Entrevista | Enric Prats, professor de la UB i autor de ‘L’escola importa’

“L’escola no importa, per això no li hem donat els recursos que necessita”

Professor de pedagogia internacional de la UB, Enric Prats acaba de publicar un llibre amb un títol que és més una advertència o un crit que una afirmació. ‘L’escola importa’ és un compendi de reflexions madurades a foc lent sobre tot allò que envolta el fet educatiu.

Víctor Saura
 
 
 

Enric Prats | Fotos: Guillem Espun

El primer capítol de L’escola importa. Notes per repensar l’educació (Eumo) el dedica Enric Prats a preguntar-se si cal un altre llibre sobre educació, com si no n’hi haguessin prou. Amb la lectura d’unes poques pàgines es troba la resposta. Es tracta d’un llibre susceptible d’interessar no només a la gent del gremi, sinó també a la de fora, una mena de guia per a no iniciats sobre aquells debats que hi ha al voltant de l’educació, tractats amb una prosa didàctica i molt cuidada, i la mirada personal i un pessic irònica de l’autor. En 180 pàgines Prats toca pràcticament totes les tecles del piano, i per tant arribem a aquesta entrevista sense saber exactament de què hem de parlar.

El llibre traspua un cert escepticisme. Sembla que vingui a dir que tot està inventat.

Potser no està tot inventat, però sí que dic que estem recuperant idees que les teníem al calaix per diferents raons, i ara sembla que estiguem redescobrint la sopa d’all. I no em refereixo només a l’Escola Nova, que ja sabem l’origen i el recorregut que va tenir, no només a Catalunya, sinó arreu del món occidental, sinó que em refereixo més a mètodes de treball o de relació docent-alumne de fa segles. Per tant, potser sí que hi ha escepticisme, sobre el perquè no hem sabut posar en pràctica allò que en el terreny de les idees sembla tan clar i tan perfecte, perquè no hem acabat de dominar aquest traspàs de la idea al fet. En tot cas, el llibre vol tenir un esperit crític, en el sentit d’oferir uns criteris perquè la gent pugui mirar les coses des d’una altra òptica.

Al final ve a dir que cap organisme internacional que fa prediccions sobre el futur de l’educació té gaire idea del que passarà.

Hi ha molta gent que creu que té la bola de cristall, però no podem saber què passarà. Sí que tenim tendències que estan marcant algunes línies, i una d’aquestes línies podria ser la privatització. Anem cap a un model de l’educació com un bé públic o com un bé privat? La mateixa Unesco, en el seu document de 2015 a Incheon, utilitza l’interrogant per definir l’educació com un bé comú. Potser és que tampoc s’ho acaba de creure…

Si ens fixem només en el sistema educatiu de Catalunya, realment li sembla que el risc és real?

Podríem pensar que no, però potser si comencem a gratar una mica trobaríem que hi ha molta escola pública que s’ha privatitzat, que s’ha elititzat i ha generat guetos. I també podem trobar escoles privades concertades amb un gran afany de servei públic, siguin religioses o cooperatives de mestres. La dicotomia pública-concertada no ens acaba de funcionar avui dia per entendre el sistema educatiu a Catalunya. I probablement si anéssim a altres categories acabaríem de situar una mica millor aquest paràmetre que plantejo. Què tenim? Tenim un bé compartit on tothom podrà dir la seva i participar d’aquell bé, o més aviat és un producte que estarà en mans d’alguns perquè seguirà sent per alguns una cosa elitista i per altres un espai de guarderia o de contenció social. Sincerament, no tenim clar cap a on anem. És un debat que hem de fer.

No li fa l’efecte que el docent, si més no un percentatge elevat, avui dia té una consciència de la importància del seu rol i de la necessitat que té de repensar-se constantment com poques vegades havia passat abans?

