L’excel·lència acadèmica és majoritàriament d’origen popular

La majoria demogràfica de les primeres generacions universitàries i els seus bons resultats d'accés ha fet democratitzar també l'antiga concepció elitista de l'excel·lència acadèmica

Xavier Martínez-Celorrio
 
 
 

Hi ha una realitat poc reconeguda i destacada per l’estadística oficial i els mitjans de comunicació: a Espanya, al voltant del 60% dels estudiants de titulacions terciàries, siguin universitàries o d’FP superior, són de primera generació. És a dir, són els primers a la seva família a cursar una titulació terciària. Espanya (63%) i Itàlia (72%) presenten les taxes més altes d’estudiants de primera generació en contrast amb el Japó (24%), Canadà (27%), Suècia (32%) o Alemanya (35%), tal com veiem al gràfic 1.

La primera generació en educació terciària

El concepte “primera generació” d’estudiants o de graduats superiors no està assumit ni és fàcilment identificable a Espanya, sent necessari impulsar un major reconeixement. Pateix una acusada invisibilització per part de les mateixes institucions acadèmiques que no han activat cap programa compensatori o reactivador perquè l’equitat d’accessos garanteixi i es tradueixi en una major igualtat de resultats. Sembla que el discurs polític i institucional s’acontenta amb l’equitat d’accessos quan també hauria de preocupar-se per l’abandonament més gran i la pitjor inserció professional dels estudiants d’orígens populars o de famílies que mai es van graduar en els estudis superiors. Tot i que aquest serà un tema per un altre article que desenvoluparem més endavant.

Gràfic 1: Percentatge d’estudiants en educació terciària de primera generació (20 a 34 anys). Font: OCDE (2014). Panorama de la educación

La primera generació té majoria demogràfica en aquells països, com Espanya, amb un retard històric acumulat en l’escolarització de la generació dels pares. També és elevada en els països anglosaxons, com Anglaterra i els Estats Units, on predomina una inèrcia històrica d’elitisme universitari. A Itàlia influeixen dos factors, l’exclusió educativa històrica dels pares i un fort elitisme universitari, passat i present.

Espanya no té un greu problema de desigualtat d’accés a les titulacions superiors en perspectiva comparada. La bretxa que separa la probabilitat de cursar titulacions terciàries-superiors entre fills de famílies sense un mínim d’estudis de batxillerat i famílies acadèmiques o universitàries és de 3,9 a favor d’aquests últims. És alta, però està pitjor en altres països. Per al mateix paràmetre, l’avantatge entre els fills de famílies universitàries a Anglaterra és de 6,3 i als Estats Units és de 6,8. És molt més inequitativa Itàlia, amb un diferencial de 9,5 probabilitats més de cursar titulacions terciàries-superiors si has nascut en el sí d’una família universitària que en una que no arriba ni al batxillerat.

La taula 1 incideix en la mateixa evidència, presentant aquesta vegada els percentatges de graduació en educació terciària entre els joves de 25 a 34 anys en funció del nivell educatiu del pare. Espanya presenta un barem d’oportunitats que és millor que la mitjana de l’OCDE o que els Estats Units. Si ens fixem entre els joves amb pares sense estudis de batxillerat, a Espanya tenen un 25% de probabilitats de ser titulats en educació terciària de la mateixa manera que a França, però per davant de la mitjana de l’OCDE (23%) o dels Estats Units (amb només un 5%).

Probabilitat comparada de titulació en educació terciària entre 25 i 34 anys segons nivell educatiu del pare (2012)

Espanya sí que destaca en un alt percentatge d’herència educativa entre els fills amb pares que ja tenen educació terciària, amb un 67%, que és superior a la taxa d’herència present a Suècia (51%) o els Estats Units (57%). Tot i que és inferior a la taxa d’herència educativa intergeneracional que es registra a França, on el 76% dels fills amb pares amb educació terciària són graduats superiors de segona generació reproduint el mateix nivell educatiu del pare.

Quines són les notes de la Selectivitat per origen educatiu familiar?

Però més enllà de capturar el volum de les primeres generacions, ¿com podem mesurar l’excel·lència acadèmica per orígens socials? En una recent investigació amb dades de la població adulta de Catalunya entre 25 i 55 anys, hem pogut analitzar les seves notes de Selectivitat i creuar-les amb el nivell educatiu dels seus pares. La subpoblació amb notes de selectivitat està formada d’un 19% que tenen pares universitaris, un 28% amb pares d’estudis secundaris i el restant 53% són fills de pares sense estudis secundaris.

