Miquel Martínez: “Hem de redistribuir els recursos cap a les escoles desafavorides”

Entrevista al catedràtic i codirector de l'Anuari 2013 sobre l'estat de l'educació a Catalunya: "Qualsevol reducció de la despesa a partir d'ara afectarà al cor del sistema educatiu"

Pau Rodríguez
 
 
 

Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l'Educació de la UB i codirector de l'Anuari 2013 de la Fundació Jaume Bofill sobre l'estat de l'educació a Catalunya. /EDU BAYER

Miquel Martínez, catedràtic de Teoria de l’Educació de la UB i codirector de l’Anuari 2013 de la Fundació Jaume Bofill sobre l’estat de l’educació a Catalunya. /EDU BAYER

Amb l’extens informe L’estat de l’educació a Catalunya. Anuari 2013 a les mans, el catedràtic Miquel Martínez -de Teoria de l’Educació, a la UB- condensa els principals reptes que afronta el sistema educatiu català en els propers anys. És codirector -juntament amb Bernat Albaigés- de l’anuari que elabora cada any la Fundació Jaume Bofill, una ambiciosa radiografia de la situació educativa a casa nostra que permet formular conclusions i dibuixar reptes. En aquesta entrevista, Martínez alerta de la pèrdua d’equitat com un dels grans perills que amenacen l’escola, es mostra optimista per la reducció de l’abandonament educatiu prematur i no amaga una evident preocupació davant l’aprovació de la LOMCE.

L’Anuari que codirigeix és un exhaustiu compendi de tendències, comparatives i dades que dibuixen el mapa de l’educació a Catalunya a data d’avui. Amb tots aquests elements, podria destacar quins són els principals reptes que afronta el sistema educatiu?

Un d’ells és ser capaç de no baixar la guàrdia a nivell de pressupostos. Hem tocat fons i qualsevol rebaixa de la despesa en educació afectarà de forma forta el cor del sistema. Estem per sota de la inversió a nivell europeu i inclús per sota de la mitjana l’espanyola, i tocant elements claus, que dificulten mantenir els nivells d’equitat i no segregació. El model inclusiu cap el que volem avançar i, que cal millorar, està en perill. El segon repte és ser conscients que l’escola sola no pot fer-ho tot: tot el que siguin accions des del territori, des del mercat de treball per revaloritzar el paper de la formació, tot el que fa referència als processos d’orientació… Tot el que va al voltant de l’escola és tan important com el que es fa a dins. I és tan important com el paper de la família, central. Aquest seria el tercer repte: no totes les famílies tenen les mateixes condicions per educar, dedicar temps als fills. I, per tant, fan falta polítiques per ajudar a desenvolupar la seva tasca de conciliació laboral i familiar i d’apropament a la cultura escolar.

Quant a pressupostos, el del departament d’Ensenyament s’ha reduït en un 13% des del 2010. Però és que inclús abans de la crisi Catalunya sempre havia estat sota la mitjana espanyola i europea en inversió. L’educació ha estat mai una prioritat?

No. En diferents governs no ha estat la prioritat que li cal al país. També és cert que una part important d’aquests diners ve coberta per les famílies, especialment en el sector de la concertada, perquè a Catalunya és elevat. Aquests recursos ens ajuden a poder arribar on ara estem però aquesta no hauria de ser la via.

De fet, a l’Anuari consta que les famílies catalanes són les que més gasten per fill i any en educació de tot Espanya.

Sí, però en situació de pobresa i crisi no pots demanar que siguin les famílies les que facin les polítiques de redistribució. S’han de fer amb els recursos públics. I si estàs per sota del tant per cent de despesa que tocaria tindràs menys capacitat de maniobra. És una situació que ens pot dificultar molt la distribució de recursos.

En matèria d’equitat i de desigualtats estem jugant amb foc?

Recentment la Generalitat ha incrementat les beques menjador, per exemple, i això és positiu. Tothom és conscient que hi ha una situació de perill, també el Govern, però el que passa és que tenim una distribució de recursos als centres molt uniforme. Com si la realitat a tots els centres fos la mateixa, però no és així. Sense anar amb plantejament a la carta per cada escola, sí que en situació de dificultat cal prioritzar els recursos disponibles. Hi ha sectors i zones de ciutats on escoles públiques i privades estan rebent els mateixos recursos que en altres llocs dels mateixos municipis on la realitat socioeconòmica és molt diferent, així com el capital social de les famílies. Hem de redistribuir recursos per compensar les escoles més desafavorides, per evitar situacions de segregació. És aquí on hem de ser curosos. No és fàcil donar més, sinó que s’ha de prioritzar.

Es poden copsar els efectes d’aquesta desigualtat a nivell educatiu? O les conseqüències seran a llarg termini?

L’Anuari no pot reflectir encara els efectes negatius de les mesures d’austeritat i de les retallades. De la mateixa manera que la disminució de la inversió a nivell espanyol dels darrers anys no es nota a PISA 2012. Segur que la reducció pressupostaria pot tenir efectes retardats que dificultin la millora de l’educació. Cal tenir cura per tal conrear l’equitat i evitar les desigualtats. Aquests són efectes que no tenen indicadors tant clars i definits però que són claus per avançar en un model de país que lluita a favor de l’èxit educatiu, que diu no a la segregació ni a dos models d’escola.

