Les sis condicions ‘sine qua non’ per educar en el pensament crític

El filòsof i teòleg Francesc Torralba esbossa les condicions que s’han de donar a l’aula per fer possible l’educació en el pensament crític, com a colofó d’un seguit de jornades, tallers i visites a escoles organitzades per la Fundació Bofill sota el concepte #somcrítics.

Víctor Saura
 
 
 

Francesc Torralba, durant la seva intervenció a la nau Bostik | Foto: VS

 

“Tot nen té capacitat de pensament crític, però per activar-lo calen unes condicions; de la mateixa manera que un roure no florirà si la llavor cau sobre l’asfalt, el pensament crític no ho farà sense les condicions de possibilitats adequades”. Francesc Torralba i Mar Rosàs, respectivament director i coordinadora de la Càtedra Ethos de la Universitat Ramon Llull, acaben de publicar un informe d’un centenar de pàgines titulat Som crítics? Fonaments per una educació compromesa, per encàrrec de la Fundació Bofill. Dissabte, en la trobada sobre pensament crític organitzada per la fundació a la Nau Bostik, a la Sagrera, Torralba va desgranar algunes idees força d’aquest informe, és a dir, allò que cal per educar en el pensament crític, que segons el filòsof vol dir “posar en qüestió fins i tot allò que sembla obvi”.

I quines són aquestes condicions? Torralba en va enumerar sis, totes elles sine qua non, i que en realitat es podrien aplicar també al bon periodisme.

1) prendre distància. Una distància, no cal dir, intel·lectual, perquè “quan un no pren distància fàcilment sucumbeix al dogmatisme i el fanatisme”. Aquesta distància també és vàlida per les fonts d’informació, sobre les quals cal aplicar un “escepticisme metodològic”, afegiria més tard a preguntes d’un assistent;

2) pensar en clau de comunitat. La crítica no pot ser individual, requereix comunitat, va dir Torralba, la qual cosa implica “acostumar-nos a donar veu a aquells als quals no s’acostuma a donar veu”;

3) tenir l’audàcia de criticar, la qual vol dir “atrevir-se a dir-li a l’emperador que va nu”, un exercici molt més difícil del que sembla perquè sovint caiem “en la presó del políticament correcte”;

4) actuar amb humilitat, que no és altra cosa que “acceptar que la crítica de l’altre pot tenir més consistència que la teva”;

5) no excloure cap objecte de la crítica. “Això és el que faria un professor dogmàtic: podeu criticar-ho tot menys a mi”; i

6) evitar quedar atrapats pel principi d’autoritat, que és allò tan típic de citar un savi com a estratègia per tancar un debat (“això ja ho deia Plató!”). Encara que, va afegir, avui més que un savi els adolescents citarien un influencer. En el fons és el mateix, perquè “el principi d’autoritat és la gran excusa per no pensar més, al llarg de la història s’ha usat molt i és un gran mecanisme de censura del pensament crític”, adverteix Torralba. Com diu l’informe, “pensar críticament és pensar per un mateix”.

“Podem educar la mainada en tots aquests aspectes, els podem educar a prendre distància, o a ser audaços, o a encaixar la crítica”, assegura el director de la Càtedra Ethos de la URLL. La defensa del pensament crític a les aules s’ha de fer de forma proactiva, opina, “per tots els beneficis que aporta”, però també es pot fer una defensa reactiva, que seria aquella que fonamenta la seva força en les conseqüències que té l’absència de pensament crític. “Mira què passa al món quan no hi ha pensament crític: creix el populisme i la demagògia”.

Foto: Fundació Bofill

Crítics sí, ‘criticaires’ no

A aquestes sis condicions després s’hi han d’afegir alguns matisos i precisions. Per exemple, adverteix Torralba, no és el mateix ser crític que criticaire. “El criticaire és aquella crítica reactiva, epidèrmica, aquell qui ho critica tot per fer-se notar, el rebentaire adolescent. D’això el món n’està ple”, assegura, mentre que la crítica és “la que es fonamenta en les raons”.

Tampoc és el mateix ser creient que crèdul. Tots som creients en alguna cosa, el que no podem és ser crèduls. En general, els alumnes són crèduls, “els pots enganyar amb facilitat extraordinària per aquest desequilibri de sabers”, i per això afirma Torralba que “el pensament crític és un poderossíssim antídot a la credulitat”.

Transversalitat i pautes d’actuació

L’informe elaborat per Torralba i Rosàs adverteix que el pensament crític no és un contingut curricular, però en canvi és un element indispensable per convertir la informació que ens arriba en coneixement. I que tampoc el Departament d’Educació el considera una competència, sinó una capacitat que cal treballar per assolir determinades competències com  «desenvolupar habilitats per fer front als canvis i a les dificultats i per assolir un benestar personal», «analitzar l’entorn amb criteris ètics per trobar solucions alternatives als problemes», «qüestionar-se i usar l’argumentació per superar prejudicis i consolidar el pensament propi» o «aplicar el diàleg com a eina d’entesa i participació en les relacions entre persones». De fet, els autors defensen que el pensament crític ha de tenir una presència transversal en el treball de totes les competències.

L’informe també entra, en la seva part final, a donar unes pautes per generar pensament crític, sobre les mateixes institucions educatives i sobre el que hi ha més enllà d’elles. No ofereix receptes màgiques, sinó pautes que cal adaptar a cada context, per a l’organització de grups de discussió crítica entre el jovent. A grans trets, ve a dir que els grups funcionaran si hi ha motivació i compromís, que en la tria dels components és interessant vetllar perquè hi hagi un alt nivell d’afinitat, però amb el màxim grau de diversitat, ja que és “és una ocasió per treballar el respecte a la diferència”; també anima a fer que les trobades tinguin una periodicitat estable, triar un espai on tothom se senti a gust, o que es respecti el criteri de l’alumnat en l’elecció del tema. I, per acabar, dóna diversos consells sobre la tasca que ha de dur a terme el facilitador.

A banda de la xerrada de Torralba, la jornada va comptar amb també amb una conversa entre Pilar Benejam i Joan Manuel del Pozo, moderada per Boris Mir, els quals van coincidir a senyalar, com havia fet també Torralba, que pensament crític és un pleonasme, perquè si és pensament ha de ser crític. Per Benejam, el pensament crític “sempre ha estat present en l’educació, perquè qui no aprèn sempre no pot ensenyar”, mentre que Del Pozo va assenyalar que “el pensament crític és una actitud, i si és una actitud s’encomana, tant entre companys com als alumnes”.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*