Les revolucions i l’escola

Josep Fontana titula la seva immensa i ben cuidada història del món, des de 1914 fins als nostres dies, 'El siglo de la revolución', i certament aquest període va evidenciar impressionants lluites socials per l'emancipació de l'ésser humà.

Jaume Martínez Bonafé
 
 

iStock

Celebràrem l’any passat el centenari de la revolució soviètica, i ara mateix sortim del mes de maig recordant que han passat 50 anys de les revoltes del 68 que van il·luminar noves narratives sobre el conflicte social. No he oblidat aquella lúcida pintada en les parets de la Sorbonne: “El que parla de la revolució sense referir-la a la vida quotidiana té un cadàver en la boca”, i segueixo creient que “Sous els pavès, la plage!”. I encara que “els nostres” dies vénen a mostrar el llarg camí que encara queda per recórrer, i algunes significatives reculades, ningú pot negar que aquells moviments socials ens van donar l’oportunitat d’anar obrint la mirada sobre molts aspectes de la nostra vida: la salut, l’ecologia, el feminisme, les relacions laborals, la identitat com a poble, el poder, les presons, la família, les guerres, la sexualitat, la cultura, … i l’escola?.

Doncs si ens referim al quotidià, al dia a dia de la institució, trobem pràctiques que podem dir prerrevolucionaries o ancorades encara en el XIX: veritat única, text únic, autoritarisme docent, enclaustrament, etiquetatge social, classificació, adoctrinament eclesiàstic, estatalització, negoci… Ni el currículum ha aconseguit un enfocament una mica més dialògic sobre les epistemologies en conflicte, ni la paraula autogestió va arribar als claustres, ni les aules van deixar de ser espais per la disciplina i el control. No obstant això, els processos revolucionaris van inspirar enfocaments sobre l’educació i l’escola que ara convé recordar, encara que sigui perquè recentment una potent ona conservadora ve a qüestionar-los.

El primer, una extraordinària confiança en l’ésser humà i la seva capacitat de ser subjecte, subjecte subjectat, però subjecte. És aquest reconeixement el que converteix a l’alumne o l’alumna en éssers amb experiència i saber als quals l’escola ha d’ajudar a créixer en la seva completa humanitat. Alguna cosa molt diferent a aquella concepció bancària, en el sentit de Freire, que concebia al nen o la nena com un recipient buit que cal emplenar d’un saber aliè a la seva pròpia historicitat. És aquesta confiança en l’ésser humà la que convida a que l’escola conreï processos d’apoderament: prendre la paraula, construir saber i experiència des de l’horitzontalitat, el taller, el projecte propi. L’assemblea, en Freinet, és un referent pedagògic indispensable en aquesta proposta. Els soviets o consells obrers en l’inici de la revolució posaven el poder i les responsabilitat històrica en mans del moviment obrer, i maig del 68 ve a subratllar la crítica a la desviació estalinista d’aquesta proposta revolucionària. L’escola va reclamar l’autogestió, autors com Marcuse o W. Reich van inspirar anàlisis psicopedagògiques, i en el nostre context més proper les Escoles d’Estiu dels MRPs (Moviments de Renovació Pedagògica) van constituir espais de formació militant per al cultiu de l’educació emancipadora.

Recorde aquí el llibre d’Ignacio Fernández de Castro i Julio Rogero: Escola Pública. Democràcia i Poder. L’escola no és pública com a servei a la ciutadania, o com a aparell de l’Estat, ho és si la ciutadania pren a les seves mans el projecte polític d’aquesta escola emancipatòria, i ho crea, decideix, i gestiona. El mestre, la mestra, com a funcionaris estan al servei de l’assemblea del poble. I un debat recurrent en moltes Escoles d’Estiu dels MRPs era la diferenciació conceptual i política entre allò estatal i allò públic.

Les revolucions, i els moviments que sorgeixen amb elles, ens proveeixen de noves eines amb les quals pensar i construir teoria des de i sobre la nostra pràctica. La indignació que esclata el 15 de maig del 2011 posa en primera línia el debat sobre la democràcia real. No ens representen, va estar un eslògan molt repetit. Recordo una sessió d’avaluació en un institut de secundària en la qual després de llargues intervencions del professorat subratllant el pitjor de l’alumnat, una professora es dirigeix a la reduïda i descompensada representació de l’alumnat i li diu: esteu molt callats. Doncs clar, sense participació, sense construcció col·lectiva, sense intervenció en la presa de decisions, si el currículum és teu i l’escola també, a què em crides aquí avui? Una mica d’això es deia en les manifestacions del 15-M, en les pintades del maig del 68, en les reivindicacions dels consells obrers enfront de la burocràcia estalinista.

Pot ser que un dia l’escola tingui formats de democràcia un poquet més dialògics, que la societat civil pugui participar d’una manera activa al debat sobre l’escola pública que volem, i que l’Administració que la gestiona sigui menys sorda a les veus plurals i diferents que s’expressen en l’assemblea. Doncs una mica d’això, crec jo, li deurem als moviments revolucionaris que van venir travessant el segle. Però també pot ser que gens d’això passe, i l’hegemonia cultural en mans del discurs neoliberal vinga a dir-nos que tot això són ximpleries. Ja ho diuen, ja ho diuen…

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*