La distribució de les notes de selectivitat per origen educatiu familiar la podem consultar en el gràfic 2. Els fills de pares universitaris dupliquen la taxa d’excel·lència (16%) respecte als fills de pares amb menor nivell educatiu (8%), mentre que aquests dupliquen la taxa de notes baixes de selectivitat (30%) sobre els fills d’universitaris. És una desigualtat cognitiva esperable en termes sociològics i, per desgràcia, persistents des que fa 50 anys va néixer la moderna sociologia de l’educació.

Nota de selectivitat universitària per nivell educatiu del pare (Catalunya, 2012: població adulta de 25 a 55 anys) / Font Martínez-Celorrio, X i Marín, A. (2016) Crisi, descens social i xarxes de confiança. Fundación Jaume Bofill.

No obstant això, resulta sorprenent l’elevada taxa (46%) de notes modestes a la selectivitat (de 6 a 6,9) entre els fills de pares universitaris. Cal tenir en compte les seves condicions favorables de partida aportades per una socialització majoritària en escoles concertades i amb més estímuls cognitius i reforços culturals en el sí de les seves famílies. Més aviat, es constata cert infra-rendiment, ja que haurien de destacar molt més respecte a la resta d’orígens socials que han hagut de superar grans adversitats i barreres culturals de partida.

En termes globals i agregats, només el 29% de les notes altes de selectivitat (entre 8 i 10) procedeixen d’universitaris que tenien pares també universitaris. El 71% de l’excel·lència acadèmica d’entrada a la universitat procedeix d’alumnes de primera generació. Més concretament, el 28% d’aquests entrants excel·lents tenen pares amb estudis secundaris, un 31% tenen pares amb estudis bàsics i el restant 12% tenen pares que no van acabar ni els estudis primaris. Entre els que van obtenir notable a la selectivitat (de 7 a 7,9) es repeteix la mateixa distribució social de procedència. Cal recalcar que la mostra la componen adults entre 25 i 55 anys i la seva nota declarada és retrospectiva.

La invisibilitat de l’excel·lència acadèmica popular

Convé recordar que les notes de la selectivitat són un indicador del rendiment d’entrada a la universitat però, sobretot, són un indicador del nivell cognitiu amb què finalitzen els batxillerats. Més aviat, posa en relleu la funció de promoció i d’ascensor educatiu de la secundària superior, enderrocant certs mites i llegendes sobre l’origen social de l’excel·lència acadèmica. És cert que convindria fer una anàlisi longitudinal i analitzar fins a quin grau la seva excel·lència acadèmica s’ha traduït, o no, en ascens social. És una altra dimensió per a un altre futur article.

En conclusió, l’equitat d’accessos ha fet augmentar la diversitat en la composició social de les nostres universitats. La majoria demogràfica de les primeres generacions i els seus bons resultats d’accés, ha fet democratitzar també l’antiga concepció elitista de l’excel·lència acadèmica. Tot i aquestes dades sociològiques, persisteix en l’opinió pública i en l’imaginari popular la imatge contrària que sobre-representa l’excel·lència cognitiva com un atribut exclusiu o propi dels fills de pare universitari.

Suposa tot un desafiament superar aquesta imatge distorsionada de la realitat. Una imatge que va en detriment del mateix concepte d’excel·lència com una virtut meritocràtica i individual que hauria de ser independent dels orígens socials. L’excel·lència acadèmica és una qualitat guanyada i demostrada individualment, no una qualitat heretada de forma automàtica, i encara menys un do natural dels fills de famílies acadèmiques. Aquest últim és el concepte aristocràtic d’excel·lència: bon gust i distinció minoritària que encara domina en el nostre marc cognitiu, encara que els seus antecedents es remunten a la Il·lustració. Ens costa acceptar que aquest tipus d’excel·lència erudita, humanista i sensible és un estereotip construït i atribuït d’excel·lència social que ja no es correspon amb l’excel·lència cognitiva d’avui en dia que genera el nostre sistema escolar i superior.

El problema és que cap universitat espanyola ni els seus equips rectorals han aplicat programes específics per potenciar l’èxit i garantir la inserció professional de la majoritària excel·lència d’origen popular que tenen a les seves aules. El fals igualitarisme de l’homogeneïtat amaga i invisibilitza les majoritàries primeres generacions sense que rebin polítiques més equitatives que apadrinin el seu talent d’origen popular. L’anomenada “dimensió social” de l’educació superior segueix sent tot un capítol per innovar i desenvolupar entre les nostres universitats. Tota una paradoxa. A cal sabater, sabates de paper.

Xavier Martínez-Celorrio
Sobre Xavier Martínez-Celorrio

Professor de Sociologia a la Universitat de Barcelona Contacte: Twitter | Més articles