L’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o

L'escola de Ngũgĩ wa Thiong'o, tan allunyada en l'espai i el temps, és capaç d'inspirar la que aquí i ara desitgem

Jordi Badiella
 
 

Ngũgĩ wa Thiong’o

Fa uns dies, Ngũgĩ wa Thiong’o va dictar la conferència “Àfrica, escriptura i emancipació” al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. L’escriptor kenyà va exposar la seva opinió en relació a les llengües minoritzades a partir del testimoni de l’activisme social en defensa del kikuiu, la seva llengua materna, que, dellà dies, va costar-li la presó i l’exili.

Avui, el lector català té a l’abast tres obres de Ngũgĩ wa Thiong’o, totes tres publicades per l’editorial Raig Verd: Somnis en temps de guerra (2016), Desplaçar el centre (2017) i Descolonitzar la ment (2017). La primera ha motivat aquest article. En ella, l’autor explica la seva infantesa, des que aconsegueix anar a una escola de preescolar fins que puja dalt d’un tren de mercaderies que el porta a un centre de secundària.

Del pas per l’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o ja en fa molt de temps i una escola de la Kenya colonitzada bé cal situar-la en el seu context. Però, tot i així, voldria posar en relleu que fins i tot l’escola més resclosida té la virtut d’inspirar una bona educació.

Heus-ne aquí alguns exemples extrets de l’obra autobiogràfica de Ngũgĩ wa Thiong’o, aquell nen desfavorit que, malgrat les dificultats aparentment insalvables, avui acumula deu títols de doctorat de diferents universitats d’arreu del món.

L’oportunitat

El primer record de l’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o és de l’any 1947, quan la mare li va preguntar si li agradaria anar-hi. La seva mare va advertir-lo, també, que eren pobres i que, per tant, no sempre tindria un àpat al migdia, però que el fet que tingués gana no hauria de ser una excusa per no anar a escola.

La classe

Seien en bancs, sense pupitres ni taules. Els tres cursos es feien alhora en el mateix lloc: una església de parets i teulada de ferro corrugat, sense envans.

L’ensenyament

Majoritàriament es basava en el sistema de crida i resposta. El mestre o la mestra escrivia o llegia a la pissarra i els alumnes ho repetien amb cantarella. Tenien un tros de pissarra negra i un guix per escriure i hi copiaven el que el mestre o la mestra havia escrit a la pissarra gran.

L’uniforme

La mare li rentava els únics pantalons curts i l’única camisa que tenia cada cap de setmana perquè s’ho pogués posar el dilluns. Quan arribava a casa es canviava per no embrutar-ho i es tornava a vestir com sempre, amb una tela lligada amb un nus damunt l’espatlla.

Les notes

Quan li ensenyava les notes dels deures, exercicis o exàmens, per bones que fossin, la mare sempre li preguntava si s’havia esforçat al màxim. Sens dubte, estava més interessada en el procés que en el resultat.

Els companys

Són un record viu: la Lizzie Nyambura, que a 5è tenia fama de ser la més intel·ligent; el seu germà, Burton Kĩhĩka, que era l’atleta més ràpid de l’escola; en Ndũng’ũ wa Livingstone, l’únic alumne que tenia una pissarra petita amb ratlles i feia una lletra exemplar; la Mũmbi wa Mbero, que un dia seria la primera persona a anar amb Vespa per la ciutat; la Mary, que més tard es va casar amb en Kĩbũthũ, el germà de la Mũmbi, la noia més forta, capaç de tombar els nois més alts i ferms.

L’assetjament

Hi havia un nen que es deia Igogo, que vol dir “corb” o “merla”. Els nens, quan eren a prop seu, grallaven com un ocell. Això el feia rabiar de valent i perseguir-los inútilment fins que, abatut, tornava a casa encara entre les burles dels companys que, o bé estaven amagats rere els arbusts o, descaradament, el seguien.

Els mestres

Són un record vague: la Joana Kahahu, que el va ajudar a aprendre a llegir; en Benson Kamau, de sobrenom Gĩthuri, que solia cantar les lliçons, la Rahabu Nyokabi Kĩambati, a qui tota una generació posterior reconeixeria com la seva mestra… De tots ells, però, en sobresurt el record viu del senyor Samuel G. Kĩbicho i la seva biblioteca.

L’institut

Amb les donacions dels veïns, la família aconseguí pagar la quota inicial. Tingué un uniforme nou i una caixa de fusta per portar-hi tot el que necessitava, però li feien falta unes sabates i uns mitjons llargs, i no sabia on trobar diners per comprar-ne. Portar sabates per primera vegada li va fer tanta il·lusió com la que li van fer la primera camisa i els primers pantalons que la mare li va comprar per anar a l’escola de primària.

Addenda

Paradoxalment, per un motiu que a hores d’ara el lector ja pot sospitar, l’escola de Ngũgĩ wa Thiong’o, tan allunyada en l’espai i el temps, és capaç d’inspirar la que aquí i ara desitjaríem:

  • Una escola en la qual els infants puguin créixer junts sense excepcions
  • Una escola adaptada a l’alumne, no al contrari
  • Una escola en la qual un mestre, com una mare o un pare, tot i ser imprescindible, cada dia sigui una mica menys necessari
  • Una escola amb espais dignes de la imaginació dels usuaris, amb zones permanents i d’altres de temporals que facin possibles belles experiències
  • Una escola flexible i transparent, capaç d’acoplar-se a qualsevol altra entitat: als hospitals, a les botigues, als mercats
  • En definitiva, una escola en la qual els alumnes tinguin el temps i els estímuls necessaris per endinsar-se en mons que nosaltres, probablement, no podem imaginar

Jordi Badiella
Sobre Jordi Badiella

Jordi Badiella és professor de Secundària Més articles