Lourdes Martí (Cuadernos de Pedagogía): “Ens interessa molt més l’aula que l’Administració”

'Cuadernos de Pedagogia', publicació de referència en educació, compleix 40 anys. Repassem la seva història i reptes amb l'actual directora, Lourdes Martí.

Pau Rodríguez
 
 
 

Lourdes Martí, directora de 'Cuadernos de Pedagogía'

Lourdes Martí, directora de ‘Cuadernos de Pedagogía’

40 anys després del seu naixement, es podria dir que l’essència d’aquesta revista mensual es manté en la mateixa línia que traçava el seu primer editorial, un mes de gener de 1975. “Cuadernos de Pedagogía voldria ser una tribuna i un instrument per a les aspiracions pedagògiques i dicàctiques, però també professionals, culturals i cíviques de tots aquells que, com a mestres, alumnes o pares, desitgin un canvi en la seva pràctica quotidiana sobre l’escola”. Centenars d’entrevistes després, d’articles i reportatges sobre experiències pedagògiques renovadores, d’haver-se consolidat com la publicació de referència per al món educatiu, Cuadernos de Pedagogía manté el tarannà d’una revista que busca no sols informar, sinó ser una eina útil per als docents i educadors. Lourdes Martí, que porta gairebé dues dècades a la redacció i els darrers anys a la direcció, repassa la història de Cuadernos -recollida en el número especial d’aniversari que llancen aquest mes- i en desgrana els reptes.

La historia de cuadernos es la historia de…

És la història de l’educació al nostre país. 40 anys apassionants. Però no de tota l’educació, sinó dels qui han intentat fer una escola diferent, activa i transformadora.

Va néixer el gener de 1975. Per què en aquell moment?

Ara mateix l’associació de mestres Rosa Sensat és a punt de complir 50 anys. Deu mes que nosaltres. Això no és gratuït. Durant deu anys abans s’havia anat movent un ideal d’escola que va convertir-se en el caldo de cultiu per a què una publicació decidís sumar-se a aquest procés i empènyer-lo. Va nèixer de l’ideal que es reivindicava llavors: una escola pública, de qualitat i de justícia social.

Era un moment d’ajudar els moviments renovadors?

Sí, i després Cuadernos va ajudar també a buscar referents en el camp educatiu, a identificar els que teníem al país i a aportar veus de fora -en un moment en què no entraven-, a més de recuperar els de l’època de la República. El seu paper s’ha anat modificant fins avui. Ja no és tant d’acompanyament com de convertir-se en un node, un punt d’intercanvi de coneixements i de protagonistes de l’educació.

Com s’aconsegueix ser aquest espai d’intercanvi?

És el gran repte. En l’actualitat només prosperen les propostes que es desenvolupen en xarxa. Les marees de l’educació, les tendències pedagògiques més seguides en l’actualitat, es desenvolupen en xarxes. Doncs bé, el paper d’una publicació especialitzada com Cuadernos ha de ser convertir-se en un node més d’aquesta xarxa que posi a tots en relació.

Que posi en relació els nous docents amb els que ja porten temps; els moviments socials amb el món educatiu, el discurs de la universitat amb la realitat de les aules…

Aquest últim repte ve de lluny.

I Cuadernos l’ha viscut. Des de sempre hem intentat ajuntar a les mateixes pàgines la gent d’aula i la gent d’universitat. Però avui ja no només els hem d’ajuntar a les mateixes pàgines, sinó fer que es relacionin.

I parlen el mateix idioma?

Alguns sí i d’altres no. N’hi ha molts que treballen en recerca a la universitat i ho fan en xarxa amb mestres d’aula. Seuen a la mateixa taula, parlen el mateix idioma. Això s’ha de reivindicar. Perquè el discurs que generen beu de l’experiència de l’aula.

Què caracteritza el periodisme de Cuadernos?

Històricament hem optat per explicar bones pràctiques educatives. Per oferir solucions al docent. Hem deixat fora de les nostres pàgines les males pràctiques -sovint aquesta part la feien altres mitjans-, i la nostra intenció ha estat donar eines de discurs i d’experiències als professors.

Sou un mitjà d’informació i també de formació?

És més, et diria que Cuadernos és sobretot un mitjà de formació. Ara bé, crec que les coses canvien i en els propers anys sí que comencem a tenir l’encàrrec de la societat d’explicar les llums i també les ombres en les experiències de les quals ens fem ressò.

