Entrevista | Carmen Agulló. Psicòloga, pedagoga i historiadora de l'Educació

“Les mestres van encarnar el model de ciutadanes republicanes independents i ho van transmetre a les seves alumnes”

L'escola republicana continua sent avui dia un referent en molts sentits. Segons Carmen Agulló, entre altres coses, a causa dels plans de formació dels i les mestres, que considera millors que els actuals: “Es feien quatre anys, i l’últim era tot de pràctiques, cosa que avui no tenim”.

Daniel Sánchez Caballero
 
 

Carmen Agulló | El Diario de la Educación

Psicòloga, pedagoga, doctora en Història de l’Educació, Carmen Agulló trasllada la seva passió per l’Educació durant la República als seus alumnes de la Universitat de València, on imparteix Història de l’Educació de les Dones i Història de l’Escola. Només cal sumar 2 + 2 per saber quina temàtica apassiona Agulló: història femenina més història de l’educació dóna com a resultat inevitablement les mestres en La República. Se li nota l’entusiasme pel tema des que despenja el telèfon i comença a parlar d’aquelles mestres que van trencar motlles en una societat masclista que venia d’una dictadura. Que van obrir els ulls a moltes nenes, les quals veien en elles un rol a imitar. Dels plans de formació de mestres, “els millors que hi ha hagut mai, incloent els actuals”. De coeducació, laïcisme, Missions Pedagògiques, depuracions, llegat. Si de les ganes de xerrar d’Agulló i els seus coneixements depengués, l’entrevista hauria durat diverses hores més dels 50 (curts) minuts que va ser.

Per què està tan mitificada l’educació a la República?

Crec que no està mitificada. Crec que l’opinió sobre l’educació a la República està polaritzada. Durant tot el franquisme hi va haver un desig exprés de demonitzar tot el que signifiqués l’escola republicana. Tinc un company que defineix l’escola del franquisme com l’escola del “no”: és tot el contrari de l’escola de la República. La República apostava per una escola laica, el franquisme catòlica. La República apostava per una escola pública, el franquisme el deixa en mans de l’Església i la privada. La República aposta per una igualtat entre homes i dones, el franquisme per una segregació total. La República aposta per la solidaritat, el franquisme per la competitivitat. La República és escola activa, en la qual les criatures aprenguin fent i siguin persones crítiques, la del franquisme serà memorística, passiva, repetitiva. Com a contrast s’ha passat a la polarització contrària, a ser crítics amb alguns temes que la República no va arribar a fer com devia. Per exemple, la coeducació, a Primària no es va atrevir. Quan va guanyar la dreta es va paralitzar la creació d’escoles. El laïcisme durant l’època de la dreta també es va disfressar perquè pogués continuar impartint-se la religió catòlica… S’ha mitificat i condemnat a parts iguals.

Això que explica és interessant. Quan pensem en la República, diria que tendim a obviar el període de la República en el qual va governar la dreta de la CEDA. Com va afectar aquest període?

No s’acostuma a distingir i és important. El període de construcció de l’escola republicana va ser realment de vuit mesos, amb el tàndem de Marcel·lí Domingo com a ministre d’Instrucció Pública i Rodolfo Llopis de director general de Primera Ensenyança. Aquí es van establir les bases del que seria l’escola republicana. S’aprova la Constitució al desembre de 1931 i entra Fernández de los Ríos com a ministre i continua Llopis. Això és fonamental per l’escola. Però el novembre de 1933 guanya la CEDA, que hi està fins el 1936. El pla nacional de cultura es paralitza, no es creen les escoles que s’anaven a crear. Es posa vernís al laïcisme. Es paralitza la coeducació a primària i s’intenta paralitzar la coeducació a les escoles de Magisteri. No sé si afortunadament o desafortunada, però gràcies a la revolució d’octubre alguns dels projectes que hi havia per retrocedir en educació es van paralitzar. Estava previst una reculada molt important en educació.

