Maria Teresa Codina: “L’error és pensar que la beneficència surt més barata que l’educació”

Maria Teresa Codina ha estat una de les principals protagonistes de l'educació a Catalunya en la segona meitat del segle XX: des de fundar una escola catalana en ple franquisme o l'associació de mestres Rosa Sensat fins a construir un projecte educatiu a Can Tunis.

Pau Rodríguez
 
 
 

Maria Teresa Codina. (foto: Sandra Lázar)

Maria Teresa Codina. (foto: Sandra Lázar)

La trajectòria de Maria Teresa Codina (Barcelona, 1927) és tan extensa que permet llegir aquesta entrevista com una d’aquelles novel·les d’aventures en què el lector pot escollir l’ordre dels capítols. Si vol saber com es funda una escola catalana i innovadora en ple franquisme, comenci pel principi. Si vol que li expliquin com des de la clandestinitat es basteixen els fonaments de la renovació pedagògica catalana, passi a la pregunta número 12. Per últim, si vol saber com es construeix una comunitat educativa en un barri depauperat -i ja desaparegut- de Can Tunis, avanci fins la pregunta 17.

Primera d’onze germans, Codina tenia clar que de nens n’estava farta i que no volia ser mestra. Però una breu experiència fent substitucions li van fer veure que l’escola havia de canviar, i així va forjar-se una carrera, previ pas per París –on va entrar en contacte amb tendències renovadores–, que la van conduir a fundar l’escola Talitha l’any 1956, un oasi educatiu durant el tardofranquisme al barri de Sarrià. Codina i molts altres mestres compromesos van acumular durant aquells anys un capital educatiu que van posar en comú en espais com Rosa Sensat, ara fa exactament 50 anys. Uns coneixements que “van anar per terra”, bromeja aquesta mestra, quan va entrar a fer classe al barri de Can Tunis, habitat principalment per famílies gitanes, on la seva feina va consistir ben aviat en tasques d’alfabetització i socialització dels infants i joves. Codina és història viva de l’educació a Catalunya.

Vostè no volia ser mestra.

Era l’única cosa que tenia clara! Estava cansada d’ajudar a fer els deures i explicar contes als meus onze germans. Havia fet filologia clàssica, però quan em van fer el primer encàrrec, una traducció del grec, em vaig adonar que era tan fred… I vaig renunciar. Llavors em va sortir alguna substitució, i vaig poder comprovar com estava l’escola.

Era l’escola en ple franquisme. Com estava?

No hi havia relació entre alumnes i mestres. Tot era distància: la tarima, el vostè… Tampoc hi havia relació entre els propis mestres. Jo feia llatí i volia saber què feien els de llengua, però tothom em preguntava per què. Quan un alumne tenia dificultats volia parlar-ne amb la família, però ja ho feia la directora. No funcionava i alguna cosa s’hi havia de fer. I vam tenir la pretensió de fundar una escola.

Abans es va formar a París i a la facultat de pedagogia de Barcelona.

Sí, havia passat pel magisteri renegant. Et donaven el títol, però cap formació més enllà de les labors. L’experiència de París va servir molt per trobar persones interessants, informació, llibres, escoles… I un cop a Barcelona vaig començar a fer Pedagogia, tot just quan els estudis s’iniciaven. La gent ens veia molt ingenus, perquè llavors el més important era estar lluny dels alumnes, ser inspector.

Allà va conèixer Marta Mata.

Sí, que anava i venia de Saifores. També em va permetre tenir l’oportunitat de formar-me a l’escola de La Molina, que dirigia en Jordi Galí. Entre tot l’equip de mestres ens ho fèiem tot, organitzar la manera de muntar la didàctica… Va ser una experiència molt interessant. M’omplia molt més que la facultat i, de fet, la vaig deixar aquell primer any.

Com va fer el pas de fundar una escola com Talitha?

Evidentment amb ajudes, de casa i d’alguns amics, com Jaume Font o Alexandre Galí, entre altres. I amb molt atreviment. El primer objectiu era buscar un bon equip de persones per treballar en equip. Ha estat una obsessió sempre: un sol no pot fer res, cal un equip de gent que coincideixi amb els objectius, en aquell cas per fer una escola per tothom. L’escola pública era macarrònica, però tampoc volíem fer una alternativa elitista.

Quines eren les diferències principals de Talitha amb la resta d’escoles?

Hi havia diferències en la disciplina, en la relació mestre-alumne. L’educació havia de servir per a la vida, tenint en compte tots els aspectes de la persona, no únicament el raonament o el coneixement, sinó l’expressió, el cos, els sentiments, les relacions socials… El que se’n diu pedagogia activa. Que l’alumne participés del seu aprenentatge.

I tot això en català.

Esclar. La relació amb els alumnes havia de ser natural. Tot i que en l’aprenentatge de la lectoescriptura respectàvem la llengua materna.

“Al Talitha un cop un inspector ens va dir: “Todo lo encuentro en castellano, ¡pero aquí se respira en catalán!”

Sembla inversemblant. No van tenir problemes?

