Entrevista | Adama Boiro

“Moltes famílies defensores de l’ablació han abandonat la idea gràcies a la prevenció”

Parlem amb la mediadora cultural Adama Boiro sobre com es treballa la prevenció i la conscienciació de la mutilació genital femenina amb famílies migrades.

Blanca Blay
 
 

Adama Boiro, Centre Cívic Can Ninetes de Santa Eugènia de Ter—Girona. / Carles Palacio

Adama Boiro, d’origen senegalès, és mediadora comunitària a Girona i membre fundadora de l’associació Jokkere Endam, que centra l’actuació en els drets sexuals i reproductius de dones migrades residents a Catalunya. Entre altres tasques Boiro es dedica a la prevenció i la conscienciació sobre la mutilació genital femenina, una pràctica consistent en la lesió del genital femení que és reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. “Fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions”, admet. Ara és de les que es dediquen a convèncer a famílies que resideixen a Catalunya de per què no fer-ho.

Segons dades d’UNICEF, més de 130 milions de dones a tot el món han patit mutilació genital femenina. Per on passa l’eradicació d’aquesta pràctica, que és considerada una violació de drets humans?

Falta molta feina per fer i s’ha de fer sobretot molta conscienciació i sensibilització, sobretot a aquelles persones que poden patir d’alguna manera directament -noies de 16,17 o 18 anys- o a aquelles mares que tenen filles que corren el perill de ser mutilades. D’altra banda també cal treballar molt amb els homes, conscienciar-los i que ho vegin com una vulneració de drets d’una persona i com un risc per a la salut.

Què suposa per una dona o una nena ser mutilada? Pel que fa a salut però també a altres nivells.

Quan parlem en l’àmbit de la salut, per exemple, moltes dones no relacionen problemes de salut que pateixen amb la mutilació però en molts casos és així, com ara infeccions d’orina. També pot provocar una hemorràgia en el moment de la mutilació i complicacions en el part. A banda d’això, també pot suposar un problema en les relacions sexuals a l’hora de sentir plaer.

Quina és la situació a Catalunya de les dones migrants respecte a la pràctica de la MGF?

Tot i que jo sempre penso que es pot fer més reconec que Catalunya és una de les comunitats pionera en prevenció. N’és un exemple la jornada que es va fer l’any passat a Girona el 6 de febrer, on va quedar clar que hi ha consciència i coneixement que la mutilació genital femenina és una vulneració de drets humans, un delicte, però encara falta informació sobre les conseqüències que té aquesta pràctica per la salut. Hem de posar més l’accent en aquest punt, també perquè les relacions que tenen els professionals de la salut amb la resta de la ciutadania no la podem tenir des d’altres àmbits. Quan tens una nena petita cal fer una sèrie de revisions mèdiques amb el pediatre i hi ha una relació molt fluida amb els professionals sanitaris, que tenen possibilitats de treballar aquest tema perquè tenen informació real de les conseqüències de la mutilació.

Hi ha prou formació entre professionals sanitaris?

Els professionals tenen clar que si cal, hi ha un protocol que han d’activar. Ara bé, la part de prevenció, d’informar, etc., de la qual també tenen responsabilitat, queda reduït una mica al criteri personal del professional. No hi ha una revisió o un seguiment personalitzat dels casos. Per exemple, quan es fan jornades formatives moltes vegades veiem persones de l’àmbit del treball social o del cos de Mossos d’Esquadra i no tant professionals sanitaris.

Des del 2002 les administracions públiques treballen l’abordatge de la MGF amb el protocol que comentaves. En què consisteix?

El protocol normalment s’activa quan hi ha un viatge imminent en què hi ha un risc. En aquest cas l’escola avisa serveis socials, que poden contrastar amb el CAP si la família ha anat a fer la revisió. Des del CAP es pot citar a la família per una revisió i demanar la signatura del document de compromís de no mutilació. Si la família no vol, en aquest cas s’activa als Mossos, que poden derivar el cas a la justícia. El problema del protocol és que s’activa quan ja és tard. A més, arribar al jutjat tampoc no és bo i el patiment de la nena, la família i els treballadors implicats…podria evitar-se. Fent més prevenció i actuant amb més antelació allò ideal seria no haver d’arribar a activar el protocol.

Quin és el col·lectiu en què aquesta pràctica té cabuda? Quin tipus de famílies?

És difícil emmarcar la pràctica en un tipus de família. Ens podem trobar que si una família la mare és d’ètnia wolof, que no practiquen l’ablació, però el pare és d’una altra ètnia que sí i que és patriarcal hem de considerar-ho com una família de risc. Si és a l’inrevés, podríem dir que no hi ha tant de risc tot i que el risc segueix existint sempre. De vegades et trobes famílies aquí que tenen clar que no mutilaran però dins de la família hi ha els que segueixen al país d’origen i aquests no tens tan clar que no estiguin a favor de la mutilació. Sovint els infants passen les vacances amb aquests familiars i els pares es queden aquí, per tant en general hi pot haver risc.

És cert que moltes famílies van arribar aquí com a defensores de l’ablació i que han abandonat aquesta idea?

Sí. Això ho podem dir clar. A Catalunya realment t’adones que cada vegada surten més dones de grups de prevenció i treball que entenen per què no defensar l’ablació i per què està penat per llei. També cada cop surten més homes que tenen clar que no ho faran. Si comparem la situació actual amb els anys 98 o 99, quan es va començar a treballar aquí el tema es nota molt la millora.

En part és gràcies a la prevenció i la conscienciació?

Sí. Jo fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions, no hi veia un problema. El dia que vaig tenir molt clar que aquesta pràctica tenia moltes conseqüències per la salut i que vulnerava els drets dels infants i les dones, vaig veure que de la mateixa manera que m’havien convençut a mi jo volia convèncer a altres. D’alguna manera això és el que m’ha dut a fer aquesta feina.

Quin rol juga en tot això [en la prevenció] la teva tasca com a mediadora?

Treballar de mediador entre la societat autòctona i la societat que té un altre origen, com jo, ajuda a dur a terme aquesta tasca de fer entendre totes les conseqüències que té una mutilació per a una dona i també a l’hora de ser mare. La mutilació és una pràctica però hi ha tot un procés després i això és el que cal explicar.

Com veus l’evolució del programa de la sanitat pública per una reconstrucció de clítoris a les dones que han patit una ablació? Segons dades de Salut, 9 dones han pogut sotmetre’s a aquesta intervenció des de la posada en marxa del circuit l’any 2015.

Ho veig molt positiu tot i que sento que s’ha d’informar molt, molt bé sobre què és. La dona no ha de pensar que l’endemà o al cap de dos mesos serà una dona amb plaer sexual complert. El plaer sexual no només està en el clítoris, hi ha dones que pensen que amb la reconstrucció el plaer serà ple. He parlat amb dones que després de la reconstrucció se senten millor però també recordo una dona que el fet de sotmetre’s a la reconstrucció li va fer reviure la mutilació. Hem de vigilar que, en casos com aquest darrer cas, hi hagi un acompanyament psicològic.