Les segregacions escolars: etiquetes que et marquen la vida

Hi ha molts tipus de segregació que provoquen una societat desigual, injusta i insolidària: la que separa per sexes és la més visible, però hi ha la que separa per renda o la que classifica els centres segons els resultats.

Àlex Rosa i Gandia
 
 
 

El gènere, avui en dia, només és una manera més de segregar l’alumnat. Potser és la més visible ja que en un edifici només hi ha nens i en un altre, ben allunyat, nenes. Però no deixa de ser una manera més de classificar l’alumnat. Segurament sigui la segregació més rebutjable i menys justificable de totes però, com tot, només és la punta d’un iceberg.

En aquest article intentaré classificar diferents tipus de segregació entenent que el més greu és el que provoca una societat desigual, injusta i insolidària.

Escola pública, escola concertada

L’escola concertada va aparèixer després del franquisme per donar resposta a una demanda de places escolars que, aleshores, el Govern no podia assumir de forma pública. Malgrat va ser una transició i semblava que de caire socialista, mai va fer res per anar augmentant el percentatge d’escoles públiques ni va apostar per la desaparició d’aquesta doble xarxa. Amb l’entrada dels liberals al Govern encara es va complicar més la situació. L’Estat Espanyol és un dels únics estats de la Unió Europea que té escoles concertades -malgrat sigui un fet que trobem normalitzat, és totalment anòmal en els països democràtics-.

El rendiment escolar en els centres públics és igual o millor que en els concertats i així ho demostren els indicadors. Això desperta alarma als governs de dretes que porten anys presidint Catalunya, ja que un mateix nivell de formació a persones de classes populars que a persones de classe benestant podia suposar el que ara mateix està passant: el gir de les institucions des de baix a l’esquerra –les classes populars comencen a prendre el poder al capitalisme-. L’abandonament que pateix l’escola pública pot suposar un alarmant greuge comparatiu ja que, des de les primeres retallades d’Artur Mas, es comencen a contemplar greus i grans diferències quant a recursos humans i  materials entre les escoles púbiques i les escoles concertades. Fer cada vegada més amb menys tensa tant la corda que l’acaba trencant. Potser és més realista dir que s’ha trencat l’equitat entre les dues tipologies de centres –si és que mai n’hi ha hagut-.

A banda, l’entrada a l’escola concertada posa un topall d’accés que discrimina certs grups socials i facilita l’entrada de qui menys necessitats té. Segrega l’alumnat ja d’entrada segons el seu nivell de renda.

De per si no hauria de suposar un problema per a la segregació. Les famílies confonen el terme qualitat, ja que les enquestes defineixen que la societat acostuma a relacionar que una escola és de major qualitat quan l’alumnat té més nivell socioeconòmic i això és simplement un fals tòpic -per indicadors sabem que això és totalment fals-, però si el govern contribueix a generar aquestes desigualtats posant pals a les rodes a la pública, acaba passant que l’educació com a bé comú i públic passi a ser un servei que segrega grups socials ja des d’educació infantil.

Finançament de l’educació

És un element important de segregació i més si tenim en compte que, tal i com preveia la LEC, en la disposició final segona, la inversió en educació respecte al PIB havia de ser d’un 2’45% el 2009 i anar augmentant progressivament fins a un 6% el 2017. A l’abril de 2016 no només no ha augmentat sinó que ha disminuït a un 2’04%. Quan interessa, alguns diputats i diputades s’emparen en la LEC i el Pacte Nacional d’Educació com un ferro roent amb exemples tan ridículs com els vistos darrerament al Parlament i amb justificacions com les d’Anna Simó per no retirar els concerts econòmics a les escoles que segreguen per gènere -malgrat ser reivindicació històrica del seu partit ara han tingut un lapsus-. Sembla que no es pot tocar ni un punt ni una coma però, en canvi, quan hem de modificar el pressupost a la baixa i sobretot si és per la pública, tot s’hi val! Siguis de dretes o de suposades esquerres. Estem parlant d’un cas tan greu com que per assumir la inversió pactada l’any 2009 –amb la famosa llei de consens- caldria augmentar més d’un 145% la inversió des d’ara fins d’aquí a 8 mesos. Però tot indica que hi ha hagut rebaixes i als nous pressupostos només ens deixaran els saldos a l’escola pública.