Tot el que va fer la República per l’Educació va ser en vuit mesos?

Es van posar les bases de l’escola republicana. Marcel·lí Domingo ha estat l’únic ministre d’Educació, inclosa l’actual, que ha estat mestre. No necessitava que li expliquessin els problemes del magisteri. Rodolfo Llopis era mestre i professor de Magisteri, també tenia claríssims els problemes. Quan arriben al Ministeri posen en marxa el pla nacional de cultura, que és la creació d’escoles i edificis escolars, i sobretot la formació dels mestres, entesa com la inicial, la contínua i la selecció del magisteri. A més, creen missions pedagògiques i el decret del bilingüisme pel qual es pot utilitzar sobretot el català en l’àmbit escolar a partir del 31, cosa que el franquisme va prohibir després. També escrivien de meravella. Els decrets llei de l’època eren poesia: “El mestre serà l’ànima de l’escola”. Llegeixes els butlletins oficials actuals i, en fi…

Fins a on van aconseguir arribar?

Crec que la millor conquesta va ser la formació del Magisteri. Van unificar les normals (les escoles de Magisteri, n’hi havia una per homes i una altra per dones), la qual cosa per les dones va ser molt important. Fins aquest moment hi havia director a la masculina i a la femenina. A partir d’aquest moment la direcció pot ser d’una directora, la qual cosa no cau gaire bé entre els companys, i després les classes les dóna indistintament el professor numerari, fos home o dona, més antic. Els i les alumnes tenien un professorat mixt, que va ser la millor conquesta al costat del pla de formació del Magisteri, el millor que hem tingut mai, inclòs l’actual. La formació contínua del professorat també va funcionar molt bé. Es va acabar amb les oposicions, es van canviar per cursets de selecció. La part de formació del Magisteri va ser l’assoliment més gran. Això i les escoles que es van construir: els edificis segueixen dempeus i en funcionament.

Per què es parla tant de les mestres de la República?

La República significa l’entrada de la modernitat, sobretot per les dones. Per primera vegada som ciutadanes, els homes ja ho eren; podien votar. A partir d’aquest moment és una implicació en l’àmbit públic com no s’havia vist mai. S’aproven lleis com la del divorci, igualtat d’accés a l’educació, igualtat laboral. Això significa una entrada de les dones en l’àmbit públic. Entren en la política regidores, alcaldesses, diputades. És tota una revolució en el model de dona. Per això la importància de les mestres, que encarnaran aquest model de ciutadanes republicanes i ho transmetran a les seves alumnes. Per moltes d’elles, a les zones rurals, és l’únic contacte que tenen amb la modernitat. Aquesta mestra que guanya diners, viu de forma independent, no ha de casar-se per viure. Representen un model nou de dona. D’aquí la importància de les mestres. Van fer el mateix que ells, però amb el plus de ser una referència que es va trencar amb el franquisme. Les criatures d’un poble, per exemple, tenien diferents models: al capellà, a l’alcalde, al metge, al farmacèutic… Quins models tenien les nenes? El de les seves mares i àvies, no era gaire atractiu.

Què va ser d’elles a la dictadura? Van ser purgades totes?

És un tema interessant. Quan l’abril del 31 es proclama la República no hi ha cap depuració del professorat, la qual cosa se li ha retret a la República des de determinats sectors. A la República pensaven reeducar al Magisteri, de manera que els i les mestres que s’havien significat durant la dictadura de Primo de Rivera no van patir cap depuració. Pensaven que a través dels cursets, els centres de renovació, etc. els convencerien de la bondat de la causa republicana i no faria falta depurar. Durant la República en pau no hi ha depuració. Sí que n’hi ha en el 36, quan comença la guerra es produeix la depuració a les dues zones. Els republicans depuraran al magisteri perquè demostri la seva lleialtat i expulsin als franquistes, i en el franquisme comença la llarga història de la depuració del mestre republicà. A les mestres, el franquisme les perseguirà pels mateixos temes que als mestres (per militància política, sindical, per participar de forma activa en activitats culturals republicanes), però per elles suposa un agreujant les causes de tipus moral. Per exemple, que un home no anés a missa estava malament, però s’admetia. Una dona no. Aquestes dones encarnaven el model contrari al que el franquisme anava a imposar. Algunes van ser expulsades, altres es van exiliar i altres van viure un exili interior duríssim. Treballaven en tasques de segona o tercera categoria. Unes altres van intentar tornar, sempre sota el perill que algú les delatés. A València, per exemple, van ser 68 les expulsades d’unes 1.500. Les que encarnaven el model de ciutadana i mestra republicana.

