Del llibre de text al vídeo de sisè

Les pràctiques artístiques contemporànies com a detonants de la inversió de rols en la producció de recursos educatius en l'educació primària.

María Acaso
 
 
 

S’apaga el llum i s’encén la pissarra electrònica. En Pablo busca un nom a YouTube i l’activa. Una veu murmura: “Llums, càmera, cançó”. Tot seguit, una mà pressiona un paper de cel·lofana i causa aquest soroll tan característic que tots hem produït a classe alguna vegada.

Llums, càmera, cançó és un taller de videocreació musical dissenyat i desenvolupat pel col·lectiu Vaixell Bólid (Toña Medina i Christian Fernández Mirón) amb els estudiants de segon de primària del CEIP Emilia Pardo Bazán i el docent Rafael Sánchez, que forma part dels projectes seleccionats en la tercera convocatòria de Levadura, el programa de residències per a creadors-educadors que pretén fomentar experiències de llarga i complexa durada entre centres de Primària i les diferents institucions culturals involucrades.

Al llarg de tres setmanes, han creat entre tots una agrupació, autoempoderada com a comunitat de producció artística, utilitzant les arts (en aquest cas, les arts audiovisuals, a la confluència de les imatges en moviment i els sons) per connectar molts dels continguts curriculars i generar una experiència d’aprenentatge efervescent, significativa i horitzontal.

El treball produït a partir de la creació de sons i textos, i de la selecció d’ubicacions i de vestuari –a més dels processos d’enregistrament i muntatge–, ha introduït al CEIP Emilia Pardo Bazán moltes de les coses que trobàvem a faltar, tan senzilles, però tan importants, com desenvolupar un alt nivell d’expectatives, sortir de l’escola o que ens importin un rave les notes.

Per exemple, de sobte, a tots –professor, estudiants i artistes– els venia de gust anar a classe. El treball amb els llenguatges audiovisuals ha introduït el plaer de l’element narratiu, un plaer vinculat, principalment, als productes comercials d’oci i, en molts casos, deslligat de l’experiència d’aprenentatge a l’escola. Un plaer multisensorial que incorpora altres maneres de fer, que augmenta la força del text i l’oralitat (els llenguatges tradicionals a les aules) amb la superpotència del llenguatge visual, deixant de banda el pensament lògic i abraçant el pensament divergent i el remix com a processos creatius.

Tot d’una, ningú sabia ben bé què passaria a classe: del control de la programació exhaustiva per objectius i continguts, la introducció de les pràctiques artístiques a l’aula aborden allò inesperat, la sorpresa, l’estranyament, l’expectativa i l’humor. Les arts instal·len maneres de fer motivadores que donen la volta a les maneres de fer previsibles. Molts membres de la comunitat es pregunten per què als nens els agrada tant la música de Justin Bieber i desconeixen la d’altres músics menys famosos o que manegen altres estils i estètiques. La introducció de les arts en l’experiència de l’aula ajuda a desenvolupar el pensament crític a tots els nivells. Les dinàmiques intrínseques a l’art contemporani, basades en el qüestionament i la reflexió, es transformen a l’aula en un vehicle d’activació crítica sobre els productes audiovisuals que es consumeixen fora de l’aula, a més d’introduir aquests altres relats menys coneguts pel gran públic, i que molts estudiants només gaudiran quan els continguts es desviïn del mainstream (llibre de text inclòs).

Però el més important de tot va ser que, al CEIP Emilia Pardo Bazán, ningú va fer-hi classe. Es van difuminar els límits entre productors i consumidors de continguts, ja que les dinàmiques de coproducció implícites a Levadura van generar un sentiment que va catapultar l’aprenentatge: el sentiment de participació.

Les pràctiques artístiques contemporànies introdueixen maneres de fer com la creació col·lectiva i el treball per projectes. En seguir la filosofia DIWO (Do It With Others), la creació –en aquest cas, d’una videocreació musical– desplega el pla col·laboratiu i els processos de lideratge rotatiu, de manera que els recursos ja no són generats per agents externs, sinó pels propis dipositaris d’aquests recursos. Aquest procés de crear entre tots aconsegueix una altra cosa fonamental: reproduir una estètica amb la qual els membres de la comunitat se senten representats, fet que multiplica l’empatia amb els materials que s’empren.

Llums, càmera, cançó pot servir-nos per canviar, i perquè, en comptes de treballar únicament amb el llibre de text, ens obrim a la possibilitat de generar els nostres propis materials, que poden adoptar la forma d’un llibre, d’un vídeo o de qui sap què. Seran els nostres i podrem compartir-los amb qui vulguem.

Les pràctiques artístiques contemporànies ens ofereixen una possibilitat que, des de fa temps, perseguim els que treballem en innovació: fer realitat el somni dels materials autoproduïts. En un moment en què molts de nosaltres ens preguntem per la viabilitat del llibre de text com a únic material a l’escola, Llums, càmera, cançó pot il·luminar-nos com a cas d’estudi, un cas d’estudi irrepetible però inspirador, un material que no es pot comprar ni vendre, que no es pot subratllar ni fotocopiar, des del qual no podem memoritzar les dades ni vomitar en un examen, però on, definitivament, es transforma l’experiència d’aprenentatge en la no-direcció que estem buscant.

  • Josep Maria Turuguet Salgado

    El títol de l’article mereix més atenció de la que se li para a dins. Dóna la sensació que l’alternativa al “text” fos “el projecte” i com més actiu i artístic millor. Ho trobo molt incomplet. La senyora Acaso oposa a la robotització rutinària del “text” l’emoció del moment artístic. Però està la reflexió i la visió del món que si no es promou en el període escolar, serà ja molt difícil de completar “sobre la marxa” de la vida adulta. I per a la reflexió i la visió del món calen veus escoltades (discurs de mestre i lectures) i diàleg sobre el món. Al “text” cal oposar textos de totes classes, objectes i nivells, literatura, adaptada o no, divulgació, assaig per a nens (que també es pot fer) i molt diàleg. Si els mestres no es formen com a dialogadors socràtics em temo que no arribaran a ser mestres de veritat. Estic molt d’acord en el concepte “materials autoproduïts”. El nen s’ha de sentir orgullós dels seus productes finals i no creure que tot el que ha fet és preciós. I la millor definició de l’avaluació, per a mí, la va fer Jesús: “Per les seves obres els coneixereu”.