És el llibre de text un material o “el material”?

Si seguíssim les recomanacions de Freinet-Tonucci-Lodi-Imbernon, els llibres de text serien substituïts per biblioteques d’aula que permetrien els nens «investigar» i parlar de tots els temes del currículum. Però no ho fem, perquè no és fàcil.

Josep Maria Turuguet Salgado
 
 
 

És el llibre de text un material o “el” material / cc by-sa BookBabe (Pixabay)

No deixa de sorprendre’m la poca atenció que parem al debat sobre el llibre de text com a material escolar, si és que existeix aquest debat. Tot i que una patum consagrada com Freinet ja va criticar els llibres de text als anys 20 i que als anys 70 hi hagués intents de superar-los arran del mateix impuls Freinet, especialment a França i a Itàlia (Mario Lodi, Tonucci), amb les Biblioteques de treball, i aquí, a casa nostra, es va impulsar un debat als 80 (Cuadernos de Pedagogía, 122, any 1985, on Tonucci passa revista a aquesta història). En aquest número del Cuadernos, Francesc Imbernon ja proposava el tipus d’alternativa que jo defensaré i que em sembla que segueix vigent si volem realment una innovació escolar coherent. M’explicaré.

Segons dades de l’associació d’editors de textos escolars, l’ANELE, cada any es despenen a Espanya 600 milions d’euros en llibres de text a primària i secundària obligatòria. Encara que aquests llibres els reutilitzem, els reciclem o els revenem, a curt termini resulten un material fungible. I poca gent disposa d’un habitatge capaç de contenir tota la seva escolaritat en llibres de text. Vull defensar que, a més d’inadequat a l’ensenyament obligatori, el llibre de text suposa una despesa poc rendible.

Entre el parvulari i el batxillerat tots sabem que es presenta una batalla anual sociopolítica per finançar una despesa familiar que se situa entre els 100 i els 400 euros, essent optimistes i sense comptar les famílies nombroses. És una despesa que mobilitza famílies, ajuntaments i, fins i tot, comunitats autònomes i promou no pocs debats i conflictes economicopolítics. I després estan els conflictes sobre l’adequació dels llibres als continguts que cadascú reclama, la proporció de sabers locals i estatals, les discussions sobre «adoctrinament», etc.

Si seguíssim les recomanacions de FreinetTonucci-Lodi-Imbernon, els llibres de text serien substituïts per biblioteques d’aula que permetessin els nens «investigar» i parlar de tots els temes del currículum. Però no ho fem. ¿Per què? Òbviament perquè no és fàcil.

Primer perquè la formació inicial actual dels mestres no és adequada per a un mètode d’aprenentatge així. Un mètode que demanaria una cultura, una seguretat, una capacitat d’organització i d’observació que els mestres actuals potser no senten posseir. I el llibre de text sembla donar-los l’armadura necessària per enfrontar els cursos. D’això dedueixo que el llibre de text és confortable per als mestres. Però… i els alumnes? ¿Guanyen amb un llibre de text que els persegueix al llarg d’un curs o perseguint ells els llibres els diàlegs que els aclareixin els temes?

També està la formació de les biblioteques i l’edició dels llibres que poguessin servir aquesta nova metodologia de treball. Hi ha qui diu que de llibres ja n’existeixen i que «el text» simplement és una compilació dels sabers mínims que ajuda a que ningú no es perdi. Resumint, que el manual és «un material més». La resposta em sembla òbvia, pel cost que té, per la falsa sensació de totalitat curricular que comunica i per la facilitat que aporta a la professió docent entenem que no és «un material més» que acaba creant dinàmiques autocomplaents i que es comporta com una crossa que ens allunya de l’excel·lència educativa.

Ara mateix hi ha tota una avançada escolar experimentant (Horitzó 2020, Escolanova21SUMMEM) mètodes innovadors, constructius, creatius i inclusius. No sabem del cert com aborden el tema de la «informació». Habitualment qui pensa prescindir de manuals escolars diu que és Iinternet qui permetrà fer-ho. Altrament, serà la voluntat i l’esforç desorbitat de pocs mestres esforçadíssims creant materials i intercanviant-los. Crec que res d’això no és la solució. Però les raons són complexes. I la solució està a l’abast i implica els editors i la formació inicial de mestres. Que se’n vulgui parlar és una altra qüestió.

Només intento encetar el debat, no es pot fer més en un sol article. Els aspectes a tractar són molts però les possibilitats hi són i ja hi eren fa un segle. Crear una nova escola autènticament activa és més problema de formació i disposició psicològica que de mitjans físics com s’haurà de demostrar si el debat prospera.

Josep Maria Turuguet Salgado
Sobre Josep Maria Turuguet Salgado

Mestre de primària jubilat del CEIP Salvador Espriu de Badalona i membre de la Societat Catalana de Pedagogia (IEC). Contacte: Twitter | Més articles