Una qüestió és que, encara que florís durant La República, en bona mesura el treball venia d’abans, de principis de segle.

No sorgeixen del no-res, hi havia una lluita prèvia de molts anys. Comença amb Concepción Arenal, que es va qüestionar el paper de les dones. Des de finals del XIX hi havia un moviment a favor de l’educació de dones. Aquí es va significar molt Emilia Pardo Bazán, la qual reivindicava que, a més d’estudiar, volia que es pogués exercir. Que una cosa era estudiar i obtenir un títol, i una altra que poguessis exercir. Des de finals del segle XIX hi havia un corrent a favor de la incorporació de les dones al món professional. Les que van tenir una actuació més destacada van ser les professores de la Normal, les mestres de mestres. Hi ha dos casos destacats, de les quals gairebé no se’n parla: Pepita Úriz i Carmen García de Castro. A les dues les van expulsar per recomanar llibres a les seves alumnes que no eren apropiats per la formació de les dones. Elles defensaven la llibertat de càtedra i van ser reprimides d’una banda dins de la repressió normal de la llibertat de càtedra, però també per defensar que les dones havien de tenir accés a les mateixes lectures i nivell de coneixements que els homes. Aquestes dues dones són el símbol de totes aquelles que portaven temps volent canviar l’educació de les dones, fent-la més àmplies. Les mestres republicanes vénen d’una tradició de mestres que ja funcionava a les aules. Tant a Pepita com a Carmen les van expulsar a la dictadura de Primo de Rivera i després en el franquisme, no és cap casualitat.

Parli’m del pla de formació rural, el propòsit de la República de portar l’educació a tots els racons, les famoses Missions Pedagògiques.

Es creen l’abril del 31, de manera immediata. El president és Manuel Bartolomé Cossío, una de les persones més emblemàtiques per al magisteri. Missions Pedagògiques té quatre seccions. Una, la que s’identifica amb Missions Pedagògiques, formada per mestres, intel·lectuals, etc. que es traslladen durant uns dies a les poblacions més allunyades de la cultura per portar-los tot allò al qual normalment no accedeixen: pel·lícules, llibres, discos, teatre, etc. Era un paper perquè les poblacions més allunyades poguessin conèixer el cinema. Alguns missioners pedagògics criticaven el fet que fos una activitat puntual i no hi hagués un treball posterior.

Hi ha una altra igual d’interessant, la secció de biblioteques. Tenia dos apartats, les biblioteques escolars (lots de cent llibres que s’enviaven a les escoles que les demanessin, amb preferència les rurals) i les populars (igual, però per ajuntaments, era lectura per adults). Era una promoció de la lectura increïble. A València, la delegada del patronat era María Moliner, una dona extraordinària. S’encarregava no només d’enviar-les, sinó que va fer un viatge per les escoles de València per veure què es feia amb les biblioteques que havia enviat. Em meravella que l’any 33, coneixent les comunicacions, una dona no es conformés amb el fet d’enviar i volgués veure-ho.

També estava la secció de teatre. Eren grups que contractava Missions Pedagògiques perquè fessin actuacions pels pobles. Aquí estava La Barraca, el grup de García Lorca, que representava obres de Lorca, modernes, però també actuacions sacramentals. Teatre clàssic i contemporani. A cada zona hi havia un grup de teatre que anava als pobles.

