I a l’estiu, què? Qui continua aprenent?

Les desigualtats educatives es visualitzen també en les activitats que es desenvolupen fora de l'àmbit escolar. Alguns ajuntaments i entitats miren de donar resposta a aquesta situació

Jaume Carbonell
 
 

Un dels assoliments més significatius del segle XX als països desenvolupats és el de la plena escolarització obligatòria. Una conquesta que a casa nostra va ser molt més tardana a causa de la desídia de la dictadura franquista cap a la cultura. Serveixi només aquesta dada com a mostra: l’any 1966 un milió de nens encara no assistia a l’escola. Però avui, en ple segle XXI, el dret a l’escolarització és insuficient: ja no n’hi ha prou que aquesta s’estengui més anys i millori la seva qualitat sinó que es precisa que les creixents oportunitats d’aprenentatge i formació que es van creant fora de la institució escolar siguin accessibles a tota la població infantil i juvenil. Ens referim, per descomptat, a l’àmplia i rica oferta de propostes que conformen l’educació no formal: les mal anomenades activitats extraescolars o complementàries –perquè sovint són tan rellevants com els continguts del currículum escolar oficial– i les associades a l‘educació en el lleure com els campaments, colònies, rutes i casals que tenen lloc als pobles, barris i ciutats durant el cap de setmana i el període de vacances.

Els itineraris formatius de l’alumnat i els seus projectes de vida han de contemplar tant el que poden aprendre dins l’escola com a fora, aprofitant el contenidor d’oportunitats que pot ser el territori. Per això el nou repte es diu educació a temps complet, més enllà que els centres educatius optin per la jornada contínua o partida de matí i tarda. El propòsit és ampliar les possibilitats d’experimentar en altres contextos educatius i amb noves formes d’aprenentatge, obrint l’escola a l’entorn i teixint xarxes de col·laboració entre els diversos agents educatius que intervenen en el procés de socialització. Des de fa ja unes quantes dècades diferents entitats privades i ajuntaments, de manera separada o conjunta, tracten d’incrementar aquesta oferta educativa. Però, malgrat un bon nombre d’iniciatives valuoses i reeixides, les limitacions són encara majúscules per afrontar les desigualtats i la bretxa social existent entre els diferents classes socials. Falten diners, voluntat política, compromís cívic i empara legal perquè aquesta oferta d’educació no formal es converteixi en un servei públic prioritari. Perquè la inclusió escolar sigui també educativa.

L’augment de les desigualtats, amb el consegüent impacte en la pobresa familiar i infantil, ha restringit encara més el gaudi del servei de menjador escolar, de les activitats extraescolars habituals i de les que tenen lloc a l’estiu. Pere Mulero, president de l’Associació Catalana d’Empreses del Lleure, l’Educació i la Cultura (ACELLEC), una de les 200 entitats que han impulsat la plataforma Colònies i educació, manifesta que les contractacions de colònies escolars han caigut un 20% a Catalunya des que va començar la crisi, sobretot als centres públics. Un fet que els preocupa pel risc de segregació i elitisme de l’oferta.

¿Com afecta aquesta desigualtat durant l’estiu a les diverses infàncies? Les que pertanyen a famílies benestants i de classe mitjana poden combinar fins a tres activitats de gran impacte formatiu: campaments o activitats de dia en un casal, estada en un país estranger per familiaritzar-se amb l’anglès, i viatge familiar, amb alguna visita museística o similar. Un pòsit cultural i social que li proporciona un contacte més directe amb la natura o amb altres paisatges urbans, vincles afectius més estrets amb el seu grup d’iguals o amb persones adultes, altres aprenentatges diferents i creatius, i una infinitat d’aventures i experiències estimulants fora del comú. Hi ha investigacions que testifiquen que, després de la seva tornada a l’aula, aquest alumnat millora el seu rendiment en lectura i altres matèries. Per contra, això disminueix en la infància pobra, perquè no poden fugir de la seva quotidianitat rutinària enganxada al carrer, a la televisió i als altres artefactes tecnològics que fan servir de manera bastant restrictiva.

Malgrat això, alguna cosa es mou. Són diversos els ajuntaments que, conscients d’aquesta situació, estan prenent cartes en l’assumpte, i estrenyen la seva col·laboració amb diferents entitats de l’educació del temps lliure de llarga i reconeguda trajectòria, sense afany de lucre i pertanyents al tercer sector. Tal és el cas, per exemple, del municipi de Sant Joan Despí (Baix Llobregat, Barcelona), on s’ha creat una xarxa integrada per diferents departaments municipals, centres educatius, entitats de lleure i altres col·lectius de la ciutat amb l’objecte de liderar i planificar de manera compartida l’estiu per a la infància i la joventut. L’Ajuntament es compromet a regularitzar les activitats educatives d’estiu, a ampliar-les –hi haurà 6 casals infantils, un a cada barri, un d’específic d’anglès i un casal jove– i a subvencionar una part del seu cost. D’altra banda, les famílies més necessitades poden sol·licitar una beca a Serveis Socials que inclou també el servei de menjador. D’aquesta manera s’avança cap a l’equitat.

Per la seva banda, els esplais El Tricicle i El Nus, vinculats a la Fundació Catalana de l’Esplai (Fundesplai), aporten la garantia de qualitat que els proporciona 28 anys d’experiència en l’organització de casals, campaments, colònies, rutes, etc, tractant sempre d’innovar aquest temps i espai educatiu amb propostes creatives i alternatives a l’oci de consum i de fomentar els llaços de convivència entre l’alumnat més divers. Així, equitat i qualitat van de la mà en aquest estiu que forma part de l’educació a temps complet: de la progressiva conquesta d’aquest nou dret a la plena educació.