Mercè Traveset: “La interioritat s’ha exclòs de l’escola”

Entrevista a Mercè Traveset, mestra i psicopedagoga pionera en la pedagogia sistèmica: "No ens podem basar en la part cognitiva, cal incloure aprenentatges emocionals"

Pau Rodríguez
 
 
 

Mercè Traveset, pionera en la pedagogia sistèmica.

Mercè Traveset, pionera en la pedagogia sistèmica.

Cada cop són més les universitats catalanes que han incorporat la pedagogia sistèmica en la seva oferta formativa per a docents. Es tracta d’una corrent que parteix de les tesis del psicoterapeuta Bert Hellinger, pare de les constel·lacions familiars, aplicades a l’educació: una mirada sistèmica al desenvolupament dels infants, a la seva relació amb l’entorn social i familiar, al seu bagatge personal i amb una marcada preocupació pel món interior de les persones. Ho explica en aquesta entrevista Mercè Traveset, mestra d’institut i psicopedagoga pionera en la pedagogia sistèmica, de la qual ha escrit en llibres com R-evolución del sistema educativo, juntament amb Carles Parellada, o a La pedagogia sistèmica, fonaments i pràctica. Amb Parellada també treballa des de l’Institut de Ciències de l’Educació de la UAB en una xarxa de cada cop més escoles que s’interessen per aquests plantejaments.

En què consisteix la pedagogia sistèmica?

En posar la mirada en les relacions i els vincles. L’educació s’ha centrat durant anys en millorar la didàctica de les matemàtiques i la llengua, competències compartimentades. La pedagogia sistèmica es fixa en l’ecosistema, en aquest cas de l’educació. En connectar els diferents agents educatius per ser eficaços. No podem centrar la mirada només en un aspecte, com és l’infant, encara que sigui el més important.

Qui conforma aquest ecosistema?

En primer lloc, les famílies. L’escola és un servei que acompanya les famílies, que tenen la funció educadora principal. Perquè els mestres són efímers, però els pares no. Una visió tradicional ha atorgat a l’escola un estatus per sobre de les famílies, com agent que educa i moralitza; la pedagogia sistèmica vol contribuir a trencar això. Cadascun dels agents té la seva ubicació en l’educació, i han de funcionar de manera harmònica. I les famílies són el primer.

Aquesta pedagogia aposta per posar el focus en les emocions dels infants.

Estem parlant de la interioritat, d’allò subtil i intangible que té l’educació. El que passa a les famílies que afecta els nens. Les emocions. També en el cas dels adolescens, plens d’hormones, que es miren entre ells mentre el professor ho vol evitar. Cal tenir en compte tot això: on està la criatura, què li passa. No es pot deixar de mirar el context.

Certament, però com es pot portar això a la pràctica? A les aules només hi ha un mestre per més de 20 nens, cadascun amb el seu bagatge.

D’entrada cal un canvi de perspectiva. El mestre ha de fer una mirada interna, al seu propi sistema. Hi haurà qui aquí et preguntarà per què els mestres han de fer teràpia, però no és això. És que la interioritat s’ha exclòs de l’escola, i s’ha optat només per educar el neocórtex. Els mestres han d’adquirir una mirada panoràmica que els permeti no jutjar els nens ni els seus pares; s’han de convertir en un agent de suport sigui el que sigui el que porti cada nen a la motxilla. Però clar, si tens 40 nens això tampoc no és la Verge de Lourdes.

No, és clar. Quines altres eines proposa la pedagogia sistèmica?

Ordenar el sistema educatiu, amb cada agent al seu lloc, i establir una aliança entre mestres i famílies. Si com a mestre estableixes un bon pacte amb una família en una entrevista, el nen ho notarà. Que tots aneu a la una. És el que nosaltres anomenem autoritat amorosa. Si esteu tots contra tots, el nen no se’n fiarà i anirà a la seva. Però si estableixes una aliança familiar el nen tirarà milles. Però sovint hi ha forces en l’entorn que tapen i frenen aquest desenvolupament, i cal treure aquest tap.

