L’escola de tots segons Josep Maria Jarque

Fa uns quants dies, l'Associació de Mestres Alexandre Galí i l'Ateneu de Terrassa van organitzar un acte en record de Josep Maria Jarque. Aquestes que segueixen són un resum de les paraules que hi vaig aportar.

Jordi Badiella
 
 

Josep Maria Jarque

Josep Maria Jarque

En reflexionar sobre l’escola inclusiva, que és l’escola de tots, m’ha semblat oportú recordar que en Josep Maria Jarque va traduir tres llibres de l’Eumar Derwic, un mestre i poeta amazig, del sud del Marroc.

En un dels llibres, Taskiwin, s’explica que després d’enviar uns quants poemes als seus amics catalans, l’Eumar Derwic travessa el palmerar per anar a l’escola. Avui s’hi quedarà més temps que de costum, els mestres faran una tancada perquè ja n’estan farts de tenir 52 nens a l’aula, alguns compartint un pupitre entre tres. Però el que més els enutja és la manca de recursos per ensenyar l’amazig. I encara els enutja més el fet que quan els recursos són insuficients, la qual cosa passa sovint, el govern els autoritza a canviar la classe d’amazig per una d’una altra matèria.

Quan va fer la tancada, ja feia algun temps que l’Eumar Derwic havia escrit un poema premonitori del seu empresonament pel fet de defensar la llengua i la cultura amazig, la qual cosa es va produir després d’una manifestació de l’1 de maig. El poema es titula “Llavor d’esperança”. La imatge d’uns lleopards al final del poema és una metàfora dels presoners: Dalt d’un turó del meu poble / veig germinar, en ple hivern, / una llavor d’esperança. / Ella tatuarà el meu rostre / d’una flor desclosa al capvespre / en homenatge al passat. / Enviarà el meu subtil missatge / als companys que, a peu d’obra, / són a l’espera d’un misteri. / Al fons dels traços de la imatge, / s’ajeuen lleopards / que urpegen el meu el jaç.

Quan traduïa aquest poema, en Josep Maria Jarque vivia de ple el naixement de la Plataforma Ciutadana per a una Escola Inclusiva. La darrera tasca que l’absorbí fou l’assessorament en la redacció del decret que ha de fer possible l’escolarització en escoles ordinàries de la majoria de nens i nenes, de nois i noies, siguin quins siguin els seus handicaps.

Però què hi té a veure l’escola inclusiva amb els poemes d’un mestre del Marroc? A l’escola de l’Eumar Derwic no hi ha alumnes amb discapacitat, si més no amb una discapacitat greu o severa. Aquests nens i nenes estan tancats a casa. A penes en surten perquè les seves famílies senten vergonya. Si fa no fa com aquí fa 60 o 70 anys. Encara ha de passar un temps perquè el país es plantegi l’escolarització d’aquests nens i nenes en escoles especials. I més encara perquè el seu sistema educatiu sigui inclusiu. Ho podem veure des d’una certa distància, però a casa nostra encara hi falta molt per fer.

Això sí, parlem i parlem d’innovació. Definim-la? Anem una mica més enllà del diccionari, que ens diu que innovar és l’acció d’introduir alguna cosa nova. N’hi hauria prou, d’introduir alguna cosa nova a l’escola? La innovació no seria més aviat la creativitat portada a la pràctica? No la introducció d’alguna cosa nova, sinó la consolidació de noves pràctiques? Una cosa gens fàcil, d’altra banda, però inevitable si finalment tots els alumnes poden exercir el dret a educar-se en igualtat de condicions.

Set reptes educatius

En les conclusions de “L’escola inclusiva a Catalunya: una il·lusió seductora”, el seu darrer treball publicat per la Fundació Jaume Bofill en l’anuari del 2015, Josep Maria Jarque planteja set reptes educatius de primer ordre, que requereixen molta creativitat. Són els següents:

1. L’escola inclusiva no és una nova forma d’educació especial destinada als alumnes amb necessitats educatives especials.

2. En un sistema educatiu inclusiu cada alumne és singular. És la seva singularitat la que crea la diversitat del grup amb qui comparteix i enriqueix el seu aprenentatge.

3. Els mestres i professors són el nucli de l’escola inclusiva; i els pares, l’entorn social i els recursos humans, tècnics i materials corresponents, en són els col·laboradors necessaris.

4. Respondre de forma personalitzada al dret a l’educació i l’aprenentatge de tots els alumnes no és una qüestió de la quantitat de recursos que s’hi destinen, sinó de com aquests, tant els ordinaris com els especials, assumeixen i s’adapten als requeriments d’una escola inclusiva.

5. El sistema educatiu no pot classificar els alumnes per raó de les seves discapacitats o del seu entorn social, sinó d’acord amb la resposta escolar i educativa que rep cada alumne segons la seva singularitat.

6. L’equitat en l’escolarització en centres públics i concertats de l’alumnat amb necessitats educatives especials i específiques és imprescindible per al funcionament del sistema educatiu inclusiu.

7. Cal un canvi radical de les actuals polítiques educatives i socials per passar del model actual, ancorat en les metodologies didàctiques del segle XX, al d’una escola oberta a la diversitat, a un model d’aprenentatge cooperatiu i solidari, basat en la participació activa d’alumnes, mestres, professors i pares, en el procés educatiu d’escolarització i socialització de tots els alumnes.

Aquests són els set reptes que en Josep Maria Jarque planteja a l’escola d’avui: Primer: Escolarització de tot l’alumnat en centres ordinaris. Segon: Reconeixement de la singularitat de l’alumne. Tercer: Implicació de la comunitat educativa. Quart: Adaptació dels recursos al sistema inclusiu. Cinquè: Resposta a les noves necessitats educatives.

Sisè: Equitat en l’escolarització entre centres públics i concertats.

L’assoliment d’aquests reptes ens portaria al setè: La transformació de l’educació.

Quan el marc legislatiu ho permeti –i diuen que això serà aviat–, alumnes, famílies, mestres, professors, direccions i titularitats haurem de respondre en un sentit o un altre a la implantació d’una escola inclusiva. Depèn de tots que l’escola de tots sigui una realitat. I cal anar pensant què hi podem fer, quin serà el nostre paper. Cal preguntar-se per què hauríem de renunciar a tenir un bon projecte d’escola inclusiva com ara tenen altres països.

Al Marroc, l’Eumar Derwic, quan mira al nord, quina escola somia? I nosaltres, som una excepció? Tothom té un nord. Un nord, escrivia Salvador Espriu, on la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Josep Maria Jarque deia que no hi ha excuses per no fer ara aquest salt transformador.

Garantir el dret de tots els infants a l’escolaritat i socialització amb tots els infants és un deure social indefugible. I això, s’ha de fer legislativament, però també personalment. Sens dubte, amb la publicació del decret per a una escola inclusiva, tindrem al davant una oportunitat extraordinària per fer de l’educació una cosa tota nova.

I crec que caldrà molta creativitat per consolidar el nou paradigma educatiu, perquè la bona voluntat de tots nosaltres esdevingui de bondeveres innovació.

Jordi Badiella
Sobre Jordi Badiella

Jordi Badiella és professor de Secundària Més articles