etc.) aquesta persona l’endemà no tindrà la mateixa ment preparada i oberta per rebre coneixements que un noi que comparteix una habitació amb el seu germà i que es troba un plat de menjar sempre a taula. Totes aquestes qüestions perifèriques és el que hem de treballar integralment.

Què diferencia una escola de segona oportunitat d’una escola d’adults?

Conec millor la realitat de les escoles d’adults de l’Aragó, en les quals es treballen les qüestions formatives (N2, ESO, preparació per a Grau Mitjà, etc.). No ofereixen cap acció en disseny d’itineraris individualitzats amb l’alumnat i acompanyament en el seu desenvolupament, competències transversals, orientació personal i laboral, pràctiques a empreses, intermediació laboral, tutories personalitzades, seguiment social per temes de salut, econòmics, familiars, interculturals, etc.

I vostès sí, suposo.

Treballem tant les competències professionals com moltes competències transversals que passen sovint desapercebudes però que són fonamentals. Em refereixo a la gestió del temps i de les emocions, assumir la responsabilitat, la imatge personal, el treball en equip, acatar l’autoritat, totes aquestes qüestions que també avui dia els empresaris valoren gairebé com més importants que l’especialització en si mateixa.

A què es refereix?

Molts empresaris et diuen: “No et preocupis; per mi, si el noi és puntual, és maco i em puc refiar d’ell, ja li ensenyaré jo; és que el que fem aquí és tan específic que no s’aprèn a cap escola”.

La certificació dels estudis que s’imparteixen a les escoles de segona oportunitat seria una de les reivindicacions de l’associació?

És que tots els esforços que facin els joves, per petits que siguin, han de ser certificats, perquè d’alguna manera ells necessiten ser conscients que aquestes passes que van donant són per aconseguir metes.

Quina titulació poden donar les E2O?

Impartim programes oficials, és a dir, que depenen d’Administracions Públiques i òbviament estan finançats per elles. Parlem d’FP Bàsica, PFI, Programes d’Ocupació Autonòmica, Escoles Taller, etc. Aquests programes es basen en certificats de professionalitat, per la qual cosa l’alumne que supera tots els mòduls formatius obté aquest certificat. Tal com vénen dissenyats pel SEPE (Servei Públic d’Ocupació Estatal), els certificats de professionalitat tenen durades de 200, 300, 400, 500 hores o més, depenent de l’especialitat. L’FP bàsica i els PFI tenen durades de curs escolar, aproximadament de 1.000 hores/curs. Durant aquestes 1.000 hores, els alumnes reben, a més de la formació del certificat de professionalitat, competències matemàtiques, lingüístiques i tecnològiques, aquestes altres competències transversals de les quals hem parlat, també realitzen activitats culturals (visites a centres d’interès, museus, patrimoni, xerrades, etc.) i finalment, realitzen pràctiques en empreses.

També impartim programes propis, organitzats i finançats per la mateixa entitat, per l’alumnat que no pot accedir a programes oficials per arribar fora de termini, no complir requisits (normalment idioma), no haver-hi plaça… s’incorpora a formacions ocupacionals, no vinculades a certificats de professionalitat i en les quals igualment es dissenya un itinerari personal i es treballen les competències abans esmentades.

Van estar en converses amb el Govern de l’Estat. Què li demanen i en general què demanen als poders públics?

Que ens identifiquin com a part de la comunitat educativa, o sigui que es consideri que no som un nínxol estrany que està aquí per a noies o nois estranys, sinó que aquestes noies i aquests nois amb els quals estem treballant són joves, res més, que per la raó que sigui no han encaixat en el sistema ordinari, però que necessiten una resposta, i com que són aquí, i com fa més de 30 anys que treballem amb aquests joves i veiem que continuen sent-hi, creiem que hem d’existir, i donar resposta des de les escoles de segona oportunitat a aquest col·lectiu. Parlem de molts milers de joves a Espanya que estan en situació d’anar a un recurs com una escola de segona oportunitat. Amb el ministeri hem estat compartint aquest mateix llenguatge.

