La lluita dels docents argentins pel ‘suspens’ de Macri en educació

Els professors han sortit al carrer per exigir millores salarials i drets laborals i canviar un model que asfixia el sistema d'ensenyament

Meritxell Freixas Martorell
 
 
 

Marxa de torxes a Buenos Aires. / Fotografia cedida per Ademys

El curs escolar argentí avança sense que es moguin les fitxes del conflicte que va marcar el començament de l’any lectiu. El mes de març passat, desenes de milers de docents es van mobilitzar durant 40 dies per exigir millores laborals al govern liberal de Mauricio Macri, en un intent per acabar amb els efectes severs que la descentralització educativa ha deixat al país des que es va instaurar durant la dictadura.

Les i els mestres exigeixen al Ministeri d’Educació que convoqui paritàries nacionals, un mecanisme que reuneix en una taula de negociació a l’Executiu, les províncies i els principals sindicats de l’ensenyament per regular l’augment salarial mínim a partir del qual les diferents regions estableixen la seva pròpia proporció, superior o igual a la xifra nacional segons cada jurisdicció.

“El conflicte continua obert tot i que avui no s’estiguin desenvolupant mesures de força contundents”, explica Mariano Garrido, secretari d’assumptes pedagògics de l’Associació Docent d’Ensenyament Mitjà i Superior (Ademys), el segon sindicat més gran de la capital federal. Segons el representant, la discussió, en termes formals, no ha conclòs, “encara que la pretensió del govern és donar-la per tancada”.

Macri va decidir unilateralment, a principis d’aquest any, no obrir el debat perquè considera que la paritària de 2016 ja va establir una actualització automàtica dels sous dels mestres en funció del salari mínim. Però el gremi critica que l’Executiu no va tenir en compte el cost que representa avui dia la inflació del país sud-americà, que s’ha disparat exponencialment en els últims dos anys.

El 2016, el salari mínim va augmentar només un 18%, per a una inflació del 40%. “Si aquest percentatge es manté el 2017, amb una estimació de la inflació propera al 28%, el salari dels professors perdria part del seu valor un altre cop”, exposa Garrido.

Els sindicats docents, liderats per les organitzacions de Buenos Aires, on es concentren gairebé la meitat de les matrícules del país, van rebutjar immediatament l’oferta de l’Executiu i asseguren que no acceptaran una altra xifra que quedi per sota del 35%. A més, segons diuen, aquesta base ni tan sols és la ideal ja que afirmen que per no tenir pèrdues l’augment hauria de ser del 50%.

Més enllà de l’ajustament salarial, els mestres acusen les dures condicions laborals que els porten a treballar dobles torns i que fomenten la sobreexplotació perquè “amb un sol salari no es viu”, diu el secretari sindical, que a més de treballar en un col·legi de primària fa diverses classes a la setmana de Llengua i Literatura espanyola en un institut de secundària. “A més de tot el que implica preparar-se les classes, corregir, assistir a capacitacions, etc., cal treballar més hores i això implica el deteriorament inevitable de les condicions d’ensenyament i aprenentatge”, sosté.

Una herència de la dictadura

El rerefons del conflicte entre el Govern argentí i els treballadors de l’educació es remunta als temps de la dictadura. El 1978 Rafael Videla va imposar per decret la descentralització dels serveis educatius primaris, que van ser transferits a les províncies. El procés es va agilitzar durant el govern liberal de Carlos Menem de principis dels 90 que, seguint els preceptes del Fons Monetari Internacional, va transferir a les regions la totalitat de les escoles secundàries, els instituts tècnics i les escoles privades, i va retallar els fons estatals a l’escola pública. Va ser el mateix període en què es van privatitzar empreses estatals, va arribar la flexibilització laboral i la desinversió en polítiques socials.

Amb l’arribada dels governs kirchneristes, els sindicats docents es van fer un lloc en el disseny de les polítiques educatives. Un assoliment que, tot i que no va comportar canvis estructurals en el model, va culminar el 2006 amb la promulgació de la Llei de Finançament Educatiu, que va significar una certa recuperació de la inversió educativa. Es va crear un Fons Nacional de compensació de desigualtats salarials i es va habilitar la paritària per promoure la negociació col·lectiva del salari mínim anual.

“Amb la descentralització es van crear escoles de primera, segona i tercera categoria perquè hi havia províncies que podien garantir els serveis educatius, però moltes altres no”, assenyala Gabriel Castillo, membre del comitè del Sindicat Unificat de Treballadors de l’Educació de Buenos Aires (SUTEBA) de la província de Buenos Aires, que és el majoritari de la regió amb més de 6.000 afiliats.

De fet, les diferències entre els salaris dels professors d’una part o una altra del país poden arribar a ser del doble. És el cas de la remuneració bruta d’un mestre amb 10 anys d’antiguitat d’algunes províncies patagòniques, com Tierra del Fuego o Santa Cruz, que és el doble del que guanyen a les zones del nord-est del país, com Chacao o Formosa.

Castillo, que exerceix com a professor d’Història, afirma que les reformes dels 90 “van ampliar més la bretxa que existia pel que fa a pressupost, salaris, alimentació escolar, infraestructura i qualitat dels serveis, entre les províncies i la ciutat autònoma de Buenos Aires”.

A més de les desigualtats en les condicions de treball, l’absència de l’Estat en el finançament educatiu té efectes que es reflecteixen en les diferències dels currículums escolars, les assignatures o els anys d’escolaritat perquè el sistema d’educació a la província de Buenos Aires no coincideix amb el de les altres regions.

“Fins al final”

Els docents argentins s’uneixen aquest dimecres per reivindicar peticions “pendents” que mai han acabat de concretar-se. Com el març de 1988, quan durant 43 dies van protagonitzar la Marxa Blanca que es va convertir en una data històrica per a la lluita en defensa de l’escola pública. Els professors reclamen que es convoqui la paritària nacional en el marc de l’augment del pressupost educatiu: “Estem disposats a arribar fins al final”, exclama amb convenciment Gabriel Castillo.

La fi d’aquest semestre serà intens. Davant la passivitat del Govern, els sindicats estan discutint si convoquen noves mesures de força abans de les vacances d’hivern que en poc més d’un mes arriben a l’hemisferi sud. “Tot dependrà, en gran mesura, de si es pot arribar a un grau d’articulació perquè el nivell de fragmentació fa que les províncies molts cops vagin per separat, i no sempre acompanyades de la CETERA, el major sindicat a nivell nacional”, assegura Mariano Garrido.

I és que el que sí que ha aconseguit Mauricio Macri en aquests mesos és una cosa que fins ara semblava impossible: unir el moviment sindical argentí, fins i tot els treballadors d’escoles privades . Més enllà de les tradicionals disputes pels alineaments polítics de cada organització, els docents volen mantenir-se cohesionats i unir a la seva demanda altres col·lectius. El desafiament no és fàcil: només en la jurisdicció de Buenos Aires hi ha 17 sindicats de treballadors de l’educació.

La crida, en aquesta ocasió, es fa extensiva també a pares, mares, estudiants i fins i tot als que no estan afiliats. Els mestres no volen plantar cara sols i senten que la mobilització és responsabilitat de tota la comunitat educativa. “Això va més enllà dels salari, és una lluita per recuperar la nostra educació pública”, conclou Castillo.