Probablement és així, malgrat que no es pot generalitzar. Tenim de tot. Sí que sembla que aquella vocació del mestre entregat que ho donava tot pels seus alumnes s’ha perdut. Avui costaria de trobar algú amb aquesta mirada vocacional, el concepte avui és més de compromís ètic, i per tant sí que probablement tenim professorat més sensibilitzat per la seva funció i pel seu compromís social i ètic. Potser hem perdut aquella part de vocació però hem guanyat en compromís. I aquest canvi té a veure amb el fet que hem passat d’una professió molt individualitzada, i per tant d’una vocació més individual, a una feina que obliga a fer més equip, i aquí és quan entra la paraula compromís. Però també és cert que les condicions materials en què s’ha produït la docència en els darrers anys no han estat favorables, i que hem desconnectat a molta gent.

Què vol dir?

Hi ha molts docents que pensen “jo em tanco a la meva aula, faig tan bé com puc les meves classes, intento sobreviure i qui dia passa any empeny”. Aquest individualisme, que encara n’hi ha –diuen que més a la universitat i a la secundària, i menys a primària i infantil–, a part d’un hàbit cultural, potser també ha estat una qüestió de supervivència. D’arribar a centres que eren els Balcans i intentar fer la feina el millor que pugui i que els nanos aprenguin tancat a la meva aula. Aquesta supervivència també s’ha donat perquè les condicions no eren les millors, portem una ratxa de retallades i de contenció en educació enorme. Durant molts anys no hi ha hagut oposicions, s’ha invertit molt poc a renovar les instal·lacions i el mobiliari… I per això molts han dit “desconnecto”, mentre que també molts han entès que això ara és una feina col·lectiva.  Per això de vegades em pregunten pel títol del llibre: L’escola importa? I dic que no, l’escola no importa.

Ah no?

No, el títol enganya. És ben clar que l’escola no importa. En absolut. Com a societat no l’hem dotada dels recursos que necessita. No ens creiem que el docent sigui una de les figures principals de la societat. No es troba en els rànquings de feines de més prestigi social. És més, quan tenim un fill o una filla en edat de decidir quina carrera farà, si resulta que és bo en matemàtiques o en ciències no li aconsellarem que es dediqui a la docència, li direm que faci una enginyeria. Ho fem així! No ens hem acabat de creure això de l’escola.

Però si no s’ha parlat mai tant d’escola i d’educació com ara…  

Això és cert. I no és un fenomen exclusivament nostre, és un fenomen mundial. En quin moment un organisme com l’OCDE es pren en serio el tema de l’escola? A partir de l’any 90, que és quan comença a preparar el que serà la gran eina, que és PISA, que es posa en marxa el 2000. Que no vol dir que els organismes internacionals no hagin tingut una certa preocupació per l’educació. L’han tingut, però encara avui la principal preocupació és com vinculem la competitivitat econòmica a l’educació. No li han donat una importància central a l’escola per ella mateixa. L’escola ha importat quan se l’ha vinculat al món laboral.

Diria que a les institucions financeres, davant l’auge de determinades ideologies, els comença a interessar sobretot l’escola com a transmissora de valors democràtics.   

Quan hi ha un gran problema social, el que sigui, el traslladem a l’escola, que és qui l’ha de resoldre. Qui ha mobilitzat ara el tema ambiental? Una adolescent noruega. Fins i tot les campanyes de reciclatge de residus han tingut més impacte quan s’han fet a l’escola que quan s’han adreçat a la població en general. Quan l’escola ha reciclat, els nens han tornat a casa i han obligat els seus pares a reciclar també. L’escola és important, clar. Però la societat li ha proporcionat els recursos que reclama per fer la seva feina? Per confiar en els professors? Ells són els experts en ensenyament i aprenentatge. No ho són els polítics, ni els opinadors, ni ho som els observadors del fenomen. Confia-hi. I poques polítiques es basen en la confiança en l’escola.

Del prestigi del docent se’n parla molt però es fa molt poca cosa.

Un dels símptomes de l’interés per l’escola és un cert canvi de mirada en la majoria de la premsa cap al fet educatiu i el paper del docent. Vosaltres sou un exemple clar del canvi de mirada que es produeix cap al món educatiu. Fa 10-15 anys els temes d’educació sortien a la secció de successos. Ara surten com un espai d’innovació i domina el discurs positiu, encara que no a tots els mitjans.

