La crisi no justifica la dimensió ni el caràcter de les retallades en educació

La Fundació Jaume Bofill presenta un extens informe que sosté que la crisi econòmica "no explica ni la magnitud ni el biaix de les retallades en educació" a Catalunya.

Pau Rodríguez
 
 
 

110912_vueltalcole_02_MG_0883

No hi ha més remei. Aquesta ha estat la lletania adoptada pel Govern per justificar les retallades en el seu pressupost en els darrers anys, també en educació. Però un estudi de la Fundació Jaume Bofill, que repassa de manera exhaustiva la política educativa elaborada pel departament d’Ensenyament des de l’arribada de CiU al Govern, posa negre sobre blanc algunes decisions de la Generalitat que s’haurien guiat més per la ideologia que no pas per la necessitat.

Reduir la despesa de manera més selectiva -i que no afecti a totes les escoles, d’entorns rics o pobres, per igual- o mantenir els contractes programa en comptes d’encetar els concerts al batxillerat és una qüestió de prioritats, segons la fundació. Com també ho és el desplegament fins ara selectiu de la llei d’educació, segons l’informe de la fundació, que evidencia que tindria un “cost zero” desplegar per exemple l’article 48, que preveu fixar un nombre màxim d’alumnes amb necessitats educatives especials als centres, de cara a descentralitzar les problemàtiques.

L’informe, L’agenda de la política educativa a Catalunya: una anàlisi de les opcions de Govern, dirigit pel Xavier Bonal i Antoni Verger, conté dures crítiques a l’acció de govern de la consellera Irene Rigau. Sosté, en contra del que ha assegurat sempre la consellera, que la retallada en la despesa educativa -d’un 13% des del 2010- és superior que la del total del pressupost -reduït en un 9,8%.

A més, mostra com la disminució ha estat molt més evident en la pública que en la concertada. Entre el 2009 i el 2011 la Generalitat ha reduït en 439 euros la despesa anual per cada estudiant de la pública, per només 227 en el cas de l’alumne de la concertada. De fet, els diners destinats a la concertada es mantenen estables respecte al 2010 -representen un 18,7% del total actualment.

“Els condicionants externs han tingut efecte sobre les polítiques però no expliquen la magnitud ni el biaix de les retallades”, ha afirmat Bonal, que ha subratllat l’efecte negatiu de l’austeritat sobretot en els centres d’entorns socioeconòmics desfavorits. En l’informe s’apunten mesures especialment perjudicials en aquest sentit, com són la dràstica reducció de l’aportació econòmica a les escoles bressol -que en molts casos han de compensar les famílies-, els retards en els pagaments de les beques menjador i l’eliminació de la majoria de Plans Educatius d’Entorn -61 de 80- i d’aules d’acollida.

Ajudes a l’aula, entorn descuidat

En l’anàlisi de les polítiques educatives dels darrers anys, l’informe també constata que hi ha hagut un “treball intens” als centres educatius, però que s’ha descuidat el reforç a les famílies i a l’entorn social dels alumnes. “La política de relació escola-família no desplega estratègies efectives de coresponsabilitat”, apunta l’estudi, en el qual s’afirma que “la lluita contra el fracàs escolar ha deixat de banda mecanismes d’intervenció comunitària”, en referència de nou als Plans Educatius d’Entorn, programes de serveis complementaris a l’escola.

“Focalitzar l’actuació només en l’àmbit pedagògic té limitacions”, expressa Bonal, que recorda que molts països prioritzen “treballar més en l’entorn, en els projectes de vida, les relacions de confiança amb la família…”. I apunta exemples com el de França, que darrerament ha engegat un programa de vetlla educativa, que involucra mediadors fora de l’horari escolar.

Més autonomia… de gestió o pedagògica?

L’informe també fa una aproximació en les polítiques relacionades amb la governança dels centres i, més en concret, en el concepte tant referit per tots actors del sector educatiu com és l’autonomia de centres. Segons Antoni Verger, actualment s’ha avançat sobretot cap a una autonomia de gestió dels centres, però no una autonomia pedagògica. És a dir, que s’ha “potencialitzat” el paper del director però no el del conjunt de l’escola a l’hora de decidir els continguts dels currículums, d’assumir lideratges compartits amb els mestres o de dissenyar plans d’innovació educativa.

Verger consdera que s’hauria d’avançar cap a una autonomia “holística”, en tots els vessants, però sempre reforçant l’equitat i la redistribució entre centres i regions, com passa en els països nòrdics. Si no, aquesta descentralització podria inclús augmentar les desigualtats.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*