Un llibre perseguint molts nens o un nen perseguint molts llibres

Em temo que per molt que últimament parlem d’aprenentatge dels alumnes, en el nostre interior seguim pensant en «ensenyament», és a dir, direcció mestre→alumne

Josep Maria Turuguet Salgado
 
 
 

Un tècnic de l’ensenyament es preguntava un dia:
«No sabem per què els nens no aprenen»
Immediatament vaig pensar:
«Possiblement no aprenen perquè nosaltres els ensenyem»

(c) Acistock

Bé, sé que era injust, perquè molts nens són capaços de complaure’ns i aprendre el que volem ensenyar-los i, fins i tot alguns, d’entendre per què volem que aprenguin aquestes coses. El que no sé és si aquesta és la manera més natural i lògica de procedir. Una mostra podria ser que els reportatges sobre la tornada a escola després de les vacances tots diuen que enyoraven els amics, però gairebé cap que enyorava les socials. Què vull dir amb això?

Em sembla que els nens tenen interioritzat que l’estudi és cosa d’interès dels adults. Sí que vagament comprenen que els coneixements són per a la seva vida, però quan seuen esperen que el mestre els digui què han de fer amb el llibre de text. Em temo que per molt que últimament parlem d’aprenentatge dels alumnes, en el nostre interior seguim pensant en «ensenyament», és a dir, direcció mestre – alumne. Els coneixements passen del mestre i del llibre de text a l’alumne. O volem que hi passin, car cada cap és un món. En aquest sentit, un llibre de text persegueix molts nens.

Fins i tot quan parlen de prescindir de llibres de text molts mestres pensen en recursos impresos o en recursos d’Internet. El coneixement segueix la mateixa direcció. L’alumne roman a l’espera del què li donin. Com a molt se’l fa internar-se a Internet on possiblement es perdrà o ens portarà un escurçó quan li demanàvem un cuc.

Sens dubte, a la llarga, el que nosaltres volem ensenyar i el que ells voldran aprendre han de ser coses coincidents perquè vivim en el mateix món. Però en l’entremig hi ha molts malentesos. Així que explicitaré els dos models que plantejo en el títol

Un llibre perseguint mols nens

Si fa no fa, és el model dominant ara mateix. I quan dic un llibre, vull dir un de cada assignatura. I aquest model crea unes dinàmiques que tenen els seus problemes:

  • Una gran despesa al setembre per a cada família.
  • Feina per a les AMPA de recollir i readequar els llibres per reaprofitar-los.
  • Feina per als editors per ajustar-se amb terminis curts a les exigències oficials.
  • Contenciosos entre administracions per quotes de continguts o control cultural (¿o polític?) dels continguts
  • Canvi de tot el llibre per petits canvis en la realitat (Iugoslàvia, Plutó…)
  • Utilització sociopolítica de la despesa econòmica quan una comunitat decideix que es fa càrrec del cost del llibre de text o bé ho deixa a les famílies.

Tot plegat hi veig un model més burocràtic que cultural. I figura que l’escola tracta de preparar els nens per ser autònoms quant a la cultura i la civilització humana.

Un nen perseguint molts llibres

No sé si aquest model se segueix o pot seguir-se en algun centre. M’ensumo que no tot i que el veig més honest com a model d’escola d’una societat lliure.

En principi demana biblioteques d’aula, a més de la biblioteca escolar. O una escola-biblioteca-mediateca tota ella. Sembla molt car en principi, però recordin el meu article anterior que deia, amb xifres de l’associació nacional d’editors de llibres de text (ANELE), que gastem uns 600 M€ anuals. Només dedicant-ne la meitat d’una manera progressiva, en pocs anys tindríem autèntiques escoles-biblioteca. Només caldria que els editors anessin transformant el seu concepte de cultura industrial seriada per un concepte de llibre petit, amb llenguatge adequat a cada edat que tracti amb dedicació temes de detall, visions, perspectives… tots els possibles per configurar una divulgació i literatura infantil i juvenil que transposi tota la cultura adulta per posar-la en mans dels nens. I això és molt més del que fan els llibres de text, sobre els que qualsevol podria fer llarguíssimes llistes de  mancances en àmbits importants de la cultura. La diferència seria que no se li demanaria al nen tot el que nosaltres volem, sinó tot el que ell vagi sentint que necessita per a la vida. I aquí entra el paper dels mestres.

En un nou model s’allibera al mestre de gran part de la pressió pel currículum i se’l pressiona per l’observació i tutorització de cada nen. Al nen se li incrementa la pressió per assumir la seva pròpia responsabilitat sobre el currículum llegint, discutint amb els companys, cercant aprendre habilitats i produir una obra pròpia sobre la qual el mestre el podrà avaluar. Ningú no diu que això sigui fàcil i aconseguir-ho demana un esforç diferent en la formació de mestres i una constància en els objectius d’autoresponsabilitzar els nens sobre el seu progrés des de parvulari.

Només així, em sembla, es produeix aquell quadre que observem quan visitem escoles de països avançats on els nens arriben de casa i es posen tranquil·lament a fer el que ja saben que volen o han de fer. El mestre es pot entretenir a parlar amb cadascun. La seva missió pel que fa al currículum és posar en peu aquells temes que els nens no coneixen i guiar-los en la investigació a través de llibres de lectura, tutorials, enciclopèdies o Internet (refosos aquests dos). O també làmines, jocs, ginys… I l’acte curricular fonamental és la posada en comú de lectures, el diàleg i debat i l’ordre i estructura que hi acaba posant el mestre (a la pissarra que sigui).

Amb aquest model:

  • La despesa és acumulable i repartible entre ciutadans i administració amb facilitat.
  • Les AMPA es poden dedicar a parlar de la cultura que està representada en el seu centre i discutir com aprofitar socialment la gran biblioteca en què s’ha convertit l’escola.
  • Els editors faran d’autèntics mediadors culturals valorant els temes que falten en l’edició escolar, les perspectives, les visions… més que com competir per fer un producte més sexy. I petites editorials podran entrar en el negoci que es pot expandir a noves i més llibreries.
  • Els llibres podran incorporar qualsevol novetat en la cultura (científica, artística, literària…) en el moment que sigui, les escoles els compraran tot l’any i les biblioteques es podran obrir a les desiderata de pares i nens. Un canvi en la cultura només significa que cal mirar la data d’edició de cada llibre (noves habilitats per a un nen responsable).
  • Les administracions no tindran res a dir perquè cada centre administrarà el seu currículum i en tot cas l’inspector pot venir a veure les biblioteques i discutir-les amb mestres i pares. La biblioteca donarà la mida de l’interès i la vida del centre.

Si algú diu que aquest model només és bo per als nens més capaços i que els socialment desafortunats es perdran, que em digui què està fent per ells fins ara el llibre de text.

Tot model ha de ser provat. No sé ben bé com es treballa a Horitzó 2020 o a Escolanova21 o a SUMMEM, però si pateixen d’alguna cosa estic convençut que és de no tenir una edició escolar adequada.

Però és obvi que aquest model, tot i que implica principalment els editors, no pot encetar-se sense que els mestres l’abracin i les Escoles de Mestres els capacitin. Aquest seria un altre tema.

(Podreu trobar un esbós del que podria significar una nova edició escolar en aquest document)

Josep Maria Turuguet Salgado
About Josep Maria Turuguet Salgado

Mestre de primària jubilat del CEIP Salvador Espriu de Badalona i membre de la Societat Catalana de Pedagogia (IEC). Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*