La quarta era el museu circulant. Com la gent no podia anar al Prado a veure les grans obres, es van fer unes còpies magnífiques (avui dia a la Residència d’Estudiants de Madrid) que passaven 15 dies al poble que les sol·licités. Es feien conferències sobre pintures, les visitaven les criatures de les escoles… Estaven Las Meninas, obres de Goya, de Zurbarán, El Greco. En general, encara que per mi Missions Pedagògiques va ser molt interessant, no es pot dir que fos la forma ideal de portar la cultura a les àrees rurals.

Queda una mica de llegat d’aquella època o el franquisme se’l va carregar sencer?

Caldria parlar també de secundària. Van crear molts instituts, mixtos tots. El franquisme va suprimir instituts i els va separar en masculins i femenins. El gran negoci de l’educació va ser a secundària, en mans dels ordes religiosos durant el franquisme. A la República es van crear instituts públics, es va continuar l’Institut Escola de la Institució Lliure d’Ensenyament i es van crear els instituts obrers durant la guerra. Es va prestar també una atenció important a la secundària, encara que el més cridaner fos a primària.

Suposo, a més, que a la secundària hi arribaria en aquella època un percentatge petit de la població.

Petit i molt classista. A l’època de Primo de Rivera es van començar a crear, però durant la República s’assenten els instituts i a sobre són tots mixtos. A Espanya fins el 1910 les dones no tenien accés lliure a la secundària. N’hi havia quatre, però se les asseia en un racó i no molestaven. El problema és quan apareixen 20, 30 o 40. A partir d’aquí, acabant la dictadura de Primo de Rivera, es creen els dos primers instituts femenins, un a Madrid i un altre a Barcelona. La tendència era ja anar separant perquè la secundària és una època molt perillosa, nenes de 14 amb nens de 14… La tendència era que, a mesura que s’anaven incorporant les dones, les anaven segregant. Però a la República tots els instituts ja són mixtos. Pels elles i ells va ser molt important. La convivència a les aules és quelcom remarcable.

Ha dit que el pla de formació de mestres de la República ha estat el millor que hem tingut. Per què era tan bo?

Es deia el pla professional perquè formava professionals. Fins a aquell moment, a Magisteri s’hi accedia amb 14 anys, per la qual cosa el nivell de coneixement era mínim, de Batxillerat elemental aquell que el tenia. Els alumnes de Magisteri ni sabien Geografia, ni Matemàtiques, ni Història. La carrera de Magisteri en gran part era paral·lela al Batxillerat i sobretot de tipus cultural. La República el que canvia és que s’exigeix el mateix que per a accedir a la universitat: 16 anys complerts i el Batxillerat fet. El nombre d’alumnes que accedeix cada any es racionalitzarà en funció dels mestres que faran falta: s’estableix un número clausus. Les places que surtin seran adjudicades als homes o dones que obtinguin les millors puntuacions a la prova d’accés. Com ja tens el Batxiller, no necessites aprendre més Geografia ni Història. El que necessites és aprendre a ensenyar Geografia i Història, la didàctica. El pla professional posa l’accent a ensenyar a ensenyar. Són tres anys i un quart tot de pràctiques, que és quelcom que avui dia no tenim. L’alumne, quan acaba tercer, va a una escola com alumne en pràctiques, cobrant. En acabar tenen ja el títol de Magisteri i la categoria de funcionari, sense una altra oposició. El títol et fa funcionari de l’Estat, la qual cosa no succeeix avui dia (tampoc es paguen les pràctiques). Més encara, aquell any comptava fins i tot per la jubilació. Tractant-se d’un curs sencer et permet des del primer moment enfrontar-te amb els alumnes, programar un curs sencer, com es treballa, etc. Els mestres sortien molt ben preparats. Per mi és el millor pla de formació, inclosa l’actualitat. Eren quatre anys i exigien un nivell molt alt.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*