Luz Rello: “Com més aviat detectis la dislèxia, abans desenvoluparàs estratègies compensatòries”

Entrevista a la millor investigadora jove europea de 2013, sobre els seus estudis sobre dislèxia: "Els dislèxics veuen i reconeixen els errors, però no afecten a la seva comprensió".

Pau Rodríguez
 
 
 

La investigadora Luz Rello.

La investigadora Luz Rello. (Foto: Miguel Ballesteros)

“Els tres protagonistes de Pirates del Carib pateixen dislèxia, i mira tu fins on han arribat”. Això és el que Luz Rello (Madrid, 1984) creu que s’hauria de dir als nens i nenes que pateixen aquest trastorn, per evitar que es traumatitzin. Que vegin que es pot arribar molt amunt malgrat aquest llast. Ja sigui protagonitzar una pel·lícula de Hollywood o rebre el Premi Europeu a l’Investigador Jove, el que li va passar a Rello el 2013 per un estudi en l’àmbit de la dislèxia, precisament ella que de petita va patir també aquest obstacle en l’aprenentatge.

En aquesta entrevista, la jove investigadora del departament de Tecnologies de la Informació i la Comunicació de la UPF parla de com a Espanya es podria abordar millor la dislèxia a les escoles, de les oportunitats que ofereixen les noves tecnologies i de com de complex que resulta comprendre exactament què és la dislèxia.

Quan parlem de dislèxia, fa la sensació que no sabem exactament què és. Ens quedem en què és un trastorn que afecta l’ordre de lletres en la lectura i en la escriptura. És això?

Això és el que sembla des de fora, però és només una de les seves múltiples manifestacions. És un fenomen molt complex. Els pedagogs ho definiran com una dificultat d’aprenentatge; la psicologia experimental el definirà com una discapacitat en la lectura; les associacions de famílies espanyoles se centren en els símptomes i ho defineixen segons les dificultats en què es manifesta: manca de fluïdesa en la lectura, errors en el reconeixement de paraules, faltes d’ortografia…

Com la defineix Luz Rello?

Intento fer-ho senzill, com quan ho explico als nens: és una dificultat d’aprenentatge que afecta a la lectura i a l’escriptura. I aquí hi entra una àmplia gamma de dificultats i graus segons la persona.

Com es tradueix això en la vida d’un dislèxic?

Afecta la codificació de les lletres, a com es transforma el so -que està al cap- en lletra. Aquest error en el procés es produeix de diferents maneres en funció de com de regular i homogènia és una llengua. En català és més complicat detectar un dislèxic, perquè la correspondència grafema-fonema en el nostre idioma és més gran, així que el dislèxic comet menys errors. I com que la dislèxia es detecta amb els errors, aquí és més fàcil passar desapercebut.

¿Només de veure que un nen té dificultats a l’hora de llegir pots pensar que és dislèxic?

Aquí els mestres hi tenen la clau. Perquè ells poden comparar el rendiment d’un xaval amb el dels altres, cosa que els pares no poden fer. Si veuen que el nen treballa i no obté resultats és que alguna cosa falla i cal veure per què. Llavors l’orientador o el psicòleg del centre els pot passar un test, que mesura les capacitats i habilitats de lectoescriptura del nen. Si està molt per sota de la mitjana i repeteix uns patrons, es pot veure que és dislèxic.

És important que aquesta detecció sigui primerenca?

La dislèxia com més aviat la detectis millor, perquè abans desenvoluparàs estratègies compensatòries que et permetin conviure amb ella. Que tens aquesta dificultat? Ràpidament aprens pel context, per memòria… compenses les mancances amb altres estratègies.

Salvant les distàncies, és com el cec que desenvolupa millor els seus altres sentits.

Exactament. Passa amb tot a la vida. Cadascú té diferents intel·ligències, fortaleses i debilitats, que contraresta amb altres qualitats que desenvolupa. L’ésser humà és així, i amb la dislèxia igual. En primer lloc, com més aviat ho sàpiga el nen millor perquè no es traumatitzarà pensant que és tonto, i en segon lloc, així pot posar-hi més atenció i fer exercicis per millorar.

La dislèxia afecta molts nens?

A Espanya hi ha dos estudis petits, a Múrcia i a les Canàries, els resultats dels quals sostenen que entre el 8.6% i el 11.8% dels nens a l’escola tenen dislèxia.

Això són tres alumnes per classe.

Sí, és molt fort.

Es pot abordar aquest fenomen a classe amb els mitjans de què es disposen?

Doncs sí! Això és el que em molesta! Fa uns anys no hi havia orientadors a l’escola, però ara sí. Sempre estem en el mateix, però a Finlàndia, el primer dia de curs a primer de Primària, abans que els nens siguin lectoescriptores, passen un test per veure si tenen risc de dislèxia o altres dificultats semblants. Es pot predir amb un 95% d’exactitud! Veuen quins nens necessiten reforç, eviten el fracàs i, a més, eviten invertir més recursos en ells en el futur.

Per fer un test no calen molts diners, no?

Que no! És que es pot fer online si vols, per no imprimir! Hi ha grups de mares intentant reunir firmes perquè això canviï poc a poc.

Com a dislèxica, tu vas passar pel procés d’escolarització. Com es viu?

Quan no ho saps penses que t’ha tocat, que ets ximple. Ho vius de manera trista perquè t’esforces i no obtens resultats. No diria traumàtic, però sí trist. És que tenim un sistema que encara no atén a la diversitat, quan se sap que tenim diferents intel·ligències. No només hem de parar atenció a la lògica i a la lingüística… però aquí tot passa per llegir i escriure. Ni tan sols fem servir vídeos o audiollibres.