Les zones escolars i el perill d’utilitzar-les amb segones intencions

Actualment tenim tres models de configuració de mapes escolars:

Zona única: Model amb una única àrea d’influència que inclou totes les escoles del municipi, tant les públiques com les privades concertades.

Àrea-escola: Model amb una àrea d’influència escolar per a cada escola pública, i amb zonificació alternativa per a les escoles concertades. És una situació comuna entre els municipis de dimensions mitjanes.

Zones múltiples: Model amb àrees d’influència escolar de més d’una escola pública, i amb zonificació alternativa per a les escoles concertades. Aquest model s’aplica en alguns dels municipis de dimensions més grans.

Actualment a Catalunya ens estem trobant amb moltes ciutats grans (Granollers, Sant Vicenç dels Horts, Cornellà de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat…)  que utilitzen les zones úniques. Això és el que està causant guetització, ja que comença la moda d’escoles amb projectes singulars (de música, esports, d’art…) que pretenien ser un reclam per als sector més cultes de la ciutat i incorporar nou alumnat a les que tenien un alt percentatge d’alumnat més vulnerable i amb risc d’exclusió social. La trampa de la Zona Única, lligada a la llibertat d’escollir centre, afavoreix clarament sectors socials de renda mitjana-alta, ben informats, que “busquen el millor pels seus fills”. Com que a la vegada aquest sector social sol ser el que té una millor facilitat per a la mobilitat, provoca que molts centres que queden a les perifèries de les ciutats quedin amb un alt percentatge d’alumnes nouvinguts

Tipologies de centre

Les tendències quantitatives del govern de dretes actual i el que el precedeix ha comès l’insult més gran cap a l’educació: catalogar les escoles. Ara tenim escoles que són A, B o C. La lletra ve determinada pel context sociocultural i socioeconòmic i a més són dades que pots trobar amb facilitat. Si vols que el teu fill es barregi amb una classe més benestant pots buscar un centre catalogat com A. Si no tens la mateixa facilitat i informació, el govern ja et prepara un gueto pel teu context.

Dins de cada lletra hi podem trobar que té una gradació des de l’1 fins el 4:

Nivell 1: Grau baix d’assoliment dels objectius i resultats del centre sensiblement inferiors a la mitjana d’altres centres de la mateixa tipologia.

Nivell 2: Grau mitjà-baix d’assoliment dels objectius i resultats del centre lleugerament inferiors a la mitjana d’altres centres de la mateixa tipologia.

Nivell 3: Grau mitjà-alt d’assoliment dels objectius i resultats del centre superiors a la mitjana d’altres centres de la mateixa tipologia.

Nivell 4: Grau alt d’assoliment dels objectius i resultats del centre significativament superiors a la mitjana d’altres centres de la mateixa tipologia.

El fet de tenir tipologies i nombres per cada escola hauria de poder ser catalogat com a delicte penal per a la Consellera i tots els seus assessors. És una aberració que s’encamini a les escoles a competir entre elles per estar en millor posició al rànquing. Actualment, amb un dels últims desplegaments de la senyora Ruiz, els mestres i les mestres de les escoles C3 i C4 que tinguin dret a un augment de sou per un estadi (el pas de 9 anys treballats) haurà de fer reconèixer els seus drets acreditant tot un seguit de documentació de formació i mèrits davant el Departament. Ja es dóna per suposat que els resultats de l’alumnat són causa-conseqüència directa de l’eficiència del professorat i que, els i les docents que treballen en altres tipus de centres, ja de per si ho fan bé.

