Els menors immigrants que arriben sols topen amb unes possibilitats formatives limitades

Els menors migrants no acompanyats, tutelats per la Generalitat troben dificultats burocràtiques i d'idioma per accedir a cursos de formació reglada i inserció laboral més enllà del que ofereixen algunes entitats del tercer sector com Servei Solidari

Pau Rodríguez
 
 
 

Taller de reparació de bicis dins el programa Tasta’m. (Foto: Escola Pia)

El sistema educatiu no es va dissenyar pensant en un adolescent que emigra del seu país per buscar-se ell sol la vida a una ciutat com Barcelona, sense tenir estudis ni parlar castellà. Així i tot, a Catalunya n’hi ha actualment 533: són els anomenats menors migrants no acompanyats, que viuen sota tutela de la Generalitat. Majors de 16 anys la majoria d’ells, no els inscriuen a Secundària; tampoc ho tenen fàcil a l’hora de buscar feina, perquè no tenen formació bàsica, i només els queden els Programes de Formació i Inserció (PFI), pensats per a joves que no es treuen l’ESO, o els plans d’inserció laboral, però molts n’acaben quedant fora per tràmits burocràtics o per no dominar prou l’idioma.

“El que venim és a buscar-nos la vida, però sabem que si estudiem això ens ajudarà a tirar endavant”, exposa l’Ahmed (nom fictici), que amb 17 anys viu en un Centre de Residència d’Acció Educativa (CRAE), els coneguts com a centres de menors. Va arribar fa sis mesos i ara està aprenent castellà i descobrint diferents opcions laborals a les aules del Servei Solidari, una de les entitats del tercer sector que, en el seu cas des del barri del Raval de Barcelona, omplen el buit formatiu que pateixen els estrangers menors d’edat que arriben a Catalunya sense família.

El primer que han de fer els educadors d’aquestes entitats és guanyar-se la confiança d’uns adolescents que han patit molt en massa poc temps. “El més important és establir un vincle amb ells; has d’aprofitar els primers dies que venen a l’aula perquè no es desenganxin”, exposa Elisabeth Moreras, una de les professionals del Servei Solidari, que considera “l’acompanyament emocional integral” una condició bàsica a partir de la qual orientar els joves en la formació o la inserció laboral. En aquesta entitat del Raval, que pertany a l’Escola Pia, hi imparteixen cada dia classes de castellà i organitzen petites estades en centres de formació especialitzada (perruqueria, lampisteria, mecànica, hostaleria, etc), en el que anomenen Programa Tasta’m. I tot això va en paral·lel a tallers esporàdics que els poden ser útils, des d’assessorament legal fins a prevenció de violència de gènere.

El problema, però, és que no tothom té accés a aquests cursos. Al Servei Solidari hi poden acudir 14 joves. Aquestes són les places que pot assumir l’entitat, la meitat de la demanda amb què es troben cada any. “Falten recursos per a molts altres menors, més espais de formació com el nostre on puguin interessar-se per diferents oficis”, sosté Aurora Moreno, una altra de les educadores de l’entitat. Sense un espai de formació com el seu, aquests joves ho tenen més difícil per aprendre l’idioma –condició necessària per accedir als estudis reglats– i per plantejar-se noves perspectives laborals més enllà de “buscar curro de qualsevol cosa”, apunta Moreras.

La formació reglada, una quimera

La tasca d’entitats com Servei Solidari, tanmateix, omple només una part del buit educatiu que pateixen aquests joves. Com que no tenen el títol de l’ESO, les opcions dels que es volen formar són cursar Plans de Formació i Inserció (PFI, l’itinerari pensat pels alumnes que no es treuen la Secundària) o els cursos d’inserció laboral del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC), que depèn del programa de Garantia Juvenil. Amb tot, els professionals del sector alerten que aquests itineraris es poden acabar convertint en un laberint burocràtic per a molts d’aquests joves.

Per accedir als PFI, els joves necessiten el passaport i acreditar que estan sota tutela de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), a més de dominar l’idioma; per als programes de Garantia Juvenil, els cal a més el NIE (el document que t’acredita com a estranger). Així ho especifica l’Administració. A la pràctica, aquests requisits poden suposar barreres addicionals per a uns joves que estan en risc greu d’exclusió social.

D’entrada, molts no tenen prou nivell de català o castellà, en part perquè no han pogut rebre classes en cap entitat del tercer sector. La Generalitat assegura que també als centres de menors s’hi fan classes de llengua, però alguns educadors en qüestionen la qualitat en comparació a les que imparteixen les entitats. “Sovint no hi ha projecte educatiu, són els propis educadors els que es busquen la vida per preparar fitxes i altres recursos”, exposa Ainhoa Nadia Douhaibi, educadora social que durant anys ha treballat en aquests centres.

L’altra barrera amb què topen és la que té a veure amb els papers. Segons la Llei d’Estrangeria, tots els menors sota tutela de l’Administració, tinguin o no autorització, s’han de considerar en situació regular “a tots els efectes”. Però a la pràctica, alguns tarden molt en tramitar la seva documentació, i a d’altres la Generalitat ni tan sols els l’expedeix, segons lamenten els treballadors d’aquest sector. “El que passa és que quan els joves arriben amb poc menys de 18 anys, la Generalitat a vegades deixa transcórrer els 9 mesos de marge que té per fer aquests tràmits, i al final acaben complint la majoria d’edat sense papers”, denuncia Albert Parés, advocat especialitzat en la situació dels menors estrangers. Moreras també explica que s’han trobat sovint amb casos en què el període de matriculacions es tanca abans que els joves hagin rebut papers com el passaport o el NIE. Ho tenen especialment complicat, exposa Moreras, els que han arribat sense cap tipus de documentació personal i s’han de sotmetre a tràmits afegits per acreditar la seva edat. 

La cruïlla de la majoria d’edat

“L’altre dia a un dels joves que tenim al programa el van fer fora del centre on vivia”, explica Moreras. “Va anar a diversos albergs per a sense sostre, però tots són plens de gent gran, els joves prefereixen estar-se al carrer”, valora. Aquest jove segueix anant a les classes del Servei Solidari, però en la situació extrema en què es troba es fa difícil pensar que pugui estar al cas de la formació. “Si no et sens segur amb tu mateix, si no tens les condicions bàsiques, no pots generar aprenentatges”, constata Moreras, que el dia que el jove es va quedar al carrer se’l va passar trucant sense èxit per veure en quins altres albergs podria trobar sostre el seu alumne.

Quedar-se al carrer sense recursos econòmics és un dels principals riscos que pateixen aquests joves, i a molts d’ells els passa. Alguns perquè es fuguen del CRAE, d’altres perquè els expulsen per conflictius… Però també n’hi ha que fan un “bon procés”, en paraules de Moreno. Són els que surten del centre de menors i els deriven a pisos socials. Compten amb una prestació de 660 euros durant sis mesos. Però això els deixa lluny de sortir de l’exclusió social. “Els que conserven la documentació i el pis d’acollida poden tenir permís de residència, però no de treball, això els deixa en una situació molt complicada, perquè necessiten que algú confiïi en ells i els contracti”, recorda Moreras. La pregunta és, doncs, qui confia en aquests joves, més enllà d’uns educadors entregats que els acompanyen fins la majoria d’edat.

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*