Mirades, identitats i responsabilitats compartides

Analitzem tres d’aquestes anomenades responsabilitats compartides: el que definim com mirades, les identitats i els discursos lineals i simples.

Pere Alzina Seguí
 
 

Manifestació posterior als atemptats de Catalunya / Robert Bonet

Aquests dies s’ha produït una allau de notícies, comentaris, reflexions, consideracions, crítiques, arguments i propostes en relació al lamentable atemptat a Barcelona i a Cambrils. Una majoria aclaparadora ha optat per llençar missatges de tolerància, solidaritat, empatia i responsabilitat: la convivència entre persones, col·lectius, cultures i civilitzacions és possible.

També s’han posat sobre la taula molts per què?, i molts com és possible?. ¿Com és possible que un jove potencialment educat, agradable, simpàtic, atent i solidari es transformi en una persona capaç de cometre aquesta barbaritat? Evidentment no en tinc la resposta. Penso que no hi ha justificacions raonables per entrar en una espiral de violència. Penso que el món és raonablement millor que temps passats, que en cap cas foren millors. Penso que en cas d’existir algun determinisme de caire genètic vers la violència, el context i l’ambient en el que vivim són capaços d’educar-nos per la cooperació i la coexistència pacífica. En aquest marc no hi cabrien explicacions al que succeït.

Ara bé, vivim en un món globalitzat i interconnectat. El que succeeix a les nostres antípodes és conegut a l’instant, fins i tot ho podem presenciar talment com si hi fóssim. Tot plegat ens hauria de permetre millorar la nostra sensibilitat vers el patiment d’altres éssers humans, encara que visquessin a l’altre costat del món. Aparentment, tot va en bona direcció. ¿On rau el problema, doncs?

Molt probablement les mirades i les perspectives hi juguen un paper més rellevant del que aparentment percebem. Entenem per mirada el tractament que donen a determinades informacions, des de les potents xarxes socials, passant pels mitjans de comunicació, tenint en compte el que vol transmetre el sistema educatiu fins arribar a les mirades personals. Hom sol pensar que la mirada d’un mateix és l’adequada, i així ho vol transmetre. En funció dels mitjans (econòmics i de poder bàsicament) aquesta mirada pot arribar als indrets més remots del món. Altres mirades, en el context mundial, són menystingudes, oblidades o subtilment omeses.

Totes les persones som dignes i, normalment, busquem algun tipus d’identitat per a diferenciar-nos. La diferència d’identitats ens enriqueix a tots; moltes mirades sobre un mateix fet ens permeten aproximar-nos a la complexitat i a una major comprensió, defugint d’interpretacions lineals i simplistes. Molt possiblement, les mirades (la mirada que anomenem occidental és aclaparadora), les identitats i els discursos lineals i simples juguen un paper important en la gestació de determinades reaccions, en la construcció de determinats sentiments i en la difusió d’idearis totalitaris, feixistes, intolerants i xenòfobs.

Anem per parts.

En primer lloc, m’agradaria deixar clar que aquestes reflexions no volen cercar, ni molt menys identificar, potencials culpables, ni justificar, en cap cas, l’ús de la violència. La tasca d’un educador no és jutjar, és educar; ajudar a pensar i contribuir a construir. Un educador no pot ni jutjar ni identificar culpables; altres professions ja se n’ocupen. Ara bé, si que podem ajudar a enumerar responsabilitats compartides. No entraré ara en definir què entenc per responsabilitat i per culpabilitat. Espero que entengueu el que vull expressar.

Tot acte executat per persones té unes motivacions i uns interessos. El context –local o mundial– d’un fet determinat el condiciona des de múltiples perspectives i el pot engrandir o minvar en funció de milers de variables, de milers de responsabilitats compartides (siguin implícites o explicites).

Analitzem tres d’aquestes anomenades responsabilitats compartides: el que definim com mirades, les identitats i els discursos lineals i simples.

1. Ja hem insinuat que la mirada occidental és aclaparadora. Arriba a tots els indrets del món. En el lloc més insospitat, llunyà i esquerp et pots trobar amb una llauna de Coca-Cola, una imatge de Ronaldo o una samarreta del Barça, per esmentar alguns referents. És ben fàcil fer-nos una idea de quantes mirades sobre el món, sobre com relacionar-nos, sobre com viure i ser feliços són obviades, menystingudes, reprimides o simplement oblidades. Som molts els que ens podem sentir menystinguts donat que les nostres mirades no interessen. Som molts els que ens podem sentir marginats ja que quan parlem des d’una mirada diferent, algú fa veure que ens escolta però bé sabem que no és talment així. Simplement espera que acabem, per poder ell seguir insistint en la seva mirada. La nostra és una mirada; l’occidental és la mirada. Milions de persones són menystingudes diàriament de formes molt subtils (o de manera clamorosament explícita, passat a ser considerades efectes col·laterals). Evidentment cap mirada humana hauria de portar a cometre actes violents; ara bé, no podem negar que la història va farcida d’atrocitats contra els que miren diferent. Com a humans, ciutadans d’un món obert i, sobretot, com a educadors, tenim el deure de respectar i comprendre totes les mirades. Aquesta és una de les nostres responsabilitats compartides. No som culpables però som responsables subsidiaris del que fan algunes persones en el nostre nom sense demanar-nos què en pensem. I torno a repetir que cap mirada ha de justificar cap tipus de violència, però podem entendre que hi hagi persones que se sentin molt menystingudes quan la seva mirada no compta per a res i és objecte de comentaris fastigosos, injúries i improperis (Aràbia Saudita acaba d’assassinar més de 40 iemenites en un bombardeig legal de la coalició que lluita únicament pels interessos econòmics; aquests iemenites són ciutadans del món, són familiars nostres, de la gran família humana: fixeu-vos en les mirades que els mitjans de comunicació han donat a la notícia i entendreu perfectament el que vull expressar).

