L’escola contra les urgències i apagafocs

Quan apareixen conflictes greus de bullying, de maltractament, d'assetjament sexual o de racisme, l'Administració educativa activa protocols d'urgència i de xoc a les escoles per afrontar-los. El mateix succeeix amb altres qüestions relacionades amb la convivència

Jaume Carbonell
 
 

Daniel Innerarity, un dels pensadors més interessants del moment, diu que cal aconseguir que la política passi de la lògica de la reparació -d’apagar focs, improvisar i tapar forats- a la lògica de la intervenció i de l’anticipació.

Això és perfectament aplicable al camp de l’educació. Des de fa un temps hi ha dues imatges o metàfores que prenen força: l’escola paraigua, que es refereix a la quantitat de demandes educatives i socials que ha d’entomar i assumir la institució escolar -sovint de manera solitària-, i l’escola apagafocs, objecte d’aquesta columna, i que guarda una relació molt estreta amb l’altra metàfora.

Així, quan apareixen conflictes greus de bullying, de maltractament, d’assetjament sexual o de racisme, l’Administració educativa activa protocols d’urgència i de xoc a les escoles per afrontar-los. El mateix succeeix amb altres qüestions relacionades amb la convivència, l’alimentació, la salut i amb tota mena de discriminacions que vulneren els drets Humans i de la infància.

Són prescindibles alguns d’aquests protocols? No és això el que qüestiono, perquè hi ha situacions imprevisibles i extremes que potser ho requereixen, sinó el fet que massa sovint s’utilitzen mesures extraordinàries per afrontar problemes d’arrel que no han estat atesos en el seu moment i aleshores esclata l’incendi. D’aquí la necessitat de posar l’emfàsi en les mesures ordinàries de caràcter preventiu que constitueixen el moll de l’òs de qualsevol projecte i intervenció educativa en el dia a dia.  L’educació escolar és una llarga cursa de fons on les presses, les dreceres i les improvisacions són males companyies.

Aquestes mesures es focalitzen en quatre àmbits: l’aula, el centre, la família i el territori. És prou sabut que la bona pedagogia es fonamenta en l’acompanyament intensiu del grup classe per part del mestre o tutor, en els vincles sòlids i afectius i en les relacions de complicitat i confiança que s’estableixen entre mestres i alumnes, L’art de mirar, d’escoltar i de conversar és la millor forma per saber què passa al grup-classe i què li passa a cada alumne en cada moment. Per conèixer els seus neguits i patiments. Com també són un excel·lent recurs els espais col·lectius de tutoria i assemblea on es regula la vida democràtica d’una petita col·lectivitat.

Aules dins d’escoles on es fan extensives aquestes complicitats, converses i espais de trobada i coordinació per on flueix la informació i la comunicació que garanteixen projectes consistents, treball en equip i mecanismes de suport mutu, amb els pertinents controls interns i externs. I on es busquen nous espais democràtics d’intercanvi i participació -més enllà dels consells escolars i les AMPA-, perquè l’acompanyament és faci també extensiu a les famílies i fora de l’horari escolar, en els diversos escenaris de socialització de la infància i l’adolescència. Perquè la felicitat de l’alumne que conviu a l’escola es compagini amb el benestar que l’infant viu a la seva familia, al carrer i a les xarxes socials

No cal assenyalar algunes obvietats referides a la formació inicial i permanent del mestre per tal de facilitar al màxim aquesta funció mediadora i d’acompanyament intensiu. Però si que convé recordar que les condicions de treball del professorat han de ser dignes -i les retallades ho han impedit en molts casos- i que la seva intervenció educativa requereix de la col·laboració d’altres professionals com els psicòlegs, psicopèdagogs, orientadors i educadors socials perquè es pugui entendre i ajudar l’infant, al propi temps, en els espais escolar, familiar i social. Que les urgències no facin posposar o aparcar les coses importants.

Jaume Carbonell
Sobre Jaume Carbonell

Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l'Educació a la Facultat d'Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l'escola pública, el professorat, història de l'educació, escola i entorn, i l'educació del futur. Més articles