Caldria potenciar més l’oralitat?

La memòria, l’oralitat, la creativitat… No sóc especialista en educació però en moltes escoles ara cada vegada s’aprèn més per experiència. Això és genial.

Quin paper poden jugar aquí les tecnologies?

Per a un dislèxic el problema és el text. Fins ara tot el que calia llegir o escriure era estable i fix [assenyala un diari de paper], però ara ja no. Ara amb una tauleta pots canviar el disseny del text, el contingut, la tipografia, pots utilitzar correctors… El text deixa de ser estàtic i el pots fer a la teva mida. Utilitzem doncs les tauletes per millorar l’escriptura! A Anglaterra si ets dislèxic et deixen utilitzar un ordinador a l’escola. Així de clar.

Tu has desenvolupat aplicacions en aquest sentit.

Amb els meus col·laboradors n’hem desenvolupat tres, dos lectors de llibres i documents i un joc. Una d’elles és un joc, Piruletras, de millora de l’escriptura. En comptes de repetir una paraula ben escrita 80 vegades -que és el que fan a l’escola-, hem agafat els errors que solen cometre els dislèxics, i a partir d’aquí en el joc cadascú desenvolupa les estratègies necessàries per entendre-ho. Els dislèxics veuen i reconeixen els errors, però no afecten a la seva comprensió.

Pots aprofundir en això últim?

Es diu que la dislèxia és una dificultat amagada perquè la persona no sap si està llegint bé o malament. Nosaltres vam fer un estudi en què posàvem textos amb cada vegada més errors -sense dir-ho- a persones amb o sense dislèxia. A mesura que avançaven, les persones sense dislèxia cada vegada comprenien menys, els afectaven els errors; en canvi, els dislèxics mantenien la seva comprensió fins al punt de llegir millor que els altres al final. I en comprovar les gravacions vam veure que a més sí que veuen els errors, però comprenen el text exactament igual. És un dels resultats estrella de la nostra investigació.

Com vas saber quin tipus d’errors cometien?

Vaig estar durant dos anys recopilant quaderns de classe que m’enviaven els pares amb els quals contactava. Un treball manual enorme… Després els vaig analitzar des de tots els punts de vista lingüístics possibles, i tinc una base de dades amb cada error anotat. Després vaig fer una anàlisi estadística i hem descobert patrons que es repeteixen. Amb ells fem els exercicis per a les aplicacions.

Quins són aquests patrons? De manera sintètica.

Com més s’assemblen els sons, més errors es produeixen; i com més s’assemblen les lletres, igual. Això és molt generalitzat i ja se sabia, però hem descobert quins fonemes, quins trets fonològics i quins trets visuals porten a més confusions escrites.

Aquests descobriments et van valer el Premi Europeu als Joves Investigadors de 2013, que lliura l’associació Eurosience.

Bé, no només això. En aquests premis has de presentar el que has fet en tota la teva vida investigadora. També és cert que en l’informe que em van enviar destacaven que la investigació sol trigar molt en plasmar-se en el món real -a vegades no passa mai-, però en el nostre cas el tenim ja en la realitat [amb les aplicacions per a tauletes i mòbils].

Com us va l’aplicació?

Piruletras té al voltant de 15.000 descàrregues. No dóna diners, la descàrrega i els primers 500 exercicis són gratuïts. L’upgrade de l’app costa 70 cèntims, i cobrim els costos d’Apple. Piruletras és un projecte personal amb unes amigues. Les altres dues aplicacions, els lectors, IDEAL iBook Reader i DysWebxia són gratuïts, aquests els vaig fer amb els resultats de la meva tesi doctoral, gràcies a diners públics de la Generalitat i penso que és lògic deixar les aplicacions gratuïtes.

Estàs a punt d’acabar el doctorat. Et quedaràs a Espanya o ho veus difícil?

No tant difícil… Jo sóc optimista per naturalesa. A Espanya es poden aconseguir coses, però com a investigador el que pots fer fora, amb més implicació social i mitjans econòmics, és molt més estimulant. No cal comparar-se amb les universitats més grans, però només per posar un exemple: en la meva investigació aquí vaig haver de buscar els participants un a un. Vaig penjar cartells pel carrer amb el meu número de mòbil… En les millors universitats en canvi dius què vols i t’ho preparen. I et pots potenciar només com a investigadora. Potser vagi ara a aprendre fora durant un temps, però m’agradaria viure aquí, que les coses que faig les utilitzi la gent d’aquí.

Una persona que pateix les conseqüències de la dislèxia a l’escola i que acaba fent descobriments per millorar la vida dels qui la pateixen. És una història rodona.

Doncs no. He investigat moltes altres coses sense tanta repercussió social. Ni tan sols va ser idea meva. El meu supervisor va notar els errors que cometia, i em van proposar utilitzar les coses que fem aquí com a tema de tesi, per ajudar a la gent com jo. I vaig dir que sí. Ja llavors quan comences a treballar amb famílies i nens sí que t’involucres emocionalment. Els veus allà als nens, passant-ho fatal, i no pots evitar dir-los que no es preocupin, que sortiran endavant com he fet jo. No és una història rodona perquè queda molt per fer.

Però almenys la teva dislèxia haurà influït la manera d’enfocar l’estudi. En una major comprensió dels que els passa.

Això segur. Perquè estem parlant d’alguna cosa difícil de comprendre, que jo porto quatre anys estudiant i encara em costa entendre. Perquè a vegades llegeixo alguna cosa malament i després bé, i ho torno a llegir, i malament. Ni un mateix ho pot percebre, és molt complex, i arribar a les causes és molt difícil.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*