Lleida és la ciutat amb més desigualtat en la distribució d’alumnes després de Barcelona

L’elecció de les famílies i la planificació de l’oferta escolar, entre d’altres factors, van fer que gairebé un terç de les escoles de la capital del Segrià tinguessin sobredemanda l'any passat mentre que un altre terç va rebre sol·licituds per menys del 75% de les seves places

Victòria Oliveres
 
 
 

Alumnes d’educació infantil de l’Institut Escola Torre Queralt de Lleida | Foto: Victòria Oliveres

Al bell mig del centre històric de Lleida, l’escola Cervantes ha estat una institució educativa durant més de dos segles. Actualment és un centre públic d’una línia que compta amb una ràtio reduïda a l’educació infantil. L’any passat, però, només sis famílies van demanar matricular-hi els seus fills a P3.

A l’altra banda del riu Segre, en canvi, una altra escola pública creada el 2006 atrau moltes més famílies de les que pot acceptar. L’escola Francesco Tonucci, al barri de Cappont, va rebre el curs passat 43 sol·licituds per omplir les 25 places de P3.

Tot i que aquests són els dos casos més extrems, la demanda a la resta d’escoles també segueix una distribució desigual. Lleida és el segon municipi català de més de 100.000 habitants amb una diferència de demanda més gran entre les seves escoles, només per darrere de Barcelona.

Al curs 2017-18, dels 39 centres d’educació infantil pública o concertada de Lleida*, només 15 van tenir una demanda considerada adequada segons la descripció del Síndic de Greuges de Catalunya. Gairebé un terç (31%) tenien sobredemanda -més sol·licituds que places- i un altre terç (31%), demanda feble – menys del 75% de les places sol·licitades.

Tenir poca demanda no només afecta la imatge de l’escola sinó que en pot canviar el funcionament. Per exemple, si aquell centre no acaba omplint les places, les activitats a l’aula programades per fer entre diferents grups s’han d’adaptar. Quan s’hi inscriuen pocs alumnes, el Departament pot decidir tancar grups, cosa que comporta una pèrdua de professorat i recursos pel centre.

Aquest mapa educatiu desigual no es dóna només per les decisions de les famílies, que tenen llibertat d’elecció establerta a la Llei d’Educació de Catalunya (LEC). La manera com l’administració planifica l’oferta escolar i gestiona els processos d’admissió dels alumnes també l’afecten.

Un excés de places buides

Es podria pensar que, encara que la demanda sigui desigual, un cop redistribuïts els alumnes que no han entrat a l’escola escollida en primera opció les classes s’equilibren. Aquest no és el cas de Lleida, ja que en aquest municipi s’ofereixen més places escolars de les que s’acaben omplint.

El curs passat l’oferta total era de més de 1500 places però gairebé 200 van quedar vacants. Això significa que hi havia un 12% de sobreoferta. Si ho comparem amb el nombre de nens i nenes en edat de començar P3 – poc més de 1300 segons el padró-, la sobreoferta en la programació inicial de places pujava fins al 14%.

És habitual que l’oferta superi la demanda. Lleida, però, és la tercera ciutat de més de quaranta mil habitants on van quedar més places buides en relació amb l’oferta inicial, just per darrere de Badalona i Sabadell.

Quan hi ha desequilibri entre oferta i demanda, és més fàcil que algunes escoles concentrin moltes places vacants, diu el Síndic. Això pot portar altres problemes: un “escenari de sobreoferta és propici per a la segregació escolar dels centres”, afegeix. Com planifiques l’oferta, on poses les escoles, on obres i tanques grups…, en definitiva, on situes les places elegibles en el territori és un dels elements claus per lluitar contra la segregació, explica el sociòleg Miquel Àngel Alegre.

Els desequilibris es repeteixen en diferents zones de la ciutat, però en diferent mesura. Per zones educatives – que no comparteixen els mateixos límits que els barris i que a Lleida es categoritzen per colors -, l’àrea que va des del Centre Històric fins a Pardinyes (zona blava) va tenir fins a un 20% de places buides el curs passat. En canvi, l’àrea inclosa des del barri de Cappont fins a Instituts-Templers i La Mariola (zona verda) només en tenia un 3%.

