Motos, roses i gavines

Ens venguin o no una moto -com la LOMCE-, l’educació es desplaça sisplau per força als peus del mestre i de l’alumne.

Jordi Badiella
 
 
 

Jordi Badiella és professor de l’escola El Cim i membre de la xarxa Espurn@

Avui, en l’aplicació d’una llei no hi ha un criteri uniformador. Hem d’admetre que, majoritàriament, un dels seus elements tradicionals, el text, ha perdut protagonisme davant d’un altre element que s’ha constituït com a motor principal de la interpretació: l’executor. Ni avui ni mai, no hi ha hagut una única interpretació de la norma jurídica, sinó tantes com executors pugui tenir. Ara bé, també podem simplificar i agrupar els executors en conjunts afins. Per anar de pressa, podríem utilitzar la metàfora d’una sortida en moto, en la qual la moto equival a la flamant LOMCE; el pilot, al mestre; i el passatger a l’alumne.

Posem que un de nosaltres puja en aquesta moto. És un mestre corrent: mira a dreta i esquerra, contempla el paisatge; utilitza el passeig per fer turisme personal. Quan acaba el viatge, tot fent una llambregada a l’alumne, valorarà l’itinerari que se li ha fet seguir i, fins i tot, li demanarà alguna explicació sobre algun aspecte concret de la ruta.

Un altre tipus de mestre aturarà la moto de seguida, i aleshores observarà els seus elements: el dipòsit de combustible, el gravat dels pneumàtics, el mirall retrovisor, el tub d’escapament, el color del carenat. Farà una valoració personal de tot això, i la farà per a ell mateix: no tindrà en compte l’alumne, que s’haurà despenjat de la moto quatre quilòmetres abans, ni tan sols no li interessarà el paisatge i, és clar, tampoc mostrarà cap interès pel viatge.

Encara, un altre tipus de mestre, aturarà la moto igualment, però aquest baixarà de la moto i se la mirarà amb deteniment: li interessa, sobretot, com funciona en tant que màquina, quins són els seus components i com es relacionen entre si. També li interessa el model, el disseny, però el que més l’atrau de tot plegat és la possibilitat de deixar la moto a la vora de la carretera i encetar una conversa amb l’alumne tot fent un tomb pels voltants.

Ara imaginem un altre tipus de mestre. Per a ell, el viatge és el menys important, però ja que s’hi troba, baixa de la moto i agafa la caixa d’eines i es posa a desmuntar-la. Gaudeix escampant les peces per la carretera tot intentant de demostrar que la moto no és capaç de portar un alumne amb necessitats educatives especials. I quan la moto ja és una escampadissa, se n’adona: li fa falta un sidecar.

Si el mestre és sindicalista, s’interessarà per la història de la moto. Voldrà saber en quina fàbrica s’ha construït, com, per què, quin any. A més, voldrà analitzar com es relaciona la fabricació de motos amb altres processos estatals. En fi, si pogués, que no pot perquè està alliberat, li faria notar a l’alumne que, per molt que s’escarrassi, el seu viatge no serà el millor que podria fer.

Ara imaginem que el mestre és un funcionari docent. Condueix incòmode una moto que no és exactament un servei públic i que, per tant, no pot garantir un viatge de qualitat a tots els alumnes sense exclusió per motius d’ètnia, de gènere, de religió, territorials o de classe social.

El mestre concertat es mira la moto amb escepticisme. És un servei educatiu, constata, que s’ha de finançar amb la butxaca dels particulars perquè el que arriba a cobrir l’administració és insuficient. També es pregunta a quina escola porten els seus fills els constructors de la moto.

Tot això no seria res, però, comparat amb el fet que el conductor fos psicopedagog: es passaria el viatge prenent notes, observant la trajectòria de la moto en relació al comportament de l’alumne. Anotant la manera en què l’alumne mira el manillar, el canvi de marxes, com s’inclina per agafar una desviació. I, acabat el viatge, el convidaria a jeure a sobre del seient i li faria preguntes sobre la seva família per acabar comprenent que la moto no pot resoldre la seva inadaptació, i que haurà de rumiar on pot derivar-lo.

Veiem, doncs, que el viatge educatiu no té un únic paisatge, sinó que en té tants com viatgers el realitzen. O sigui que el que ara caldria plantejar-se és l’explicació del viatge, tot i sabent que, amb tota seguretat, una altra persona no hi trobaria el mateix. Abans, però, hauríem de preguntar-nos quina utilitat té això. Sovint, és atordidor que t’expliquin un viatge que no has fet. Generalment, la persona que ens l’explica ho fa amb un to entusiasta, que ens fereix de tanta felicitat com vessa, que està tan allunyat de la nostra realitat monòtona i rutinària, que escoltar-lo ens resulta violent. Per tant, preguntar-se la utilitat d’això és més que justificat. Jo hauria de dir, ràpidament, que renuncio des d’ara a explicar cap viatge. Però permeteu-me recuperar la idea de la llei com a moto –la LOMCE–, el mestre com a pilot i l’alumne com a passatger.

La feina del mestre consisteix a fer arribar l’alumnat a indrets on ha estat mai. Per fer-ho, usa artefactes que l’hi porten i quan arriba a aquests indrets insòlits, certifica que l’alumnat no hi havia estat abans i, acte seguit, abandona l’aparell, que no necessàriament ha de ser una moto: bé podria ser un avió de paper­­, si el mestre és mínimament creatiu. Els perills d’aquest tipus d’activitat són coneguts: velocitat, cansament, imprevistos… Però valen la pena perquè el cas és que, avui, cíclicament, ens venguin o no una moto, l’educació es desplaça sisplau per força als peus del mestre i de l’alumne, que amb prou feines poden besllumar que el viatge no és una vall de roses, mentre tripulen una gavina.

Jordi Badiella
About Jordi Badiella

Jordi Badiella és filòleg i professor de Secundària a l'escola El Cim de Terrassa Contact: Twitter | More Posts

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*