Salomó Marquès: “Els mestres de la República estaven convençuts que construïen una societat nova”

Entrevista a Salomó Marquès, principal coneixedor de l'escola de la república i dels mestres a l'exili, en ocasió dels 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Catalunya: "S'ha de recuperar el convenciment que tenien de que el paper dels mestres és important"

Pau Rodríguez
 
 
 

Salomó Marquès, al seu despatx de la UdG. / Carles Palacio.

Salomó Marquès, al seu despatx de la UdG. / Carles Palacio.

Ara fa 75 anys les tropes franquistes ocupaven Catalunya. Poc després, el nacionalcatolicisme ocupava les escoles catalanes. I una de les pàgines més brillants de la renovació pedagògica quedava sepultada sota 40 anys de dictadura. A Salomó Marquès (L’Escala, 1942), pedagog, historiador, li preocupa que actualment un  graduat en magisteri obtingui plaça, per exemple, a l’escola rural d’Espolla, i no sàpiga que és hereu d’Antoni Belmanya, mestre del poble durant la República. Marquès és un dels guardians de la memòria històrica d’aquest país. Testimoni a tesimoni, poble a poble, escola per escola, ha recuperat i traçat la història dels mestres de la República i el posterior exili d’alguns d’ells, sobretot de l’Empordà i de les comarques gironines, per a molts el bressol de la renovació pedagògica catalana. En aquesta entrevista, Marquès repassa des del seu despatx de la UdG l’efervescència pedagògica de la República contraposada a la devastació educativa del franquisme.

Què es va perdre a les escoles, la primavera del 39?

Tot. Es perd tot. Els franquistes acusen els mestres de ser responsables del desgavell republicà. La participació, la democràcia, l’experimentació… Tot això es trenca. Podríem fer la llista. Escola catalana, s’ha acabat. La política de crear escoles –unes 27.000 durant la república, la majoria de les rurals que hi ha ara–, s’ha acabat. L’escola laica, que no anava de matar capellans i monjos, sinó de que l’ensenyament religiós fos a casa i a la parròquia i no a l’escola, també s’acaba. L’escola franquista és l’escola del no: no a tot el que anava fent la República. Fora Montessori, Freinet, Rousseau, Decroly… Fora els llibres, les biblioteques. Tot això s’acaba.

És el final estrepitós d’una etapa de renovació pedagògica brillant. Sovint es parla d’avantguarda mundial. Fins a quin punt ho va ser?

No sé si mundial. Queda clar que aquí els mestres coneixien les propostes pedagògiques europees de renovació, tots els referents. I cadascú al seu poble era prou viu com per agafar una mica de cada. Fins i tot mestres de dretes -una cosa és la pedagogia i l’altra la política- prenien el millor de l’escola activa i ho aplicaven.

En què consistia exactament?

Trencava amb l’ensenyament clàssic. Tenia molt d’experimental, de contacte amb la natura. A Santa Maria d’Oló, per fer-nos-en una idea, tenien un banc de fuster a l’escola. I una peixera per si agafaven gripaus. Lluny de l’ensenyament memorístic i quadrat que hem rebut durant anys, desvetllaven i estimulaven l’interès dels nens. Com si ara agafes un grup de nens de Llançà i els portes a estudiar la tramuntana i, a partir d’això, aprenen de vents, estadística, gràfiques… També era un estil de fer dels mestres.

I havia també un component d’il·lusió col·lectiva? De les èpoques en què tot està per fer?

Sí. Cadascú anava al seu aire amb la didàctica i la pedagogia aplicades al seu estil. A Espolla, el senyor Belmanya s’enduia els nens a la terrassa de casa seva a mirar les estrelles amb una ullera que tenia. A Palau-Saverdera, els dòlmens que hi ha els va recollir el senyor Macau sortint amb els alumnes. Home… A Mèxic [on van anar a parar mestres exiliats] una mestra em deia: els hem d’ensenyar a pensar, no a emmagatzemar. És el resum més clar i net de la tasca dels mestres de la República. Estaven profundament convençuts que construïen una societat nova i ciutadans per tirar-la endavant.

Doncs encara avui sembla que no ha acabat de quallar. És culpa de 40 anys de franquisme?  

No només. També hi ha un discurs de l’excel·lència amb el qual jo sóc molt crític. I a la universitat guanyen més pes assignatures instrumentals, que ja em semblen bé, en detriment de la història –en el nostre cas de l’educació– o la filosofia, que t’ajuden a pensar què ets i què vols ser, també com a mestre.

Les experiències de l’escola de la República serien adaptables als centres actuals? Hi ha un component rural, per exemple, que seria complicat.

La societat és molt diferent. El país ara està demogràficament desequilibrat. Llavors hi havia certa potència rural, el mestre tenia autoritat al poble… Ara es tanquen escoles rurals i hi posen transport escolar, com a La Vajol, que hi queden cinc nens. A França, en canvi, quan passa això hi posen diners. És una opció política.

Per tant, què es pot recuperar de l’escola de l’època, tenint en compte que ningú es pot endur els alumnes a la terrassa de casa a fer astronomia?

D’alguna manera, sí que hi ha experiències semblants. Hi ha escoles petites esplèndides! És cert que la situació familiar, la procedència, el paper de l’escola… tot ha canviat, i la República no ens serveix en molts aspectes. Sobretot el que s’ha recuperar de la República és el convenciment de que el paper dels mestres era important.