Per a això calen coneixements avançats de psicologia, no creu?

Evidentment, però no es tracta només d’això. Hem de reconèixer que durant anys no hem treballat la part emocional o impulsiva del cervell. Necessitem que els mestres estiguin formats en això, i un canvi de perspectiva com el que resumeixo en el següent exemple. Tenia a classe un alumne molt nerviós, que un dia estava especialment neguitós. Vaig aparcar un moment el que feia i el vaig mirar als ulls, li vaig preguntar què li passava. Al seu pare l’estaven a punt d’operar i potser perdria un braç. Doncs bé, vam tancar la llibreta, ens vam donar tots les mans i vam enviar energia al seu pare. L’endemà va venir la mare a veure’m encantada. Això et fidelitza amb la família, és allò emocional el que dóna valor a la vida. Connectes més amb el nen que amb qualsevol altre rotllo. Hem de decidir a què donem valor. Ja als anys 80 Howard Gardner va descobrir per exemple les intel·ligències múltiples, però seguim treballant només la memòria i la lògica. Tot el que es treball interpersonal es diu que es té en compte però no es fa.

Però vostè parlava que en la pedagogia sistèmica cada agent ha de tenir la seva ubicació. Aquest treball no es responsabilitat de les famílies?

Clar, però l’escola no en pot quedar fora! El mestre ha de tenir les eines per gestionar les dinàmiques. Si vol connectar amb un alumne no pot dir-li que s’estigui quiet i amenaçar-lo amb posar-li una nota a l’agenda. Ha de mirar la criatura amb tot el que porta. No ha de fer de psicòleg, però sí incorporar la informació que porta el nen. No podem mirar les persones aïllades del que els envolta, perquè en són fruit. L’aula és un espai de conversa i diàleg per acompanyar la criatura, que no només aprengui mates sino que es faci persona.

Considera que el treball personal ha de guanyar presència per sobre dels coneixements?

Tot és necessari, però hi ha d’haver equilibri. El problema és que allò interior està exclòs. I hem d’enterrar la idea de que allò relacional i allò emocional van cadascun per un costat, perquè està tot imbricat, i hem d’ordenar-ho. I preparar els metres perquè ho facin. Ara bé, ha de quedar clar que no volem criticar els docents, que ho fan tan bé com saben i sovint, des de la intuïció i la vocació, se’n surten molt bé. Això és important perquè a vegades veig articles que carreguen contra l’escola. Res més lluny d’això. Molts mestres estan interessats en tenir eines per solucionar relacions conflictives, però fins ara no ho han tingut gaire a l’abast.

Per acabar, posi un altre exemple de com afrontar el dia a dia a l’aula des d’aquesta perspectiva.

En una classe de llengua, un dia a la setmana ens posàvem en rotllana i parlàvem de coses, en deia llengua viva. Una nena havia patit la mort de la seva germana feia anys en moto, i el tema va sortir i vam parlar de la mort. Són qüestions transversals que surten, com la sexualitat. Ho vam abordar i al cap d’uns dies va venir la nena dient que havia trobat una cançó que li recordava la seva germana. Doncs bé, vam montar un projecte a tota la classe perquè cadascú trobés la cançó que l’identificava, i el vaig titular La canción de mi alma. No vegis! Nens que no feien ni brot traduïen de l’anglès parrafades senceres… Vam unir allò emocional amb les intel·ligències múltiples.

Va fer que allò fos significatiu per als nois i noies.

Clar, vam partir d’una cosa que necessiten resoldre, i ho vam fer amb una cançó, molt lligada a l’adolescència. És un aprenentatge multidimensional d’una força imparable. No ens podem basar en la part cognitiva, cal incloure aprenentatges emocionals.