Nivells i conductes

És molt antiga la idea de segregar l’alumnat per capacitats, tan antiga com perversa. Hi ha diferents maneres de segregar i, fins i tot, algunes passen invisibilitzades per part del professorat. A vegades parles amb les famílies i acabes acordant que procuraràs tenir-lo més a prop, el poses a la teva vora… Primer un, després l’altre, l’altre i ja has creat una taula d’alumnes en què tots tenen dificultats. Finalment hi ha docents que tenen una distribució de l’aula totalment segregada i que acaba produïnt microsistemes que generen etiquetes entre el propi alumnat i el mateix professorat. Finalment hi ha alumnes que arrosseguen un estigma al llarg de tota la seva escolarització.

Un problema greu també és el nen o la nena que molesta i mostra una conducta disruptiva a l’aula. Avui dia encara hi ha docents que enlloc de treballar economia de fitxes, apropar-se a la part més emocional de l’alumne o buscar estratègies de solució tiren pel dret: “La taula ben lluny de la resta de companyes i companys i que no molesti, ja em donarà pautes l’EAP”. Aquest alumnat sol ser el que pateix l’enquistament més dur al llarg de la seva escolarització i sempre acaba sent “el niño malo de la clase”. Fins i tot, quan hi ha el traspàs de Primària a Secundària aquesta informació es transmet i l’efecte Pigmalió juga les seves cartes també a la Secundària.

La màgia de la teoria de les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, proposada des de l’any 1983, i els avenços que tenim dia a dia, ens ajuden a entendre que sempre hi ha unes capacitats més punteres que altres. Aquesta teoria ens classifica les nostres habilitats en 8: logicomatemàtica,  lingüística, naturalista, visual-espacial, musical, cineticocorporal, intrapersonal i interpersonal.

Si ens hi fixem bé, el currículum escolar que entra en vigor l’any 2009 comença a parlar de les competències bàsiques i, aquestes, estan estretament lligades a les habilitats o capacitats que Gardner defineix. És una bona manera que li dóna un toc de qualitat pedagògica i de renovació a la tasca docent, però malauradament no se’ns permet treballar amb condicions un currículum que, de per si, no està mal pensat ni fonamentat.

El que ens permet treballar amb les intel·ligències múltiples és relacionar les habilitats més punteres de cadascú, i poder treballar de forma cooperativa en grup. A la vegada, el nostre coneixement i la identificació d’allò en què despunta cada alumne ens permet motivar des d’aquelles fonts de motivació més grans.

El que fem en aïllar un grup és homogeneïtzar l’aula fins al punt que, aquells alumnes que estan junts i veuen la diferència que els separa amb la resta del grup, tendeixen desmotivar-se i desconnectar-se.

Hi ha centres, de Secundària principalment, que classifiquen l’alumnat per resultats i poden arribar a tenir un grup sencer d’alumnes amb un rendiment més baix, desmotivat, encallat… I això no ajuda res més que a l’abandonament i al fracàs escolar. També cal tenir en compte que un docent de secundària sol tenir poques eines per a “classificar” correctament les capacitats de cada alumne. Amb les ràtios que tenim no és possible arribar a aquell grau de coneixement que seria òptim per esdevenir un bon guia en el procés i es cometen massa errors. Jo mateix vaig ser alumne del grup D. Allà ens van agrupar a tots els repetidors com a mesura de retenció un any més al centre fins que féssim 16 anys i “marxéssim del sistema”. Jo estava desmotivat i, gràcies al meu entorn familiar, vaig seguir estudiant. Quan vaig entrar a la Universitat vaig descobrir una nova relació entre la meva persona i els estudis -vaig treure 10 matrícules d’honor i número 1 de la promoció–. És altament arriscat posar etiquetes i segregar l’alumnat per resultats. Els podem condemnar de per vida.

