Mohamed El Amrani: “El sistema educatiu et condueix a una professió, no a millorar les teves habilitats”

El Amrani, impulsor de la Xarxa de Convivència de Roses per a la mediació veïnal i juvenil, és premi Príncep de Girona Social 2014. Amb ell parlem d'adolescència i integració: "Sovint alguns joves tenen mancances en la gestió de la identitat, però és que encara els tractem de nouvinguts".

Pau Rodríguez
 
 
 

Mohamed El Amrani, president de la Xarxa de Convivència de Roses.

Mohamed El Amrani, president de la Xarxa de Convivència de Roses.

Amb la naturalitat de qui detecta un problema i es disposa a solucionar-lo, un grup de veïns de Roses, entre ells Mohamed El Amrani, va començar a organitzar-se fa cinc anys per millorar la convivència veïnal, sovint minada per la conflictivitat social i juvenil derivada de les desigualtats econòmiques i la falta d’oportunitats per a molts joves del municipi, molts d’ells d’origen immigrat. Llavors El Amrani tenia tan sol 17 anys, però cap inconvenient per liderar des de la seva presidència la Xarxa per a la Convivència de Roses, un projecte per a la mediació veïnal que ha anat diversificant les seves iniciatives: una llibreria social, cursos de formació per a joves sense recursos, activitats esportives integradores, projectes de cooperació amb el Marroc… I sempre amb la mirada fixada en la infància i la joventut.

El Amrani, nascut a Chef Chaouen (el Marroc), viu a Roses des dels tres anys. Enamorat del món de la comunicació, fa compatible la tasca a la Xarxa amb la seva feina com a tècnic de turisme a Àtica i amb la col·laboració en alguns mitjans de comunicació. Tot i que el qualificatiu d’emprenedor no l’acaba de convèncer per la manera com s’ha pervertit la paraula, El Amrani va rebre el mes d’abril passat el premi Fundació Príncep de Girona Social 2014.

És significatiu el naixement d’aquesta associació a Roses, un enclavament mediterrani mil·lenari al qual la diversitat cultural no li ve de nou. Sempre hi haurà feina per fer en matèria de convivència en la diversitat cultural?

Sí, però cada cop menys, perquè tenim més informació. Els problemes de convivència són inevitables en societats diverses, però en el futur serà diferent perquè tenim més accés al coneixement, fet que ajuda a trencar prejudicis. Fa uns dies parlava amb una persona que treballa al Marroc i que s’encarrega de portar-hi gent d’aquí, de Catalunya, i em deia que molts pensen que el Marroc és un desert, que no hi ha electricitat, que van amb camell… La lluita contra els rumors és una feina constant.

Va ser la falta d’informació el que et va empènyer a impulsar la Xarxa?

La necessitat d’informació hi era, però també moltes altres. Portem cinc anys i ens preocupa molt explicar què som. Que la gent del barri s’atreveixi a venir a buscar llibres a la llibreria, per exemple. L’associació neix de la societat i està per les persones. És una cosa que hem de construir entre tots. Des del principi no n’érem conscients, però estàvem construïnt un projecte gran destinat a trencar amb la gestió de la diversitat fins ara.

Trencar amb quin propòsit?

Bàsicament que la pròpia diversitat generi els projectes que creu necessaris. Les administracions fan iniciatives que estan molt bé, i ajuden a millorar la convivència, però sovint no consensuades amb la mateix societat que pateix el problema. Hem de ser capaços nosaltres mateixos d’impulsar iniciatives.

Quan va néixer la Xarxa tenies 17 anys. Què percebies que calia resoldre llavors?

El més important: no hi havia un punt de referència on plantejar els problemes de conflictivitat del dia a dia del barri. Els veïns ho fèiem com podíem.

I vàreu començar mediant en aquestes situacions, però ara també treballeu directament amb adolescents en activitats integradores. Per què?

Sobretot treballem en mediació i joventut, però tenim àrees que generen projectes per si soles en esports, cultura…  Però bàsicament el que tenim clar és que hem de buscar noves solucions a problemes antics. Hem de girar els papers. Per exemple, a Roses teníem un problema amb un grup d’adolescents d’arrels immigrades que es dedicaven a boicotejar la cavalcada de Reis cridant que tot allò era fals. L’Ajuntament i els veïns estaven molt frustrats, i al final vam decidir convertir aquests nois en agents cívics que controlaven la rua juntament amb la policia. I llavors es van sentir part del que fèiem.

En aquests casos sembla que no parlem d’immigració només, sinó sobretot de desigualtats i desestructuració familiar.

És que la Xarxa mai ha volgut ser un col·lectiu per a immigrants. És per als veïns. El que passa és que atenem a més joves d’origen immigrat perquè en tenen més necessitat. Però l’associació és molt oberta i hi treballa tot tipus de persones.

És complicat treballar amb adolescents que se senten exclosos?

No tots els joves són iguals: tots tenen problemes concrets, famílies desestructurades, poques oportunitats… Sovint abordem les accions juvenils de manera massa generalitzada. A la Xarxa intentem desenvolupar accions concretes segons cada necessitat, des d’un equip de futbol per a joves amb risc d’exclusió social sense accés a l’esport fins a un conveni per enviar a treballar dues persones a París en un centre de turisme que no necessàriament estan en risc d’exclusió, però sí que els manquen oportunitats laborals.

Sovint una de les grans preocupacions de l’adolescent és conformar la seva identitat. En el cas dels que tenen orígens immigrats, com es treballa aquesta inquietud?

Hi pot haver diferents problemes. Un d’ells és que el jove tingui por de perdre les arrels i, per tant, intenti fer més marcat el seu caràcter i cultura d’origen. Això són mancances en la gestió de la identitat, segurament a causa de que sempre els tractem de nouvinguts quan han viscut a Catalunya sempre, i això fa que es perdin. Aquestes persones de cara al futur poden tenir problemes d’identitat, però sovint parlem més de benestar personal que no pas del conjunt de la societat. I quan això condueix a l’exclusió crec que es tracta més aviat de problemes d’autoestimade joves que se senten estigmatitzats com els dolents. 

També heu posat el focus en la formació.

Sí. Fins ara els instituts fan el que poden però no hi ha entitats que els donin suport. Estan sobrepassats, necessiten ajuda. A Roses fem tallers d’estudi assistit en dos instituts; en un d’ells per a preparar els alumnes que no tenen el graduat de l’ESO per fer la prova d’accés al grau mig d’FP, i en l’altre els ajudem a treure’s el graduat a través de l’Institut Obert de Catalunya (IOC).

El retorn als estudis per part d’aquests joves sense formació és un dels grans reptes de l’Administració.

El sistema preveu un camí, però no té alternativa. Algú que abandona, pel motiu que sigui, està predestinat al fracàs i a la marginació perquè no tindrà estratègies. Alguns instituts han creat camins de reconducció, però a nivell de país no n’hi ha.

Tu has passat pel sistema educatiu molt recentment. Com valores aquest camí?

En la meva opinió hauríem de superar d’alguna manera el sistema d’assignatures rígid i donar més valor al talent i la creativitat de la gent: l’esport, la música, la comunicació… podem generar eines que permetin aprofitar aquest talent. El sistema et condueix cap a una professió, però no a millorar les teves habilitats.