L’escola de Murakami: “El que vam aprendre-hi és que el més important no es pot aprendre allà”

Aquest autor japonès evoca en l'últim llibre els seus records escolars i llança una dura crítica al sistema educatiu.

Jaume Carbonell
 
 

‘De què parlo quan parlo d’escriure’, llibre de Haruki Murakami

Les cometes del títol les va escriure l’escriptor Haruki Murakami fa deu anys a De què parlo quan parlo de córrer (Empúries, 2010). Els seguidors d’aquest novel·lista japonés, que transita entre un singular realisme –amb una clara influència de Carver– i el surrealisme, i entre Orient i Occident, poden acostar-se a la seva obra recent De què parlo quan parlo d’escriure (Empúries, 2017), on explica com va entrar en aquest ofici i altres detalls, barrejant reflexions i sucoses anècdotes personals. A més, dedica un capítol sencer als seus records escolars.

De què parla, en concret? Primer, de l’avorriment. Reconeix que sovint estava als núvols i que no mostrava cap entusiasme pels estudis. “No m’interessaven o, millor dit, m’adonava que al món hi havia coses molt més divertides. Llegir, per exemple, escoltar música, anar al cinema, banyar-me al mar, jugar a beisbol, amb el gat… Sortir amb noies i coses per l’estil”. Sosté haver tingut professors excel·lents que li van ensenyar unes quantes coses interessants, però, com a balanç general, considera que el seu aprenentatge va ser tan inútil com avorrit. D’això se n’ha volgut desprendre sempre, però amb èxit desigual: “Quan la meva vida d’estudiant va arribar a la seva fi, estava tan immensament avorrit que l’únic que volia era no avorrir-me mai més en tota la meva vida. M’ho vaig proposar amb totes les meves forces, però en aquesta vida l’avorriment sembla caure del cel, brollar del no-res”. Per Murakami la lectura va ser la seva gran escola: el lloc on va aprendre les coses importants de la vida, al seu aire, sense competir amb ningú per “aconseguir el primer lloc de cap rànquing”.

En segon lloc, parla de la competitivitat, sens dubte un dels trets més emblemàtics del sistema educatiu nipó, sobretot en la selecció per accedir a la universitat. Explica que ni s’esforçava massa ni li agradava competir amb altres estudiants. “No pretenc presumir, però tots aquests números que representen superioritat, com les notes, els rànquings, o els valors de desviació de la mitjana –en la meva època, per fortuna, encara no s’havia inventat això–, tant me fan”.

Un tercer element és la crítica a un sistema educatiu utilitarista que ofega la llibertat de l’individu. Argumenta que és un reflex fidel de les contradiccions i de l’èmfasi suprem que posa la societat japonesa en l’empresa, i en qualsevol altre àmbit social, a les estadístiques, orientada únicament a l’assoliment d’efectes immediats d’utilitat i a la conformació nociva d’una massa social homogènia i amorfa. “Com a individus hem d’aixecar una bastida d’idees i pensaments lliures que serveixi per oposar-nos a un sistema de valors nociu i perillós basat en conceptes com la rapidesa i l’eficàcia”, proclama.

Haruki Murakami / cc by-sa MIT (Wikimedia Commons)

En quart lloc, l’examen memorístic. “Em sembla que l’objectiu és ficar coneixements al cap dels nens segons el que dicti el manual de torn i ensenyar-los una tècnica per superar els exàmens i les diferents proves d’accés a què han d’enfrontar-se al llarg de tot el període educatiu”, opina. El fet que l’aprenentatge real i durador poc té a veure amb l’adquisició del coneixement més valuós ho il·lustra de manera diàfana quan explica que els professors d’anglès del seu institut valoraven la memorització de paraules complicades i estructures gramaticals complexes, alhora que obviaven la capacitat de llegir un llibre o de conversar amb un estranger. I insisteix en el despropòsit i absurditat de l’abús de la memorització mecànica: “No em semblava en absolut útil memoritzar dates d’esdeveniments del passat, arxivar paraules de l’anglès com si jo fos una màquina. Els coneixements apresos mecànicament i no com un tot sistèmic acaben per desaparèixer i es queden per aquí enterrats en algun lloc, en un lloc que podríem considerar la tomba del coneixement“.

I cinquè, el desig d’una altra educació, la utopia. Un lloc més càlid i tranquil, alliberat de les pressions de l’eficàcia, on tant el subjecte com el sistema es puguin moure amb llibertat. “El meu desig en relació al sistema educatiu és senzill: que no aixafi la imaginació dels nens que en tenen. Això em sembla suficient. M’agradaria que els deixessin espai perquè les seves personalitats trobin un camí propi, una forma de sobreviure. Si és així, les escoles es convertirien en llocs lliures i enriquidors i, per tant, la societat acabaria per transformar-se i evolucionar en la mateixa direcció “.

La música de l’experiència escolar reviscuda i reflexionada per Murakami ens sona i es repeteix al llarg de la història i de la geografia. Però deixem l’educació per submergir-nos en altres capítols d’aquesta obra i d’altres dels seus llibres.