Segurament hi hagi més maneres de segregar l’alumnat i no les hagi sabut reflectir en aquest article. El que segur que no he pogut reflectir de cap de les maners és que cap de les segregacions dins el món educatiu aporta res positiu.

Àlex Rosa i Gandia
About Àlex Rosa i Gandia

Mestre de l'escola pública, activista social i regidor per la CUP a Tiana Contact: Twitter | More Posts

3 Comentaris on Les segregacions escolars: etiquetes que et marquen la vida

  1. miquelpzcz // 22/04/2016 a les 13:16 // Respon

    Bona tarda, quan afirmes: “El rendiment escolar en els centres públics és igual o millor que en els concertats i així ho demostren els indicadors.” a quins indicadors et refereixes? Puc trobar-los en algun lloc? Gràcies.

    • Àlex Rosa Gandia // 24/04/2016 a les 2:56 // Respon

      Bones. Sí, pots trobar-los fàcilment fent una cerca dels resultats de les proves externes de tercer, sisè inquart d’ESO i dels exàmens de selectivitat. També pots incloure en la cerca els informes PISA que donen la mateixa tendència. Hi ha molta documenetació a analitzar. Serà més fàcil si busques articles específics en resultats acadèmics. N’hi ha de força detallats en pàgines sindicals.

      • Marc Fuster // 25/04/2016 a les 13:39 // Respon

        Comparteixo el missatge del post, per això em sembla important fer algunes precisions que, si no vaig errat, no es corresponen a la realitat. Com ja vaig fer amb el tema de la concertada per twitter l’altra dia (https://twitter.com/mfusterr/status/722452606124224513), algunes precisions sobre el tema de la titularitat dels centres:
        Els indicadors que esmentes no apunten el que dius. PISA, com les proves del Consell Superior d’Avaluació, mostren una clara inequitat entre centres públics i privats (concertats), a favor d’aquests últims. Les diferències són bastant significatives quan no es té en compte la composició socioeconòmica de l’alumnat, i es redueixen substancialment (malgrat mantenir-se en certa mesura) quan es descompta aquest factor. Així es pot veure en els resultats de PISA per la mostra de Catalunya, com s’explica en el informe dirigit pel professor Xavier Bonal i publicat per la Fundació Jaume Bofill (http://www.fbofill.cat/sites/default/files/InformesBreu60_XavierBonal.pdf pàgina 102) i a la presentació dels resultats de les proves de competències bàsiques de 4rt d’ESO publicades pel Departament l’abril de 2014 (http://csda.gencat.cat/web/.content/home/consell_superior_d_avalua/pdf_i_altres/prova_avaluacio_eso_2014/roda-de-premsa-ESO-2014.pdf).
        Tenint en compte el que realment diuen les dades, un parell de punts:
        – “Les escoles concertades no són de major qualitat”: depèn de què entenguem per qualitat. Si ens referim als resultats “bruts” dels seus alumnes, sí que ho són (encara que sigui conseqüència de l’efecte company). Si per contra, descomptem la composició, veurem que l’efecte escola no mostra gran variació, i que per tant hi han centres públics amb la mateixa qualitat que els concertats (o més, si tenim en compte que els primers tendeixen a tenir un alumnat amb més necessitats educatives quan se’ls compara amb els segons).
        – Això fa pensar que en realitat la titularitat no és massa rellevant, i que el que realment segrega són les normes que regulen el conjunt del Sistema Educatiu de Catalunya (que les inclu a totes segons la LEC, públiques i concertades), com són els criteris d’admissió d’aquells centres que reben calers de la caixa comú (cas escoles de l’Opus), o el mecanisme d’assignació escolar, que prima l’estratègia per sobre de les preferències en un entorn favorable pels pares i mares més (ben) informats i amb més marge de maniobra (Calsamiglia i Güell, 2013: https://www.minneapolisfed.org/research/wp/wp712.pdf).

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*