‘Manchester davant del mar’

És la recerca d’una redempció sobre fets que ens fan sentir culpables, fets que ens han abocat a l’abisme, que no hem pogut evitar la caiguda i que ens han fet tocar fons, un fons que resulta inabastable.

Jaume Cela Ollé
 
 

Fotograma de ‘Manchester davant del Mar’

No és gota fàcil mostrar el dolor més intens a la pantalla d’una manera continguda. Saps que la pena que senten els personatges corre per dins, que es barreja amb la sang i tot ho inunda, però quan es mostra ho fa com un trompetista que fa servir la sordina.

A Manchester frente al mar, del director Kenneth Lonergan, ens trobem amb un home que viu a Boston i que és responsable del manteniment d’uns quants edificis. Rep una notícia que el trasbalsa profundament: el seu germà s’ha mort i li demana que es faci càrrec del nebot, un adolescent de setze anys.

Aquest home desolat, trencat per dins per uns fets terribles que el marcaran per sempre més, es trasllada a la petita població on viu el seu nebot i ha de decidir si se’n fa càrrec. A més, es troba amb la que va ser la seva dona i tot plegat intensifica la sensació de dolor i de tristesa que viuen els personatges.

La pel·lícula ens parla, a més, de la necessitat de perdonar-nos, de veure com podem, si és que podem, tornar a començar. És la recerca d’una redempció sobre fets que ens fan sentir culpables, fets que ens han abocat a l’abisme, que no hem pogut evitar la caiguda i que ens han fet tocar fons, un fons que resulta inabastable.

Casey Affleck broda el seu paper, amb una mirada en té prou i de sobres per fer-te saber com se sent, quines emocions viu. Un ferm candidat a la festa de Hollywood d’aquest any. Molt ben acompanyat per Michelle Williams -candidata també com a actriu secundària-, fràgil i insegura i del jove actor Lucas Hedges.

Goso afirmar que aquesta és una de les pel·lícules de l’any. Per tant, imprescindible per tots aquells que estimem el setè art.