I tant! Però érem joves i tossuts. Teníem una consigna per quan venia l’inspector. La persona que era a secretaria avisava un nen perquè portés un manyoc de llapis a les mestres, que quan veien allò ràpidament esborraven la pissarra, canviaven la data, penjaven el retrat de Franco i explicaven als nens que venia un senyor a qui li agradava més el castellà que el català. I així fèiem. Un cop un inspector ens va dir: “Todo lo encuentro en castellano, ¡pero aquí se respira en catalán!”

Talitha va ser un centre pioner, en el qual després es van fixar moltes cooperatives de famílies i mestres, per construir una alternativa educativa a la franquista. D’on van treure els referents i el material?

Teníem el problema que sabíem què volíem però sovint no com arribar-hi. Ens van ajudar molt personalitats com Alexandre Galí o Artur Martorell, referents educatius de la Segona República. Els seus llibres ens van servir molt. També material que havíem portat de França. Però bàsicament el material ens el fèiem nosaltres. La biblioteca ens la vam fer entre tots i la va organitzar la Marta Mata.

De Talitha va sorgir l’editorial La Galera.

L’Andreu Dòria portava els fills a l’escola, sí. Els nostres primers llibres de la biblioteca estaven fets pels propis mestres de l’escola. Però el principal escull era la formació dels mestres. Sortien sabent labors, música i caligrafia. Per a això el truc va ser l’equip, la contínua discussió, intercanvi d’opinions, la confiança. En definitiva, la reflexió a partir de la pràctica.

Parli’m de l’economia de l’escola. Van posar en marxa una mena de tarifació social.

Volíem que fos una escola per tothom, i que cadascú pagués segons les seves possibilitats. A la llarga vam fer un estudi de quotes, amb l’escola Costa i Llobera. Va ser important, hi van participar Ernest Lluch o Pasqual Maragall. I al final vam decidir que les quotes s’havien d’establir en funció del nombre de fills i els ingressos. Teníem un 50% d’alumnes de classe mitjana, un 25% de classe alta i un 25% de classe baixa, segons un estudi que vam fer als 60.

unnamed

Maria Teresa Codina és una de les fundadores de Rosa Sensat ./ Foto: Sandra Lázaro

En paral·lel al Talitha es va anar construïnt la renovació pedagògica catalana. Com d’important van ser experiències com aquesta per a crear aquesta xarxa d’innovació?

És que era el mateix. Érem els que teníem ganes de renovar l’educació, que ben aviat ens vam adonar que els mestres necessitaven preparació. Va sorgir d’una necessitat.

Ara es compleixen 50 anys de les primeres escoles d’estiu després de la guerra. 50 anys de la creació de Rosa Sensat. Vostè i els seus companys van rescatar tota una tradició pedagògica que dècades de franquisme havien enterrat.

Jo no tant, perquè no havia conegut l’escola de la República, però sí gent com la Marta Mata, que n’havia estat alumna i la seva mare, mestra. No vulguis saber quantes reunions vam fer, ni quanta gent ens va ajudar…

Recorda la reunió fundacional de Rosa Sensat? Octubre de 1965.

Érem set: Pere Darder, Jordi Cots, Maria Antònia Canals, Anna Maria Roig, Enric Lluch, Marta Mata i jo. Quatre dones i tres homes.

No sempre passa que els protagonistes de la història són més dones que homes.

Sí que passa, però no s’explica.

Tota la raó. Van ser una generació empenyent.

La majoria érem joves i pensàvem que el franquisme no duraria tant. Això compta. I ja abans, aquell mateix any, havíem fet la primera escola d’estiu. També de manera clandestina, la directora superiora del col·legi de Lourdes, de les filipenses, ens va oferir l’escola. Ho teníem tot cobert per si venia la inspecció.

Talitha tanca el 1975, i vostè enceta una nova etapa: la Zona Franca i sobretot Can Tunis. Deixi’m començar pel final. Can Tunis es va enderrocar el 2004, i amb ell l’escola Avillar Chavorrós [en caló vol dir ‘veniu, nens’]. Què va pensar aquell dia?

Va ser criminal. L’escola s’havia de tancar igualment perquè el barri s’abandonava. Però es va fer d’una manera horrible. Els nens estaven neguitosos, perquè ja se sap que els gitanos són molt intensos i emocionals, i un dia tornen d’excursió i es troben l’escola a terra. Va ser antieducatiu del tot.

Vostè va anar a parar al barri previ pas per una escola de la Zona Franca.

Era un moment molt fort de l’associacionisme veïnal, i a l’escola Nostra Senyora del Port de la Zona Franca, que és la primera que em va oferir feina després de Thalita, vaig coincidir amb un mestre que era president de l’associació de veïns, Basilio González. Aquell primer curs no vam parar fins que ens van fer un institut pels alumnes que acabaven l’escola. Va ser una de les primeres victòries veïnals. Es va fer en un espai que havia quedat lliure a Can Tunis.

Una cosa que sobta és que vostè va anar a viure allà. Per què?