El percentatge d’abandó escolar en l’ESO i l’FP de grau mitjà és molt elevat, al voltant del 20%…

Sí, encara que varia segons la comunitat autònoma. Però depèn de quins barris aquest percentatge és molt superior.

I quin és el percentatge de reinserció o de no abandó de les escoles de segona oportunitat?

Tenint en compte que som el cotxe escombra de molts dels nostres joves, nosaltres no finalitzem un procés, sempre hi som. Els joves trigaran més o menys a aconseguir una meta, però amb nosaltres l’aconseguiran. Jo et diria que, excepte algun alumne que abandona perquè la seva família decideix que ha d’anar a treballar sí o sí, tots els joves troben una sortida. I els estem acompanyant en tot el seu itinerari, fins i tot aquells que no troben una empresa o un estudi amb el qual continuar, continuem tenint relació mesos i anys després que, d’alguna manera, hagi finalitzat aquest procés. L’acompanyament existeix i creiem que és molt important aquest post, han de tenir una referència, algú a qui acudir, d’alguna manera substituïm aquesta figura familiar, aquesta figura d’orientador, que per a la família és complicat perquè els pares no estan al dia de tots els recursos que existeixen i de quina manera ajudar els seus fills en la decisió d’aquest itinerari. Hi som, i som la seva referència.

Hi ha més demanda que oferta de places?

Sí, i més ara. Amb tot el fenomen dels mena [menors no acompanyats] estem desbordats. Però també, evidentment, cal donar-los solució. Són menors d’edat, tutelats per les diferents comunitats, i són les administracions les que et diuen que, si us plau, tinc aquests 60, 80 o 100 i què puc fer amb ells. I és un col·lectiu que ve amb unes necessitats altíssimes, perquè, a banda de l’idioma, ve també de situacions de màxima vulnerabilitat dels seus països d’origen, on no han tingut tampoc l’oportunitat d’estar a l’escola, han estat abandonats al carrer, o fent treballs des de molt jovenets sense tenir cap mena de formació… aquí hi ha un treball molt per sobre del que aquí podem entendre que és un noi que ha nascut a Espanya o ha viscut aquí molts anys i que ha abandonat l’ESO per diferents circumstàncies personals. O sigui, estem desbordats, aquest és el resum. Però abans de l’arribada dels mena ja estàvem desbordats

Esperen que el model de Barcelona sigui imitat per altres poders públics?

Clar, ho desitgem. No tant perquè els recursos estan allà, sinó perquè els ajuntaments vegin i reconeguin que hi ha una necessitat important i que alguna cosa cal fer, que no podem quedar-nos de braços plegats o tapar-nos els ulls. Hem de treballar tots de la mà i, per què no, que sigui un ajuntament qui posi en marxa un recurs d’aquest tipus. I a més, la idea de Barcelona que ho gestionin les entitats que tenen l’experiència i un bagatge important de desenes d’anys és molt bona.

2 Comentaris on “Les escoles de segona oportunitat som el cotxe escombra, però els nostres joves troben una sortida”

  1. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 03/09/2019 a les 9:43 // Respon

    Aquest model dignifica el sistema, imagina alternatives i les fa realitat. Felicitats a les persones que les impulsen. Ens cal reivindicar més escombres i ens cal que assumim que la secundària obligatòria no pot abandonar part dels joves que acull per convertir-se en un prebatxillerat. Ha de tenir sentit com a secundària obligatòria que vol dir per a tothom. .

  2. Maria Jesús Comellas // 06/09/2019 a les 9:01 // Respon

    Certament és una bona aposta però la meva pregunta és perquè els rebotes del sistema i des de quina edad ja comença el rebot.
    No comença als 13-14 anys sinó ben abans¡¡¡ jo crec que hem de fer una revisió seriosa de la primària i la ESO.
    per què parlem d’escola inclusiva si molts problemes són de pobresa o socicultural? no ens platnegem encara que és l’escola que ha de donar resposta i no les famílies? tinc moltes més preguntes ¡¡

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*