2. La segona responsabilitat compartida és la identitat. Els primers sàpiens ja es demanaven d’on venien o on anaven. Són les mateixes preguntes que han farcit de contingut la ciència, la filosofia i la religió. Les dues fan referència directament o indirectament a la identitat. Som éssers fonamental socials i necessitem vincular-nos amb algú, necessitem uns referents clars i busquem afanyosament indicadors que ens vinculin. La globalització és un fenomen que s’ha construït sobre fonaments bàsicament econòmics. Els qui més han aconseguit globalitzar són les oligarquies anònimes enormement riques. Escandalosament riques. Inhumanament riques. És molt difícil, per a milions de persones, sentir-se identificades en aquest món. Tots cerquem referents: la família n’és un dels principals. I ens capbussem en la història dels nostres familiars (què van fer, on van viure, què van viure…). Cerquem els nostres orígens, la nostra procedència, les nostres relacions… els humans som molt curiosos, tot i que conèixer els orígens possiblement és una necessitat. Posseir una identitat ens dignifica. No tothom sap trobar la seva identitat. Pot arribar a ser un llarg procés d’aprenentatge i de reflexió. Però aprendre i reflexionar és llarg i costós. És aquí on entra en joc la tercera responsabilitat compartida.

3. Al davant de processos lents i costosos, profundament reflexius en un món caracteritzat per la volatilitat, la incertesa, la complexitat i l’ambigüitat entren en joc els discursos directes, simples i lineals que prometen solucions simples a problemes enormement complexos. Aquests discursos estan en boca de moltes persones i d’influents líders mundials. Aquests discursos poden arribar a ser letals. Poden prometre resoldre problemes que la humanitat ve arrossegant des de mil·lennis; podem prometre identitats simples (una identitat simple pot ser simplement oposar-se a qui sigui o on sigui). Prometen que la violència resol molts problemes (poden arribar a dir que desfermaran una fúria bèl·lica mai vista en la humanitat o que atemptaran on sigui per castigar els infidels i venjar els seus morts), prometen que resoldran l’atur en un tres i no res o desdiuen, sense vergonya, les recerques científiques que van en contra dels interessos de l’oligarquia monetària que tot ho controla. No és difícil caure en els paranys d’aquests discursos. Prometen el que molta gent cerca: seguretat i certesa. Poden caure en els paranys persones de tota condició. Humilment, m’atreviria a dir que qualsevol de nosaltres podria recolzar alguna iniciativa presa sense reflexió. Considero que tots estem sotmesos al discurs únic, lineal i simple i, fàcilment, podem donar suport (implícitament o explícitament) a alguna solució descerebrada que ens aporti confiança i seguretat. Els adoctrinaments han existit sempre. No ens podem estranyar que continuïn vigents a les nostres societats.

He analitzat aquestes tres responsabilitats compartides pensant en les nostres ments parcel·lades. La realitat és que les tres responsabilitats actuen alhora i totalment entremesclades: discursos simples prometen identitats en contra de determinades mirades. Determinades mirades són extraordinàriament simples i ofereixen identitats sense necessitat de reflexionar. Les identitats simples usen discursos únics i prometen resoldre els problemes que ens afecten. I així successivament. És un bucle que se retroalimenta, no tres variables aïllades.

L’educació no ho pot resoldre tot. Descarregar en el sistema educatiu, per exemple, aquestes tres responsabilitats compartides esdevindria un despropòsit. Com moltes d’altres qüestions problemàtiques que acaben en programes educatius. Ara bé, que els centres educatius continuïn fent el de sempre, amb currículums lineals –també de pensament únic i, per tant, perillosament tendenciosos– i propostes que no donin cabuda als grans temes que preocupen a la humanitat és un altre despropòsit. Els centes educatius han de saber adoptar diferents mirades, han de plantejar el tema de les identitats –no resoldre’l– i han d’oferir oportunitats per aprendre a dubtar dels plantejaments simplistes. Els centres educatius han d’ensenyar a formular bones preguntes. Les bones preguntes són el millor antídot contra el pensament únic. Des del sistema educatiu no resoldrem el problema de la violència però hi podem fer molt més del que pensem. Per alguna cosa he anomenat aquestes variables responsabilitats compartides. Ens afecten a tots per igual.