Una altra diferència és que a totes les zones educatives s’hi van matricular menys nens dels que constaven al padró en edat de començar l’escolarització. En totes menys en una: la lila. En aquesta àrea, que inclou el Secà de Sant Pere i Ciutat Jardí però també una extensa àrea dels afores de la ciutat, els alumnes inscrits en les diferents escoles triplicaven als empadronats a la zona. Aquesta àrea, però, consta amb una característica especial: és on hi ha més centres apartats de zones residencials.

Les escoles de l’anella

La filla de la Pilar i el Fran comença aquest setembre P3 a Lleida. Abans de fer la preinscripció, els pares van anar a les portes obertes de diferents centres. Principalment buscaven una escola que s’ajustés a la visió que ells tenen de l’educació, però alhora consideraven “molt important tenir-la a prop de casa”.

Per exemple, explica la Pilar, “a l’escola Sant Jordi tenen una metodologia que està molt de moda – Montessori – però teníem l’inconvenient que estava lluny i havíem d’agafar autobusos i, és clar, això també condiciona”. Finalment, van apostar per l’escola del barri.

La proximitat al domicili és el motiu que més famílies diuen que consideren a l’hora de triar escola, segons un estudi de la Fundació Bofill, tot i que el percentatge de les que ho consideren prioritari varia segons la procedència i el capital instructiu familiar. El projecte educatiu, la titularitat del centre (públic, concertat o privat) i el perfil de la resta de famílies del centre són altres factors que afecten la decisió.

A Lleida, la ubicació d’algunes escoles als afores fa canviar el mapa escolar i és un factor clau per entendre la composició social dels centres. Sis de les 39 escoles que ofereixen P3 a Lleida es troben a l’anomenada “anella” (exceptuant les escoles rurals del municipi).

Aquestes escoles, tant públiques com concertades, estan separades de les zones residencials. Per anar-hi, les famílies han de portar-hi els fills amb transport privat o pagar una quota d’autobús. “Això ja és una manera de seleccionar”, diu Isabel Santiago, directora de l’escola pública Joan Maragall.

L’anàlisi mostra que els alumnes que s’inscriuen als centres de l’anella provenen d’altres barris de la ciutat on ja hi ha oferta educativa. Sense dades de composició social ni de domicilis dels alumnes, però, és molt difícil determinar quines famílies les escullen.

Entre la comunitat educativa de Lleida, molts no entenen per què s’ha arribat a aquesta situació. “Hi ha una cosa que em sembla fatal que és que alumnes d’aquí [del barri del Secà de Sant Pere] puguin anar a aquestes escoles, no ho trobo normal”, diu Maite Torrelles, directora de l’Institut Escola Torre Queralt. Ella creu que caldria tenir més en compte el domicili dels alumnes: “si vius aquí, doncs et toca anar aquí”, afegeix.

Qualsevol canvi en la zonificació i el sistema d’admissió de l’alumnat, però, necessitaria l’impuls de l’administració i el suport de tots els actors de la comunitat educativa.

Com és la demanda escolar on vius?

Tria un municipi:

* Aquest reportatge s’ha fet amb dades obtingudes a partir d’una petició de dret d’accés a la informació pública. L’anàlisi no inclou les escoles rurals perquè no segueixen les mateixes dinàmiques d’oferta i demanda. En el cas de Lleida, s’ha inclòs l’escola Alba, ja que encara que està al municipi adjacent de Corbins l’administració la inclou a les possibilitats de tria de les famílies de Lleida. No consta a l’anàlisi l’escola Terraferma perquè com que no ofereix educació infantil concertada el procés d’admissió a P3 no és públic i, per tant, no consten publicades la demanda ni la matriculació. Consulta la metodologia de l’anàlisi.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*