Seguint amb l’equitat, també es constata per primer cop la caiguda de la matriculació a les escoles bressol, una etapa considerada clau per igualar el nivell dels infants.

Sí. I aquest fet recisament repercuteix sobretot en els fills de les famílies de baix capital educatiu i social. L’èxit escolar s’assoleix amb més claredat si s’ha passat per 0-3. I, ara per ara, la taxa d’escolarització de 0 a 2 anys decreix per primera vegada en anys, en part pel cost, però també perquè moltes famílies a l’atur ja no necessiten portar els seus fills a la bressol. Tot això afecta més que la davallada demogràfica de la població a escolaritzar, que també s’ha donat.

Així doncs, es podia parlar d’un cercle en el qual un infant de família amb poc capital econòmic i cultural no accedeix a la llar d’infants, pateix de fracàs escolar, abandona prematurament els estudis, aconsegueix una feina precària, els seus fills no poden accedir a l’escola bressol…

Jo no seria tan alarmista, no estem encara en aquesta situació. Hi ha una cobertura important de l’escolaritat en la infància per sota dels quatre anys. I l’abandonament és un fenomen que respon a diversos factors. A més de qüestions com l’escolarització als primer anys, està influït per molts altres elements: processos d’acompanyament a l’escolaritat, detecció de dificultats a primària, procés d’atenció, etc. Atendre aquests factor pot ajudar molt a que l’abandonament prematur redueixi. Avui hi ha un altre factor que contribueix a reduir l’abandonament i aquest és que l’atur puja, i que la gent s’adona que és més elevant entre aquells que no tenen estudis. Això -potser és una mica cínic dir-ho- també posa en valor l’educació.

El que no augmenta és el retorn al sistema educatiu dels alumnes que el van abandonar. La repesca d’aquests exestudiants i la formació permanent segueixen sent una assignatura pendent?

Sí. Hem patit un retrocés pel que fa a la formació al llarg de la vida. Estem per sota del que hauríem d’estar a nivell europeu. A més, qui més es forma és qui més nivell té. És a dir, qui ja té formació prèvia. I aquí em permeto recomanar uns capítols molt interessants de l’Anuari, més enllà dels indicadors, com ho són Joves ni-ni: característiques i respostes efectives de M. A Alegre i F. Todeschini, o el de X. Martínez-Celorrio sobre Crisi econòmica i educació: impacte en la mobilitat social a Catalunya.

Pel que fa a la Formació Professional, la consellera Irene Rigau n’ha fet una bandera de la recuperació. Anem pel bon camí?

S’ha de reconèixer que el nivell d’esforç que s’està fent és alt, constant, i ha suposat un increment notable de l’oferta de FP i també de l’aposta dual. S’han creat 30.000 noves places al llarg dels darrers 6 anys i amb un ritme constant. Ara bé, s’ha fet molt, però encara estem lluny en relació a Europa. I és important no només pel que suposa al mercat de treball, sinó com a espai òptim per acollir el procés de retorn al sistema de les persones que l’han abandonat prematurament. I per disminuir les taxes de població sense formació ni treball. Els capitols de O. Valiente i G. Salvans i C. Colombo són d’especial interès al respecte.

Parla de la importància de la percepció que es té de la FP, fins ara molt baixa. ¿Passa el mateix amb el paper del mestre, que està poc valorat?

Probablement sí. Pel que fa a la FP, cal que tingui una rellevància destacadíssima en el sistema. Ha de ser atractiva pels estudiants i lligada al món de la pràctica. Les propostes de formació dual, si estan ben compartides, són òptimes. Està guanyant imatge i una percepció que tracta una formació més orientada a la realització personal dels estudiants, però encara cal fer molt.

I sobre a la persepció del professorat, els docents han estat un factor fonamental de l’èxit educatiu i ara ha estat clau en època de crisi. Les escoles i mestres estan donant molt de sí tot i estar en condicions econòmicament i laborals adverses. I això la gent ho valora i s’ha de destacar, perquè hi ha indicadors acadèmics que milloren!

Els mestres han fet més del que els tocava per reduir l’impacte de les retallades?

Són conscients que la situació és adversa i intenten que el seu espai no es vegi afectat, però tot té un límit.

Quan ha enumerat els reptes de l’educació, no ha parlat de la formació dels mestres. I això que vostè coordina un programa de millora de la preparació dels docents amb les universitats i Ensenyament.

Això és molt important, però els canvis en la seva formació tenen efecte al cap de molt temps. I ha d’estar acompanyat d’altres factors. Hi ha voluntat de millorar-ho per part del Govern i de les mateixes universitats. I, d’altra banda, és cert que el departament també té com a objectiu millorar la formació contínua. Si s’acompanya amb millores en els sistemes d’accés a la funció docent i en els de selecció pot ajudar molt a que el conjunt del sistema millori. La formació és un repte però no és la única clau.