Em sembla que al llibre diu que en 40 anys de democràcia no hi ha hagut ni un sol ministre d’educació que hagi estat mestre. Això tampoc ajuda a prestigiar l’ofici.

Jo no tinc tan clar si un ministre ha de ser mestre, no sé si té la formació ni l’aspiració de ser-ho.

Aquí tenim un conseller que és docent i n’hem tingut d’altres.

Això és cert. Però jo sobretot remarco en el llibre el poc temps que han estat al càrrec. Em sembla que tant al ministeri com al departament la mitjana és de dos anys. Això és molt poc temps! Quan tu arribes a un càrrec penses que podràs fer coses, però si l’expectativa és que em faran fora a la primera jugada entre partits o dins del partit no veig que hi hagi possibilitats d’un projecte polític a mig i llarg termini. La Logse era un projecte a llarg termini i va fracassar. Recordo que quan Rubalcaba era ministre d’Educació i s’estava començant a aplicar la Logse, que era una llei importantíssima que ell posa en marxa, encara que venia del Maravall i del Solana, hi va haver una crisi de Govern, i González va posar de ministre a Suárez Pertierra, que feia anys que ocupava diversos alts càrrecs al ministeri de Defensa. Allò va ser molt significatiu.

Considera que la Logse va fracassar?

Com a projecte polític a llarg termini va fracassar. Cinc anys després de ser aprovada ja no comptava ni amb el pressupost ni amb l’acompanyament polític que requeria. No hi va haver capacitat per incorporar al Partit Popular i a l’Església a aquell procés, i divuit anys després, amb Ángel Gabilondo, s’intenta renovar el pacte per l’educació i fracassa.

Però de totes les lleis que ha tingut l’educació a Espanya en els 40 anys de democràcia sense dubte la Logse és la que ha tingut una incidència més important.

És que ha estat l’única. Les altres o no han durat ni dos dies o són reformes de la Logse.

Doncs si les bases de l’educació a Espanya són encara les que va posar la Logse no entenc per què creu que va fracassar.

Com a projecte polític sí, perquè la Logse tenia un plantejament de base molt potent, de modernitzar i europeïtzar el sistema i sobretot de confiar en el sistema i de traslladar molta responsabilitat a les escoles i als mestres. És a dir, quan parlava d’allò dels nivells de concreció del currículum i que l’Estat ha de senyalar uns mínims i després ho desplegues, aquí hi havia la convicció que el professorat podria desplegar projectes curriculars, amb connivència o no de les editorials, que tenien un gran pes i encara el tenen amb els llibres de text i el material didàctic. Qui tenia l’última decisió a l’aula era el docent. I encara la té, d’acord, però ara és d’una altra manera. Per tant, hi havia confiança, però es va ensorrar perquè no hi va haver la inversió que requeria, no es va dotar els centres de més professorat i de més professionals de l’orientació, de la didàctica, del currículum que assessoressin correctament els equips per fer la feina en condicions. Van dir al professorat que tu has de fer aquesta feina, però ni et formo ni et dono temps ni espai. Se li dóna una confiança que se li retira a efectes pràctics. I llavors és quan es pregunten: o sigui que ara em faràs responsable que això funcioni i no em donaràs els recursos? I per tant molt professorat va desconnectar.

Abans parlava de l’elitització d’una certa escola pública. És compatible l’autonomia de centres amb la voluntat que tots els centres públics tinguin una evolució homogènia i equitativa?

Efectivament l’única manera de resoldre aquesta incompatibilitat seria un sistema bastant equilibrat, on la competència no fos necessària, en el qual les famílies anessin a l’escola que tinguessin més a prop perquè saben que és bona. Avui això no passa. Tenim escoles molt interessants i potents al costat d’escoles que no ho són tant, amb la qual cosa com a família què faré? Doncs aniré a la bona. No seré tan ruc d’anar a una que no funciona, tot i que hi ha experiències molt bones de famílies que han apostat per escoles en situacions difícils i han fet un gran treball per prestigiar i rearmar aquella escola.