Com s’infoma d’aquestes experiències?

D’entrada s’hi ha d’arribar! És també un repte. Hi ha qui es posa en contacte amb nosaltres, i rebem molts articles. Però també tenim corresponsals en diverses comunitats i col·laboradors de la família cuadernos que quan detecten bones pràctiques ens avisen. I com s’informa sobre això? Sent-hi, passant-hi hores, parlant amb els professionals.

Cal que el periodista tingui més coneixements d’educació del que seria habitual en un mitjà generalista?

Sí, crec molt en l’especialització. El periodista ha de tenir bagatge d’haver trepitjat moltes escoles i haver llegit referents. Quan un periodista s’asseu en una classe i observa dues o tres hores, si ha llegit i té referències serà capaç de veure en una experiència educativa molt més que no pas una mera activitat de classe. Pot descobrir en el fons de l’activitat un aprenentatge compartit al·lucinant, per exemple. Aquesta mirada, aquesta interpretació, no seria la mateixa sense l’especialització.

Percebeu que als mestres els costa explicar-se? Que no tenen aquest hàbit?

Bé, d’entrada rebem molts articles regularment, la veritat. Però sí que és cert que en els darrers anys el docent treballa molt més al límit, i no té temps ni ganes d’explicar què passa dins l’aula. Però hi ha un altre element curiós: el docent que millor treballa li fa l’efecte que no té gaire mèrit. Té un punt de modèstia darrere la qual s’hi amaga una pràctica educativa magnífica. I crec que això ens ha passat sempre.

Des de l’òptica de Cuadernos, com percebeu que ha evolucionat l’educació en els darrers 40 anys? Posem com a referència, per exemple, una de les vostres banderes, la justícia social.

És delicat. Es va fer un esforç molt gran, per exemple, amb la comprensivitat, quan l’educació obligatòria es va allargar fins als 16 anys, però potser sense els recursos econòmics que eren necessaris. El que havia de ser una solució es va convertir en un problema per als docents. I avui, és clar, patim aquest neoliberalisme brutal que ha provocat un retrocés en aquest sentit.

I pel que fa a la qualitat de l’educació?

Els darrers anys estan sent difícils. Les retallades tenen conseqüències. Si tens menys capacitat per desdoblar una aula en grups de 15 per treballar millor, la qualitat se’n ressenteix. Però vist en perspectiva és evident que moltes pràctiques que mai no havien estat normalitzades s’han acabat assumint. Penso en les assemblees, per exemple, o el treball per projectes, o en l’atenció a la diversitat.

O d’ara en endavant la incorporació de les noves tecnologies. Són el gran repte de les escoles avui?

És molt complicat i apassionant. Hi va haver un moment, amb els plans TIC de les administracions, que semblava que es feia un primer pas per incorporar-les a les aules, però es va veure que no es tractava només de tenir ordinadors al pupitre, sinó que esdevinguessin una eina per treballar més cooperativament o constructivament. Però no s’ha fet aquesta transformació, en part perquè no es va fer formació pedagògica -ni tan sols tecnològica!- per a l’ús de les TIC per part dels mestres.

Però tampoc siguem derrotistes. Almenys han sorgit grups de persones, professionals, que hi reflexionen a la xarxa, que creen xarxes de professors per innovar. Aquests són els que hem d’anar a buscar.

Cuadernos, per la seva banda, també ha viscut un procés d’adaptació al digital.

Des que vam digitalitzar els continguts han passat 18 anys. Es va bolcar tot el contingut històric de Cuadernos al digital, però fins fa dos anys no ens hem dotat d’un web que incorpora continguts exclusius, que no són al paper. Alguns articles, l’enriquiment multimèdia d’algunes entrevistes -que al web incorporen vídeo-… I sobretot el que intentem al web és fer d’una manera més intensiva aquest paper de node entre universitat i aula, entre generacions de docents… Perquè amb aquest format és més senzill, també amb les xarxes socials. Hi ha un gran moviment de consum, de reflexió pedagògica, que es produeix exclusivament a la xarxa. Per això els bloguers tenen tants seguidors. I si volem ser-ne un node els hem d’anar a buscar.

Abans d’acabar em ve al cap una reflexió. La particularitat de Cuadernos, a diferència dels mitjans generalistes, és que ha optat per posar el focus més sobre les aules que sobre ministre?

Bé, no puc parlar pels altres mitjans, però sí, és cert que ens interessa molt més l’aula que l’Administració educativa.