Aquesta millora de la formació s’ha traduït fins ara en un doble grau d’educació infantil i primària. Amb això n’hi ha prou?

No, el pla de millora i innovació en la formació de mestres no només està obert a aquests dobles graus, també a altres innovacions a proposta de les universitats. Es tracta de millorar el model formatiu a totes les titulacions. La doble titulació és només una part.

I s’està treballant en alguna novetat?

Ara sortirà una convocatòria d’ajuts per a totes les facultats de mestres on es podran fer propostes d’innovació i recerca sobre com millorar el model formatiu. És un procés lent però no es pot deixar passar el temps. Els efectes són en el temps i per això és urgent i, a la vegada, important avançar. Cal generar també entre tots una percepció social millor i més ajustada al mestre.

Un altre repte que no ha mencionat i que té amb l’ai al cor a la comunitat educativa catalana és la LOMCE. A l’Anuari també s’analitza. Podria resumir quins seran els seus principals efectes?

A part del menyspreu que fa de la nostra llengua catalana, la LOMCE mostra una pèrdua de confiança en la capacitat de l’escola per fer bé la seva feina. Pèrdua de confiança en l’autonomia dels centres, en la participació de i en les accions a favor de l’ inclusió que fins ara vivíem a Catalunya. Menys participació, menys confiança i un sistema d’itineraris que no afavoreix  la inclusió. Sistemes  d’avaluació que en lloc de ser contínua la converteixen en un seguit de proves de coneixements i no de competències. Itineraris interns que no afavoreixen inclusió. El nostre model, que encara estava en construcció -participatiu, inclusiu, democràtic, català…- està amenaçat i caldrà fer més esforços dels necessaris perquè no caigui. Abandona la formació de ciutadania activa com a objectiu de l’escola… Cal llegir el capítol Ramon Plandiura sobre la LOMCE. I si afegim les darreres disposicions de desplegament curricular veus que és centralització i pèrdua de marge de maniobra perquè les escoles desenvolupen els seus projectes. És un retrocés.

Sobre la centralització, la majoria de països punters en educació -almenys segons els rankings- apunten al contrari, a una major autonomia.

Sí. El debat sobre si és bona més autonomia o no està obert. Molta autonomia en la gestió de les escoles i instituts i sense rendició de comptes pot portar problemes. Però si es fa bé, i no a nivell de gestió sinó sobretot pedagògic, tots els informes PISA demostren que més autonomia és igual a millors resultats.

Aquí el departament d’Ensenyament està elaborant el decret de plantilles. Diu que servirà per dotar d’autonomia els centres -els directors podran escollir part de la plantilla-, però els sindicats critiquen que en realitat es dona poder als directors. Què en pensa?

Si dubtem que això es pugui fer bé, llavors tots els arguments són vàlids. Si es diu que els mestres s’escolliran en funció de criteris personalistes del director i no de les necessitats i projecte pedagògic de l’escola  llavors la raó és dels que hi estan en contra. Però jo crec que es pot fer bé, i que hem de dotar-nos de mecanismes i garanties perquè sigui transparent i perquè afavoreixi el projecte de l’escola i no el projecte personalista del director. També perquè generi més qualitat, projectes curriculars propis, si la llei ho permet, treball compartit als centres… Sóc optimista. Hem de fer un esforç per a què això sigui transparent. No per la por de que no es faci bé hem de deixar de crear equips i consolidar-los.

Per acabar, darrerament -arran dels informes PISA i d’una justificació de la consellera Rigau- s’ha parlat molt de la influència de la immigració en els resultats educatius. N’hi ha evidències, a l’Anuari?

La diversitat afegeix complexitat al sistema i requereix més atenció i feina. Però fa temps que es fa aquesta feina i prou bé. El percentatge de població migrant a Catalunya és dels més elevats i accelerats d’Europa. Continuem amb uns nivells de distribució de la població escolaritzada que reclamen accions per aconseguir que aquesta sigui més equilibrada entre els diferents centres d’un mateix territori. Evitar que uns integrin molt perquè altres no ho fan. Cal combatre el risc que en un context de més desigualtat social, i no solament en funció de l’origen de la població, de més precarietat econòmica i amb nivells elevats de pobresa, es condicionin les oportunitats educatives dels alumnes i en definitiva les seves possibilitats d’èxit educatiu.

 

  • Pingback: Miquel Martínez: “Hem de redistrib...()

  • L’equitat és fonamental per la qualitat educativa. Sovint es parla d’excel·lència educativa, però no hi ha excel·lència sense equitat. No només hi ha decisions de distribució de l’alumnat en el tema de l’equitat. Mesures com el Programa Intensiu de Millora (PIM), de caire pedagògic i amb el propòsit d’atendre “la diversitat” no fan més que segregar l’alumnat i aprofundir en les desigualtats del sistema.

  • joan

    estic pklenament d’acord en que una de les claus de la millora del sistema educatiu és la formació inicial dels mestres, penso que és urgent fer una reforma de tot el grau de magisteri, prioritzar les habilitats bàsiques dels futurs mestres, i fer una exigent reforma del periode de pràctiques a les escoles