Però cada centre té el seu projecte, el seu equip, els seus lideratges… les comparacions semblen inevitables.

Diferències n’hi haurà sempre. Que n’hi hagi no ens hauria de preocupar. Un carrega més cap a les arts i un altre cap a les ciències. Ara bé, que hi hagi diferències d’estil no és el mateix que hi hagi desigualtats en l’oferta educativa, aquí hi ha el punt crític. I la manera de compensar-ho potser està més a equilibrar equips docents. Professorat novell i més experimentat, amb més o menys capacitat o ganes d’innovar…, si equilibrem això potser la cosa es pot harmonitzar. Jo no diria homogeneïtzar, però sí harmonitzar. L’autonomia de centres tampoc no és la garantia de la qualitat. O organitzem un bon mecanisme de suport i seguiment, o caurem en el mateix: centres degradats i centres elitistes.

Ha llegit el pacte contra la segregació?

No del tot, no he tingut temps encara. He escoltat les crítiques, però desconec el detall.

Llavors li preguntaré una altra cosa: quines serien les tres prioritats que hauria de tenir la política educativa?

Uf! A veure, primer la política de professorat. Això implica la formació inicial i la permanent, però també una definició més o menys precisa de la carrera professional. No tenim una carrera professional definida. Quan entres a treballar faràs el mateix que quan et jubilis. No té cap lògica que una persona de 55 anys estigui amb nens de 4 anys igual que ho estava quan en tenia 30. Per tant, hem de situar bé la carrera professional en tasques que també des de la teva expertesa i de la teva situació física i emocional estiguis en condicions de donar el millor de tu a cada moment. A banda de les condicions econòmiques. El professorat no està mal pagat i no es queixa del sou, però sí que es queixa de la falta d’incentius. El topall salarial d’un mestre és d’un 40% més el que va ser en la seva primera feina. Comences amb 100 i acabes amb 140, però per això trigaràs 40 anys. A molts països d’Europa es triga la meitat per aconseguir el doble. Aquí l’únic incentiu és fer-se vell, l’antiguitat. No hi ha incentius per innovació, per projectes…

Una altra prioritat.

Un altre element clau és òbviament tot el debat de matriculació i elecció de centre que abans dèiem, aquest s’ha d’abordar sobretot per definir exactament quin ha de ser el paper de l’escola no pública, si ha de ser subsidiari, com es definia en el seu moment a la LODE, i per tant allà on no arribi la pública admetem la privada, o si ha de ser una oferta en igualtat de condicions, que competeixi amb la pública. Aquest debat l’hem de resoldre.

I la tercera?

Per mi el tercer tema clau és el currículum. Hem d’anar a uns currículums que estiguin més acostats a la realitat. No vull dir que siguin més pràctics ni utilitaris, sinó que més acostat a l’interès de la societat, de les famílies. Que siguin més transversals i puguin tenir una mirada global dels 3 als 18, per saber on hem de deixar els nois i noies als 18 anys. Hem de fer un plantejament profund i aquest debat és important perquè afecta moltes àrees de la societat.

Molts docents es queixen que els Governs entren excessivament en el detall.

Perquè no hi confies. Els donem autonomia però no els hi donem autonomia en el currículum? No té cap sentit. El currículum s’ha de plantejar a fons i amb un debat profund sobre què volem que faci l’escola i que volem que no faci. Aquí hi ha temes de llengua, temes de política… L’escola hi ha d’entrar?

La qüestió és com.

L’escola ha de ser imparcial, no pot prendre partit, però no pot ser neutral, no pot ser indiferent al que passa al món. Ha de crear les condicions perquè els nanos adquireixin el seu criteri i la seva consciència crítica.

1 Comment on “L’escola no importa, per això no li hem donat els recursos que necessita”

  1. Jaume Cela Ollé Jaume Cela Ollé // 04/04/2019 a les 15:23 // Respon

    Només un afegitó: llegiu el llibre d,en Prats, està ple de reflexions que et fan repensar les teves i aquesta és una de les qualitats que ha de tenir un bon llibre.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*