Les necessitats d’un nen refugiat

Goran Minic, que va arribar als cinc anys a L'Escala fugint d'una Sarajevo en guerra, exposa quines són, segons la seva experiència, les necessitats educatives i afectives dels menors refugiats.

Goran Minic
 
 

Goran Minic i el seu germà al pati de l'escola Empúries. Portava 4 anys vivint a l'Escala.

Goran Minic i el seu germà al pati de l’escola Empúries. Portava 4 anys vivint a l’Escala.

(Goran Minic, el que signa aquest article, va aterrar a Girona el març del 1994. Amb 5 anys acabats de cumplir, havia abandonat la seva ciutat natal, Sarajevo, acompanyat de la seva mare i el seu germà petit, que tenia un any. Fugien de la guerra. Eren refugiats. El seu pare, el periodista Slobodan Minic, va obtenir el permís per quedar-se definitivament a Catalunya al cap de 9 mesos. Des de llavors la família ha viscut junta a l’Escala. En Goran, ara llicenciat en Magisteri, explica a partir de la seva experiència quines considera que són les necessitats educatives, afectives i vitals dels menors en situació d’asil).

Fa més de 20 anys, quan la meva mare, el meu germà i jo vàrem arribar a l’Escala (Alt Empordà) provinents de Bòsnia, no érem conscients ni sabíem on havíem vingut, què ens trobaríem en aquest nou lloc. No sabíem on viuríem, ni tant sols com sobreviuríem. Però tot això, en un primer moment, era secundari, poc important. En la nostra ment encara hi havia el mal tràngol que acabàvem de passar. No desitjàvem ser aquí, volíem esborrar dels nostres pensaments el que havíem vist i viscut, despertar d’aquell malson.

L’endemà d’haver arribat era moment d’aixecar-se, de continuar, de pensar, ara sí, que la vida seguia, que el món no parava perquè nosaltres haguéssim passat una situació complicada, que ens havíem de buscar la vida. La meva mare havia de tornar a començar, aferrar-se a qualsevol clau que li permetés assegurar la nostra supervivència familiat. Mentrestant, a nosaltres dos ens tocava anar a l’escola, aprendre un nou idioma, adaptar-nos a una nova cultura i a una nova manera de fer les coses.

No recordo massa bé els meus inicis a l’escola, tampoc recordo quines metodologies van utilitzar per facilitar el meu aprenentatge. El que sí que puc afirmar, després d’acabar els meus estudis de Magisteri i de tenir alguna experiència en l’àmbit docent, és que, per agilitzar el procés d’aprenentatge de l’alumne refugiat, el més important no té res a veure amb la metodologia sinó amb els factors humà i afectiu, que resulten imprescindibles. El més important és l’acompanyament tant al nen com de la seva família, que vegin que no estan sols, que algú és allà per ajudar-los.

Hem de tenir molt clar que les persones que arriben refugiades es troben en una situació molt complicada, que tota la seva vida fins aquell moment ha quedat trencada, que tot el que havien fet fins aquell moment no val per res. Hem de tenir clar que són persones amb la moral pels terres, que necessiten primer de tot recuperar l’autoconfiança, veure que tot i la dificultat, tenen algú en qui recolzar-se i que tot i que encara són lluny de veure la fi de la tempesta, quan aquesta acabi, brillarà el sol amb molta força.

Pot semblar molt obvi, però repeteixo: el més important és l’acompanyament d’aquest alumne i de la seva família. Si pot ser, trobar algú que parli la seva llengua perquè la comunicació sigui possible, en les dues direccions. Hem d’estar preparats perquè aquell alumne ens expliqui la seva vida, el que li preocupa, el que l’il·lusiona, el que li agrada, el que no, els seus desitjos, les seves aficions. És molt important crear un clima de confiança, ja que després del que ha hagut de viure, li resultarà molt significatiu veure que pot confiar en nosaltres i que som aquí única i exclusivament per ajudar-lo.

Hem d’actuar des de la premissa que el nen refugiat disposa d’exactament les mateixes capacitats d’aprenentatge que la resta de nens de la classe. Disposa d’uns trets culturals, costums i fins i tot idioma molt diferent, però això no impedeix que pugui seguir el seu procés d’aprenentatge com els nens que no tenen el hàndicap de l’idioma. És molt important que ben aviat se senti un més de la classe, que les seves etiquetes desapareguin, que tothom el tracti de la mateixa manera que als altres alumnes. Un element molt important sobre el que girarà tot el seu aprenentatge i adaptació a la seva nova vida és la seva motivació per aprendre, i aquí si que la feina dels docents adquireix una importància molt gran.

No ens hem de preocupar en excés per l’idioma, no hem de posar cap tipus de pressió en aquest alumne perquè l’aprengui, no hem de ni tant sols temporitzar el seu aprenentatge ni marcar-nos objectius a curt termini. Cal que sapiguem que en un primer moment, aprendre l’idioma del seu nou entorn és per a ell la última de les preocupacions, de manera que li hem de fer veure que som allà per ajudar-lo, que entenem el que li ha passat i que en nosaltres trobarà un element d’ajuda, molt més enllà del nostre paper com a docents.

Quan això passi, quan aquest alumne es vegi amb confiança, ganes i desig d’aprendre, ho farà molt més de pressa del que ens esperem, ja que aprofitarà molt bé els elements del seu voltant (televisió, contes, amics, companys d’activitats extraescolars, etc.), perquè a mesura que es vagi relacionant amb gent i tingui el desig de construir una nova vida, l’aprenentatge de l’idioma serà molt ràpid.

Durant la meva etapa de formació a la universitat, sempre se m’ha fet molta incisió en la importància de la motivació per aprendre, la importància de que els aprenentatges siguin significatius i aplicables, que l’alumne sigui el centre del procés i que els docents actuem com a pur acompanyament i guia. Crec que aquests elements, elevats a la màxima potència, són la base per assegurar un bon aprenentatge de l’alumne que per casualitats desafortunades del destí s’ha convertit en refugiat en un país desconegut. Hem de recordar que ha vingut aquí en molts dels casos amb una motxilla mig buida, sense recursos, sense cap lloc per viure i sense conèixer ningú del lloc on ha arribat, i amb una càrrega emocional molt forta, amb uns records i unes vivències que ningú desitjaria. La nostra feina es basarà en ser un suport moral, que confiï en nosaltres, que tingui desig de relacionar-se amb els seus nous companys i a partir d’aquí iniciar una nova etapa de la seva vida.

Com veureu, en cap moment he parlat de metodologies d’aprenentatge ni de temporalitzacions, objectius generals ni específics, ja que tot això recau en un segon o inclús tercer pla. L’alumne refugiat te unes necessitats humanes que sobrepassen de llarg les educatives, i en això cal centrar-se pensant que no existeix un mínim ni un màxim de temps perquè l’alumne agafi confiança i tingui la motivació per aprendre. La motivació ha de ser intrínseca, oblidant tots els tòpics –aprendrà l’idioma ràpidament perquè s’hi veurà obligat– que no fan sinó alentir el procés. Hem de propiciar un ambient idoni, que l’alumne tingui ganes d’aprendre, li hem de crear el desig de conèixer, de participar, de formar part de la classe, de jugar amb els demés nens, de fer malifetes, de divertir-se amb els seus companys, ja que no hem d’oblidar que, després de tot, l’única cosa important és que aquest infant tingui una vida tant fàcil com la que haurien de tenir tots els nens del món.

Goran Minic
Sobre Goran Minic

Goran Minic és llicenciat en Magisteri i mestre. Més articles