D’on va sortir tota aquesta colla de mestres. Es va apostar per la seva formació?

Tant el Govern d’Espanya com el català hi van apostar. El primer ministre d’Instrucció Pública del Govern de la República, Marcel·lí Domingo, era mestre. Això no ha tornat a passar mai més. En Wert és sociòleg i moltes altres coses [riu], però no mestre.  Hi havia quatre escoles Normal [equivalent a la facultat d’educació actual, però sense rang universitari], i se’n va crear una de nova amb categoria d’assaig pedagògic. Amb certa llibertat per escollir els mestres. Van agafar en Miquel Santaló –mestre de geografia que va ser alcalde de Girona (ERC)–, en Cassià Costal –director de la Normal de Girona i que va ser president de la diputació–, en Pierre Vilar… De fet, Costal i Santaló, amb d’altres autoritats pedagògiques, van obtenir càrrecs polítics a l’inici de la República. I el primer que van fer va ser crear escoles. Educació per als que més ho necessitaven.

Es buscava la igualtat? L’accés per a tothom? Aquest també és un debat que encara està sobre la taula.

Es va escolaritzar gairebé tothom. La idea de que cap nen quedés sense escola era una obsessió.

I tot això acaba l’any 39. Quin és el panorama que queda?

D’entrada, a mesura que arribaven les tropes franquistes a cada capital de província es creaven comissions depuradores, per on passaven els mestres i, en funció dels informes de la comissió, se’ls hi comunicava si podien seguir exercint o no. A vegades depenia de si no anaves a missa o si vivies amb una dona que no era la teva.

No va ser només una depuració de mestres significats políticament, doncs?

Hi va haver de tot, perquè en una guerra com aquesta al final pot ser més decisiu si vas fer un favor o no a una persona en un moment donat. A més, els més significats, els que tenien càrrecs polítics i pedagògics, la punta de llança, va marxar a l’exili. Van ser un 11% dels mestres. L’altre 90% va passar per la comissió depuradora. I un 30% va ser castigat.

De quina manera?

Hi havia graus. Des de rebaixar-te el sou, ja miserable, a expulsar-te del magisteri. Enmig hi havia el càstig de traslladar-te a una escola més petita, canviar-te de província o inclús enviar-te fora de Catalunya. Si ets mestre de Figueres i t’envien al Pallars Jussà l’any 40, ja em diràs. O per exemple, el cas de la mestra d’Albons, que van anar a per ella perquè al marit comunista no l’havien enxampat. La van enviar a Veget, que ara està a prop i és un poble molt bonic, però la carretera que té és dels anys 60 i abans no hi havia llum ni aigua. Va tardar poc en passar la frontera, i va anar de Perpinyà a l’Argentina a trobar-se amb el seu marit. Això va ser la depuració. Després un 60% dels mestres van quedar dins el sistema però molts acollonits. La meva mare, per exemple, es va reingressar als 60 i, quan li van preguntar com li havia anat el primer dia, contesta: “Els hi he fet Montessori però sense dir-ho”. Tenien la por a dins.

L’actiu de mestres que es va haver d’exiliar va poder continuar exercint?

D’entrada al camp de concentració d’Argelès es va fer una escola amb l’ajuda dels sindicats francesos, perquè la gent pensava que els aliats guanyarien, aviat tornarien a casa, i que els nens no podien perdre classe. A més, quan et lleves a les 7 h a la platja d’Argelès un dia com avui [cel tapat i previsió de pluja a Girona], o et fots un tret o et llances a mar… Per això feien classes -i xerrades sobre altres oficis-, per no desmoralitzar-se.

I més enllà de l’etapa d’Argelès, com és l’exili per als mestres?

Molts es queden tancats allà i quan els alemanys entren a França, tenen oportunitat d’entrar a treballar a fàbriques que necessiten mà d’obra perquè molts treballadors han marxat a combatre. Hi ha un grup que surt cap a la URSS, amb colònies de nens. I després una bona part va a Mèxic, a més de Veneçuela, Xile i Argentina. A Mèxic tenen l’avantatge que hi ha el Govern de la República i que té diners. A DF fan el Colegio Madrid, la Academia Hispano Mexicana. I apliquen la bona pedagogia que coneixen. També a Mèxic hi ha fons per al Patronato Cervantes, que crea escoles als pobles, i que comença a tenir alumnes més enllà dels nens de la República. Hi van els del poble, amb un perfil ja més d’escola popular. D’aquestes n’hi havien 12, i en queden algunes. La de Torreón encara funciona, dirigida per Antonio Méndez Vigatà -segon cognom de Lleida.

És un coneixement que marxa i que no tornarà.

De fet alguns tornen, però no els deixen exercir. A algun sí, i van a la privada, a fer classes de francès… Fins als anys 70, amb la nova llei d’educació, que per primera vegada parla de llengües natives. El català torna a entrar a l’escola i clar, qui té títol per ensenyar-lo? Els exiliats que han tornat, que tenen el títol del mateix Pompeu Fabra! Però el forat segueix sent molt gros. A vegades em pregunto quin país tindríem si tot aquest col·lectiu no hagués marxat.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*