‘Nagasaki, recuerdos de mi hijo’

Mare i fill tenen converses molt senzilles que tracten sobre la vida i la mort, sobre el pas del temps, sobre la guerra i sobre tot allò que és important

Jaume Cela
 
 

No sé si vosaltres teniu el costum de parlar amb els vostres morts. Jo sí. Són monòlegs, és clar, però tinc la impressió que em contesten, que m’aconsellen, que em guien, que em renyen o que em consolen. És un parlar sol, si voleu, que recorda el vers del poeta quan afirma que “qui parla sol confia que un dia parlarà amb Déu”.

Potser per això em va interessar ‘Nagasaki: Recuerdos de mi hijo’, del director japonès Yôji Yamada, de qui també podeu veure aquests dies “Maravillosa familia de Tokio”. És un dels grans directors del cine japonès que encara manté una intensa activitat artística tot i la seva edat.

En aquesta de Nagasaki ens trobem amb una mare que va perdre el seu fill el dia que la bomba atòmica va caure sobre Nagasaki. El cos del fill va desaparèixer del tot i aquest fet dificulta el tancament del dol. Però el noi s’apareix a la mare i tots dos mantenen llargues converses sobre el passat i comparteixen una mateixa preocupació: que la Machiko, la noia que estimava en Koji i que ara té cura de la seva mare, torni a trobar una parella que la faci feliç.

Són converses molt senzilles que tracten sobre la vida i la mort, sobre el pas del temps, sobre la guerra, sobre tot allò que és important, però ho fan d’una manera molt planera, com tenen per costum les mares quan conversen de temes centrals amb els fills.

Una planificació sòbria, gens estrident i uns personatges que a poc a poc et van fent seu són tres elements més per afegir a la part positiva de la pel·lícula.

I, al final de tot, una escena que et fa somriure i que té un to de pastís de coloraines que et transporta a un món on tot és felicitat. I no està malament si pensem en els temps que corren.