A la Zona Franca, no a Can Tunis. És obvi: havia de tenir relació amb la gent del barri, amb l’entorn. No podia treballar allà sense conèixer els alumnes i el seu hàbitat. A Talitha podies trobar gent de tota condició social, però tots amb un interès cultural. A Can Tunis no. Havia de trobar com engrescar-los, com connectar. A la Zona Franca, per exemple, un dia hi havia un concert de Manuel Gerena, i vaig decidir portar textos seus a classe. Tot va canviar de cop: havia connectat personalment amb els nens, i això és fonamental.

Com era l’ofici de mestre a Can Tunis? Sovint fa la sensació que als gitanos se’ls dóna per perduts.

Els gitanos tenen moltíssimes possibilitats. I la prova és el Xavó-Xaví, un institut que vam posar en marxa el 89 i pel qual van passar un centenar de nois i noies. Cap d’ells va caure en la droga, quan Can Tunis n’era el centre més important d’Europa. Amb la Marta Mata a la regidoria vam poder engegar aquest projecte, quan sovint als 12 anys ni nens ni nenes anaven ja a l’escola. Allà potenciàvem les seves habilitats a partir de treballs amb pretecnologia: lampisteria, fusteria, pintura… Els alumnes gitanos solen demanar resultats immediats, estímuls, i aquells tallers els anaven molt bé. A més, els vam organitzar no per edats sinó per afinitats, perquè les seves fílies i fòbies són molt fortes.

Va ser una experiència d’èxit contra una xacra, l’abandonament escolar prematur, que segueix afectant els joves de la comunitat gitana. Com s’ho van fer?

Coneixent els nens. Primer de tot creient en les persones. Per això ets mestre: per descobrir les possibilitats dels teus alumnes, cosa que a vegades no saben fer ni els pares ni els veïns. I en el cas dels gitanos, que sovint des de petits han ajudat els pares -abans a vendre els cavalls, ara amb la ferralla i arreglant cotxes- vam potenciar les seves habilitats manuals. Que puguin veure que la seva feina dóna resultats i que estiguin contents d’ells mateixos. I quan es van fent grans que vegin que aprenen.

“La beneficència ha fet que les comunitats siguin menys pobres, però segueixen igual d’excloses”

Als col·lectius d’ètnia gitana se’ls ha d’integrar?

Era la gran discussió. Se’ls ha de permetre viure com persones i que tinguin la capacitat d’escollir el seu futur. Que tinguin la capacitat de poder triar, de no sentir-se en condicions d’inferioritat. El problema és que sovint els rebutgem, i ells s’agrupen amb els seus perquè és amb qui es coneixen més. Clar que sempre van junts. No hi aniries, tu? Quan estan satisfets amb ells mateixos són capaços de progressar com qualsevol altre. Perquè han perdut l’estigma.

Considera que l’obertura de centres educatius a Can Tunis va transformar el barri?

Es va notar molt. Teníem més ordre, els nens esmorzaven, dinaven i berenaven a l’escola. Feien colònies… Això sí, tota la didàctica que havíem desenvolupat a Talitha va anar per terra. Però els recursos i les persones els teníem, i això compta més. S’ha de tenir en compte que hi havia nens que amb 10 anys no sabien agafar un llapis. O que només coneixien els dies de la setmana en funció dels programes de la tele.

De fet, a vostè la van fer directora d’un projecte d’intervenció global a Can Tunis. Educació, sanitat i habitatge. Com el valora?

Era un projecte que des del primer moment sabíem que havia de fugir del paternalisme. Havia de combinar drets i deures. Els habitatges s’havien de garantir però hi havia d’haver responsabilitats. Havien de ser per a ells i no per a familiars d’altres barris, per exemple. I no va ser fàcil. Però amb el canvi de Socías Humbert per Narcís Serra a l’Ajuntament el pressupost es va destinar sobretot a La Perona, els dos quilòmetres de barraques que hi havien a l’actual Sagrera. L’escola de Can Tunis es va seguir cuidant, i de fet vam guanyar el premi Ramon Llull d’experiències pedagògiques (1979), però l’Ajuntament va començar a posar problemes amb alguns impagaments, i es van traspassar alguns habitatges, i va començar la davallada del barri.

Can Tunis ja no existeix. Els problemes que hi havia allà, sí?

Escampats i a vegades més greus. Perquè els gitanos els hem oblidat. És una persepció que tinc després de parlar amb mestres: s’ha derivat força atenció cap a la immigració i s’ha desatès els gitanos. S’havia fet molta feina per reduir-ne l’absentisme. Per les seves famílies l’escola no és una entitat de pes, de manera que el factor diferencial és el nen: si disfruta, va a l’escola.

Creu que l’Administració ha actuat de manera equivocada?

L’error ha estat pensar que la beneficiència és més barata que l’educació. A curt termini ho és, però a la llarga no. I cada cop més els polítics pensen a quatre anys vista. Una inversió en educació evita a llarg termini que hi hagi presó, malalties, desordres alimentaris… És que ho és tot. La beneficència ha fet que les comunitats gitanes siguin menys pobres, però segueixen igual d’excloses.

Maria Teresa Codina: " / Foto: Sandra Lázaro

Maria Teresa Codina: “La beneficència ha fet les comunitats gitanes menys pobres, però igual d’excloses” / Foto: Sandra Lázaro